Sóc dels que penso (potser fruit del desig més que de la realitat) que som -com a poble- a les portes d’una nova etapa (no de dissolució nacional, sinó de reconstrucció de país) i m’interrogo sobre els principis i els valors que l’han d’inspirar. Mentre preparo una conferència al voltant de l’Onze de Setembre m’atreveixo a deixar anar tres reflexions al respecte.
La nova trilogia que podria sintetitzar la ruptura amb el procés claudicant que ha guiat la política catalana des de la transició del franquisme a la restauració borbònica (amb autonomies incloses) seria la reformulació de tres conceptes clau: la catalanitat, la llibertat i la fraternitat. Les dues corrents de pensament que han confluït en l’aiguabarreig del progressisme anacional, avui hegemònic -una mostra del qual n’és l’esquerra “made in” tripartit-, són el catolicisme post-conciliar i el tardo-marxisme amarat d’estatisme espanyol i internacionalisme antiliberal.
La superació d’aquest estadi de conformisme polític i cultural pot venir de la reactualització, en primer lloc, de la catalanitat, entesa com expressió singular de civilització, com la nostra manera de veure el món. Hi ha pocs polítics que parlin avui de la catalanitat en els termes en que ho feia, fa trenta anys, Marc-Aureli Vila. Entre els pocs que en parlen, cal citar Antoni Vives (Barcelona, 1965), dirigent de CDC, de qui m’agrada llegir el seu article “De la catalanitat”, publicat a Dossier Econòmic de Catalunya, el 13 de gener del 2007. Una catalanitat de la qual fem derivar el civisme com a virtut col·lectiva i la cultura concebuda com a eina de realització personal i transformació social. La defensa activa de la catalanitat és el millor argument contra les actituds que afavoreixen l’alienació nacional i l’aculturació, com la d’Ignasi Guardans favorable al mal ús de la llengua als mitjans de comunicació.
En segon lloc, la catalanitat sempre ha anat lligada a la llibertat, dues causes històricament indestriables (no ha existit mai una concepció totalitària de la nació catalana, a diferència de les que han emanat de les nacions veïnes que ens dominen). I per això, és una vergonya veure la proliferació de col·laboracionistes autòctons amb les causes totalitàries més diverses (antiliberalisme, antisionisme, gihadisme, tardocomunisme).
Tampoc els polítics professionals instal·lats en el subsistema català parlen mai de llibertat política, ni nacional aplicada a Catalunya, ni com a valor rector de l’actuació personal. Fins i tot hem de veure com els predicadors de “la libertad” (com Francesc de Carreras) es valen d’aquesta impostura per reclamar, realment, una dominació sense concessions del poder estatal sobre els pobles que malden per alliberar-se’n. No hi ha projecte independentista creïble sense un discurs propi, i efectiu, basat en la llibertat de les persones i els pobles, el nostre en primer lloc.
I, finalment, en tercer lloc, cal recuperar la fraternitat com a referent, desplaçant nocions devaluades com solidaritat. El republicanisme més genuí, el d’abans de la guerra del 1936-1939, emprava sovint aquest terme i el duia a la pràctica militant. Un filòsof català, Antoni Domènech (Barcelona, 1952) és autor d’una obra relativament recent “El eclipse de la fraternidad. Una revisión republicana de la tradición socialista”, (Editorial Crítica, Barcelona, 2004) que reactualitza aquest concepte emmarcant-lo en la línia de pensament socialista i republicana, fent abstracció de la qüestió nacional catalana. Tot i això, la seva obra és una font d’inspiració imprescindible per a la recuperació política actual d’aquesta idea-força.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ni sabeu què n’és la vergonya ni sembla que ho sabreu mai, entretant feu gala d’un cinisme amb molt poca capacitat de sorprendre ningú. Aneu, aneu preparant conferències i discursets d’estar per casa, si això us consola, però, des d’ara mateix ja li dic, que raons de llibertat, fraternitat i civisme així com d’esquerra i nacional d’alliberament, segons en boca de qui, sonen més falsos que la rauxa d’un qualsevol favot.