Fa poc vaig posar, per escrit, a Josep Ramoneda com a exemple d’intel·lectual orgànic de l’estat-nació espanyol. Avui vull puntualitzar aquesta qualificació.
Josep Ramoneda ha declarat en una entrevista recent a la revista El Temps (número 1200, de 12 de juny de 2007): “Espanya no es una nació arrodonida com França, el projecte nacional espanyol no es resolt, i a hores d’ara ja podem dir que no ho serà mai. No hi ha cap solució: la unificació d’Espanya no existeix. Pot haver-hi una “conllevancia”, com el pujolisme, que més o menys va funcionar amb Felipe González i José Maria Aznar, o bé pot haver-hi certs projectes perifèrics que en un moment poden quallar, com ara la independència de Catalunya o del País Basc. En tot cas, la unitat d’Espanya com a projecte polític no té cap viabilitat, sempre serà una capsa de tensions”.
Aquestes frases mai les pronunciaria un nacionalista espanyol, per tant el meu judici sobre la seva posició política no era correcte. Això no vol dir que ara passi a considerar Ramoneda un intel·lectual compromès amb la causa nacional catalana. Forma part d’una generació de catalans il·lustrats que van créixer en l’antifranquisme autòcton hegemonitzat pel pensament marxista, fortament estatista i advers a considerar la qüestió nacional catalana el motor del canvi d’estructures polítiques i socials.
Ha apostat durant la transició pel projecte de reforma de l’Estat espanyol protagonitzat fonamentalment pels socialistes i és un personatge estrella dins dels opinadors mediàtics del grup PRISA. A més, la seva tasca al front del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona ha portat aquesta institució a uns nivells de qualitat molt alts. Per això unes afirmacions com les transcrites son significatives del desencís que experimenten respecte del projecte espanyol els sectors de la intel·lectualitat catalana que hi havien apostat. Em ve a la memòria l’evolució que ha experimentat a nivell historiogràfic Josep Fontana. Aquests casos i d’altres que podríem citar, també posen al descobert la falta de ponts de connexió entre l’independentisme polític català i els nuclis del món de la cultura que li poden ser afins, o almenys no declaradament adversos.
Fa anys, a l’independentisme se’l desqualificava a base de titllar-lo de culturalista, donant per suposat que era una cabòria de quatre caps calents. Avui, crec que una de les mancances de l’alternativa independentista és la feble articulació entre els intel·lectuals amb compromís nacional i els partits que la representen.
Post Scriptum, 23 de gener del 2018.
Andreu Barnils entrevistava a Josep Ramoneda per a Vilaweb el proppassat 17 d’aqueix mes i hi posava aqueix titular: “El mite del som un sol poble ha quedat fet miques”, unes paraules significatives en boca de qui va ser un dels referents intel·lectuals del progressisme nostrat (primer en l’òrbita del PSUC, després en la del PSC). Personalment, en un treball sobre Maspons i Anglasell i el dret d’autodeterminació vaig fer aqueixes reflexions sobre el poble català que considero enllacen amb la reflexió de Ramoneda:
“A més dels canvis en l’hegemonia ideològica hi ha hagut també canvis substancials en la composició sociològica dels habitants de Catalunya. El psiquiatre Delfí Abella va escriure l’any 1961 un breu assaig titulat «El nostre caràcter», avui no podria fer-se un estudi d’aqueixes característiques, que partia d’una base poblacional culturalment homogènia perquè la composició identitària de Catalunya ha canviat essencialment. En el territori històricament catalanoparlant hi conviuen actualment, arran de successives onades d’immigració massiva, en relació desigual, a més de la població amb consciència nacional catalana, col·lectius que s’autodefineixen exclusivament com a nacionals espanyols, ciutadans dels diferents estats de la UE i grups d’extracomunitaris amb identitats diferenciades i fins i tot formes de civilització diversa.
Davant aqueixa realitat hom ha convingut una fórmula políticament correcta de circumstàncies: «És català qui viu i treballa a Catalunya». Aquesta definició fa referència al fet que tothom ha de tenir els mateixos drets ciutadans, però no és vàlida des del punt de vista que el vincle de pertinença a un poble és de caràcter sociològic-afectiu. Per tant, quan en l´espai català es demana el reconeixement de la multiculturalitat no es pot passar per alt el pas previ del reconeixement del poble català com a subjecte col·lectiu per fer compatible el nostre dret d’autodeterminació amb l’exercici de drets polítics de ciutadans espanyols, comunitaris i extracomunitaris.
Reprenent el fil del pensament de Francesc Maspons, a més de la llengua, en un sentit ample, integren la cultura d’un poble les institucions jurídiques i polítiques de les quals es dotà en el passat i que perviuen en un o altre grau, els records històrics, les tradicions i idees religioses, el folklore i la mentalitat i la psicologia resultant de tots els trets compartits. Seguint aquest criteri, el poble català avui estaria integrat per un nombre a hores d’ara indeterminat de persones que tenen en comú un conjunt variable i evolutiu d’elements d’identitat compartits (llengua, tradicions, uns valors específics en el món del treball i de la cultura…) i que reivindiquen la condició i el reconeixement de nació (31).”
Post Scriptum, 3 de desembre del 2020.
Agustí Colomines publica avui al Nacional aqueix punyent article,“Ramoneda, la filosofia del senyor Esteve“.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els prejudicis motivats per fanatismes, del tipus que siguin, aconstumen a portar a conclusions precipitades mogudes habitualment pel doctrinarisme.
Els intel·lectals autèntics acostumen a ser polièdrics i díficils d’encasellar dintre de dogmatismes i obediències concretes.
Celebro, que encara que no vulgui "baixar totalment del ruc" com s’acostuma a dir, almenys sigui capaç de reconèixer, encara que hi poden haver-hi altres veritats, al marge de la seva.