Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 d'abril de 2009
22 comentaris

Sobre el final de la negociació sobre el finançament i les darreres notícies d’Esquerra

Ahir, el president Montilla va anunciar en un acte del PSC l’imminent acord del Govern de la Generalitat amb el de l’Estat sobre el model de finançament. Avui, el comitè executiu d’ERC ha decidit obrir un expedient disciplinari a Joan Carretero i aquest ha respost donant-se de baixa del partit. Al voltant d’aquests esdeveniments cal fer les següents consideracions.

En primer lloc, vull agraïr als nombrosos militants republicans que aquests dies se m’han adreçat  per mostrar el seu suport, la seva discrepància o la seva amistat per damunt de contingències com les presents. Allò que defenso en els meus escrits alguns ho comparteixen pel que fa al contingut però no pas en les conclusions. Les baixes que es produeixen són fruit de decisions personals i en cap cas seran, ni ho pretenc, una escissió com altres que ha conegut ERC. De fet, he pogut comprovar com molts companys el pas de donar-se de baixa l’havien pres pel seu compte en els darrers mesos.

En segon lloc, la decisió del comitè executiu, d’avui mateix, obrint un expedient disciplinari a Joan Carretero per l’article que va publicar a l’Avui és un error anunciat que demostra més feblesa que altra cosa. Comparteixo la resposta de Joan Carretero donant-se de baixa,  així a partir d’ara podrem coordinar les nostres actuacions i projectar-les lliurement cara al nostre poble.

En tercer lloc, ara que ja no sóc militant d’ERC em referiré a aquest partit en els mateixos termes de respecte i discrepància que miro d’emprar amb els altres partits d’ordre. Cal defugir del ressentiment personal, això demano als membres de la direcció del partit a l’hora de fer declaracions públiques, i em comprometo a actuar dintre dels límits de la crítica política. ERC no desapareixerà i des de les posicions estratègiques que defensaré d’ara endavant Esquerra  serà una referència obligada, com CIU o la CUP.

En quart lloc, en relació a les declaracions d’un portaveu d’Esquerra Independentista afirmant que desconeixia prèviament la meva decisió de donar-me de baixa, vull afegir que es va oblidar de dir que fa sis mesos, des del setembre passat, que no hi tinc cap vinculació. La causa va ser la diferent posició a l’hora de confeccionar la candidatura a la federació regional: ells volien incloure-hi els partidaris d’Ernest Benach i jo no. Fins avui no he considerat necessari publicar-ho, però veig que Uriel Bertran no ho ha explicat als membres del seu corrent. Li demano que n’informi adequadament per evitar malentesos que puguin dificultar futures col·laboracions.

En cinquè lloc, el president Montilla va preparar el terreny per l’anunci imminent de l’acord amb el govern central dobre el finançament de la Generalitat. Tot fa preveure que serà insuficient per frenar l’espoli econòmic del nostre país, del qual són responsables principals els successius executius del PSOE. El PSC és corresponsable de les decisions estratègiques, polítiques i econòmiques, que han causat el declivi dels difernts territoris dels Països Catalans, significativament el de Catalunya.

Tot i això, el PSC n’és la força hegemònicades de fa trenta anys. Acabar amb aquesta posició de domini és imprescindible per la independència. A aquest objectiu aniran encaminats els esforços del projecte polític en el qual em disposo a participar amb molts altres patriotes catalans. Aquesta és la tasca que hauria d’haver assumit ERC de qui esperem saber en què consisteix la seva anunciada plantada en matèria de finançament.

  1. Vet aquí els números:

     
    Si en Carretero suma els vots que ERC va perdre en les eleccions al Parlament del 2006 i que el 2003 havia tingut (544.324 – 416.355 = 127.963 vots) i els que li pot proporcionar el sector de gent que creiem en la seva línia i que encara som al partit, té assegurat un resultat prou digne. Recorda que a les eleccions internes del juny del 2008, en Carretero va obtenir el suport del 28 % de la militància (gairebé un terç) i l’altre sector crític, el 18 % (total, un 46%). Si dels 416.355 que ERC va obtenir el 2.006 en traiem els que podem extrapolar que corresponen a aquets dos sectors crítics, obtindríem un resultat de 191.523 vots, que sumats als dels abstencionistes que he esmentat, fan un total de 319.492 vots, un resultat molt superior als 282.693 que va obtenir Iniciativa per Catalunya Verds i que -per començar- no està gens malament. I fins potser podria incrementar-se si se saben fer les coses ben fetes. ERC podria obtenir -en el millor dels casos- els vots que podem extrapolar que procedeixen dels altres dos sectors: 416.355 – 191.523 = 224.832 vots, un resultat que queda molt per sota de l’expectativa d’en Carretero. Amb aquests números, en Mas es deu estar fregant les mans. Però els independentistes conseqüents, encara més.

  2. Jaume, comparteixo plenament amb tu el segon i cinquè punt del teu escrit. Crec que la direcció d’ERC ha comès un error bàsicament estratègic obrint un expedient disciplinari a Carretero. L’única justificació que se m’acut és que més val deixar tancat l’afer Carretero ara aprofitant el rebombori que la teva baixa del partit ha provocat, que més endavant haver de tonar sobre el mateix assumpte.
    Pel que fa al cinquè punt sempre ha estat el meu parer que el veritable enemic de l’independentisme a Catalunya és el PSC i he contemplat com han estat enganyant al poble català des de fa anys,i vist com molts companys d’ERC van ser convençuts en les negociacions del primer tripartit, quan els “socialistes catalans” manifestaven obertament que estaven cansats que els manipulessin des de Madrid i volien lluitar per una major autonomia del país. Sempre han mentit ,però durant aquests 30 anys han aconseguit que el seu missatge calés en la població catalana  fins el punt de ser-ne la força majoritària (ara em ve al cap el patètic discurs de la Manuela de Madre al Congrès defensant l’Estatut). Aquest terreny de vot que tenen, que és el que ERC havia de conquerir, està blindat com el cuirassat Potemkin i disculpa si escric malament el nom. El seu missatge ha calat en la població,l’escenificació de la convivència d’espanya i catalunya, de l’estat plurinacional, que ells volen fer creure i al que representen sembla ser el discurs que la gent vol sentir, sense que se n’adonin que aquesta convivència és la que no els hi permet tenir la qualitat de vida de la que gaudiriem els catalans si no fossim súbdits d’Espanya. Estic convençuda que quan ERC va tenir l’oportunitat, amb 23 diputats, de fer arribar el missatge independentista amb tots els seus ets i uts a la població el va desaprofitar per la manca de capacitat de lideratge del seu aleshores president Sr. Carod.  Va ser incapaç de liderar i de controlar el partit i a partir d’aquí va començar l’esdevallada que ens ha dut a la situació actual, en què hi ha més independentistes fora que dins ERC i els que quedem dins encara mantenim la tenacitat de voler sumar per tornar a integrar totes les forces independentistes i recuperar el camp de vot perdut. Han de canviar moltes coses, però encara crec que és possible, el temps aviat dirà si m’equivoco. Salut !

    Teresa

  3. Bé jo crec que suposant aquest números que dieu. Suposant que Carretero n’obtingui més de 300.000 vots, s’hi haurien de sumar aquells vots del PSC que Renyer fa referència en aquest text, dels quals se’n fa objectiu prioritari arrebar. El votant del PSC té un problema i és que en la seva majoria està enganyat ja que probablement no segueix la politica, no li interessa gaire o n’està desinformat. Cal arribar a aquest votant el qual surt sobretot de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquí és on cal fer feina. Mítings, xerrades, etc, etc. Cal que feu això. Entrar en aquesta zona i ensenyar-los què tenen amb Espanya i que podrien tenir en una Catalunya independent on ho important no és el sentiment cap a la bandera si no el tenir una vida digne. Amb tots els recursos necesaris per tal de tenir una bona vida, per nosaltres i els notres fills. Aqui és on cal arribar i aqui és on arriba el PSC.  A tocar els sentiments de vida i familia, on aquí ERC mai ha entrat per que s’ha centrat massa en el seu discurs de Catalunya independent per que Espanya ens maltracta. D’acord ens maltracta, però ERC no podia enfocar diferent aquest missatge cap a aquest gruix de gent que vota el PSC? Els vostres fills tenen escoles en mal estat, una Catalunya independet ho arreglaria per que tindriem recursos que Espanya no ens dóna. Cal una escola aqui? Amb Catalunya la tindreu. S’ha d’arribar a aquelles preocupacions que té el poble que afecten la seva vida més inmediata i no fer només un discurs dient que volem seleccions catalanes, que si les vull i les volem. Però aquest no és un motiu per a fer un pais. Per fer un pais has de proposar millores que tindriem i que afectarien amb la gent si tinguessim aquells recursos econòmics que Espanya tant ens nega.. El tren, el metro, el rodalies, les escoles, els hospitals, la seguretat ciutadana, la immigració, els ajuts, etc, etc…
    Cal arribar a la gent, llavors serà quan la independència serà impossible aturar-la mentre deixem que aquesta pedagogia la fagi només un partit sucursaliste d’Espanya mai la tindrem… 

  4. Jaume, Puc compartir moltes de les coses que has anat dient des del teu bloc. Puc entendre -que no compartir- que et donis de baixa d’ERC i vulguis participar en un nou projecte. Puc entendre el desencís envers una política de subordinació lacerant del nostre (per a tu, -ex) partit vers els psoecialistes. Comparteixo l’anàlisi que és un error per part de l’Executiva obrir un expedient i suspendre de militància en Joan Carretero. Comprenc moltes coses però…
    …no entenc els moments triats per fer determinades coses, com publicar ara l’escrit de Joan Carretero, a poc més de les europees, amb un excel·lent candidat triat per ERC, segurament una de les poques coses bones que s’han fet. No costava gens haver esperat a l’endemà de les eleccions. O sí. 
    …no entenc que gent amb tanta experiència entri en el joc de respondre a la política de “portes obertes” i no es vulgui forçar la màquina per reclamar el referèndum sobre el finançament. ERC no és patrimoni de la seva direcció actual. Anar-se’n és donar-los ales. Legítim, sí, però ineficaç.
    …no entenc que gent amb tanta experiència, i conscients de la dificultat de bastir un projecte d’independentisme pur i dur, es llenci a l’aventura sense saber la resposta -encara que la intuïu- de com acabaran els temes del finançament i de l’Estatut.
     Tu, que has passat en uns quants projectes, saps de la dificultat de bastir-ne un de nou del no-res. Un nom nou no s’aixeca de cop, no s’improvisa: és fruit del treball de molts anys. De la constitució, el manteniment i la creixença de moltes seccions locals. De conrear l’assemblearisme (per cert, m’agradarà veure si la nova força política no és més “partit” que “moviment assembleari”). A CIU (i els mitjans afins) l’interesseu, ara, perquè s’afebleix ERC, perquè la seva batalla no és, tampoc, la independència, sinó el retorn a la Generalitat i als pactes amb les forces estatals. I aquest nou projecte li farà, indirectament, el favor de tornar al poder. Els grans beneficiats, a curt termini, seran CIU -on es refugiarà una part important de l’electorat que busqueu, i els psoecialistes. López Tena i Colom no marxaran de la Casa Gran, el sol que més escalfa. ERC (els oficialistes i els crítics, de qui fa mig any dius que et vas desvincular), d’aquí un any o abans, ens la fotrem. Però el pitjor, no és això: el pitjor és que no ens enfrontarem contra les forces espanyolistes sinó entre nosaltres. En diuen “déjà vu”, d’això.
    Res, em sap greu que marxis perquè, entre d’altres coses, et vaig votar. Noi, per diferents motius, uns perquè m’enreden (Carod, Ridao, els qui manen…) després de les eleccions, i els altres perquè esteu a disgust (tu), és que no n’encerto ni una.  

  5. Enhorabona Jaume per la teva decisió d’abandonar ERC, estic conten que posis el teu esforç per engegar un moviment que ens porti per una via més directe cap a la indepèndència. De la ma del PSC no arribarem mai a ser un estat dins Europa, no pasarem mai de ser una “Comunidad Autónoma”.
    Fins ara ERC era el meu referent, però me n’adono que no s’atreveix a fer el pas que milers de catalans li demanen que faci: apostar per la independència.
    Carretero ha dissenyat un full de ruta que m’agrada, no vol ser col·laboracionista. No es tracta de demanar la independència, es tracta d’agafar-la, perquè no hi ha cap altre camí.
    No entenc perquè hem de parlar tant de finançament si tots sabem que no ens donaran res, com es pot pretendre que algú que et té posada la ma a la butxaca des de fa 300 anys, la tregui perquè li ho demanes?
    Qui, a aquestes altures, no se n’ha adonat de l’expoli a que està sotmesa Catalunya?
    No obstant si a mi em preguntessin, la vertadera raó per voler la independència seria el que va dir en Carretero: Per dignitat.

  6. Ni quatre ni vint-i-quatre, és igual els que sumarem, el que ens cal és poder tornar a tenir veu independentista al Parlament i als ajuntaments. Serem els que serem i punt. Tenim l’obligació de mantenir la dignitat patriòtica, tenim
    l’obligació d’aprofundir en la cultura de la discrepància per avançar. Els qui
    realment creiem en la independència del nostre país, ens cal esforçar-nos per compartir i sumar ex.ERC + ReCat+ CUP i tothom que vulgui empenya i no gronxar-se.
    Salut a tots i a totes encara que discrepem.

  7. Benvolgut Jaume, si del nou projecte se’n diu Estat Català i se’n reprenen les directrius que en guiaren la fundació, pots comptar amb mi. Quines millors sigles? Què més patriota que el partit del Dencàs, aquell qui van deixar amb el culet enlaire els hereus d’en Macià?

  8. Nomès fer aquest apunt sobre la realitat històrica des de l’entrada del JudesCariot que diu la guineu. Un desori pitjor que a un cole de barri conflictiu.
    I, l’altra, sobre els numeros. Sumar pomes,peres,les taronges que hi ha a les cambres frigorifiques, i arribar a 600.000 es per pasar l’estona, pero si algu sho creu val mes que se’n vagi a una eso d’ara on aclariran les coses.Es una animalada. Com ho és aquest reguitzell de grups que entre 100 persones arreu del pais, fent de Queipos de llano per internet, sembla que siguin 100.000. I son 100.  La veritat en politica son les urnes. (quan van treure el bean, nacionalists d’esquerra, esquerra nacional, estat català, el prc, a les eleccions que s’han presentat, com també els derivats dels MDT’s..) Publiqeu els vots., i aleshores umeu peres amb peres, i en surten 3 i mitja, 2 mes que les llistes confeccionades.Ara si es tracta d’anar afent sortides endevan t per a enganyar-se a un mateix, tal com alguns han fet saltant de floreta en floreta i dient sempre que la propera floreta es la millor, fins que en salten a una altra..
    Un desori rera un altre. Un desastre.  Tambe comença per D, de dignitat, pero es la D de desastre, que s’hi escau molt millor.Es mes real.

  9. Vaig abandonar ERC quan Maragall els va fer fora del govern i vaig veure que el partit ho acceptava “disciplinadament”. No vaig engolir-me el primer tripartit, governar de bracet amb l´espanyolisme (PSC) i el pijoprogressisme tronat marxistoide (IC i altres misèries), em semblava una barbaritat. Vaig assistir al congrés de Lleida per conéixer de prop en quin partit m´havia ficat i vaig descobrir que ERC no era el partit que jo suposava, dominava un esquerranisme ridícul, que veia la mar de bé el govern tripartit. I això és el que hi ha, un partit que odia la “dreta” (Convergència) i lliura el país a “l´esquerra” (PSC-PSOE), amerat de doctrina marxistoide, antiamericanisme a dojo, propalestins, ecologisme ridícul i pro qualsevol altra cabòria alternativa. Res a veure amb el partit fundat per Macià, una esquerra moderna, lligada a la llibertat i ben lluny de llunàtics i dictadors.

Respon a Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!