Amb poques setmanes de diferència dos cops d’envergadura del poder espanyol contra el poble català mitjançant els tribunals, la imposició del castellà a l’escola de Canet i la inhabilitació del diputat Pau Juvillà, queden sense resposta nacional catalana. Aqueixa inacció és un missatge que mostra als enemics que poden atacar la llengua i les institucions catalanes i no passa res atesa la nostra desmobilització com a país. Ni el Govern de la Generalitat, ni els partits parlamentaris que s’autodefineixen independentistes, com assenyala avui Vicent Partal a Vilaweb: “Ningú no té al cap res viable per a enfrontar-se políticament avui mateix a l’ofensiva espanyola en defensa del parlament i els seus drets.” On és Òmnium? On és la principal entitat a favor de la llengua del país, perduda en manifestacions alegres i festives que no porten enlloc?
La dinàmica de renúncies continuades d’ençà l’octubre del 2017 ens han dut acceleradament a una situació límit existencial per a la llengua i la nació catalana que no tenen solució a curt termini perquè les causes d’aqueixa iniquitat venen de lluny. En el fons el que hi ha és una reticència a afrontar els termes reals del conflicte entre el nacionalisme espanyol, assenyalant-lo com l’element cohesionador dels sectors socials que exerceixen l’hegemonia política i econòmica, i el nacionalisme català, l’únic projecte capaç d’aplegar les reivindicacions de la majoria poblacional contradictòries amb les prioritats imposades per l’ordre establert. Des d’ERC, principalment, però també des de la CUP, s’ha contraposat absurdament independentisme i nacionalisme, de forma que negant el segon s’ha acabat per banalitzar el primer.
Hom ha acabat amagant el lema “Espanya ens roba” per substituir-lo per un forçat “I Love Spain”, tot plegat per no plantejar un procés real d’alliberament nacional contra un estat ocupant i subvertir les condicions de dominació política i espoliació econòmica internes a la societat catalana. Conseqüentment, no s’han bastit les estructures d’estat emergent (sindicals, municipals, empresarials, administratives, de seguretat) per substituir les que exerceixen l’opressió nacional sobre el poble català i s’ha fet creure que les autonòmiques (Mossos, TV3, Agència Tributària de Catalunya) podrien transformar-se sense problemes en les pròpies d’un estat català. I, en resum, tot el procés entre el 2021 i el 2017 ha estat una constant petició de negociació al govern espanyol sense la determinació unilateral d’assolir els propis objectius al marge de que es produeixi o no. No hi ha hagut entre els dirigents la força moral i psicològica de confiar prioritàriament en les energies del propi poble al qual hom apel·la com a fonament i destinatari de la causa de la independència.
S’han fet passos en fals com assumir el castellà com a llengua pròpia de Catalunya i cooficial en un eventual estat independent. Oriol Junqueras va ser el primer a proposar-ho l’octubre del 2012, però poc després Artur Mas s’hi va mostrar d’acord i Òmnium Cultural va fer una solemne declaració a Santa Coloma de Gramenet en aqueix mateix sentit. Així, s’establí la conveniència de postergar la llengua pròpia i normalitzar cada vegada més l’ús de l’espanyol, fins al punt de creure’s que la llengua catalana podria ser una nosa per al procés. Aquesta rebaixa del valor del català deu anys després té com a conseqüència el retrocés de l’ús social de la llengua, especialment greu entre el jovent, i la pèrdua del sentit d’identificador comunitari que sempre havia tingut. ERC, Òmnium, Junts, han acabat interioritzant el discurs del bilingüisme i ara no hi ha capacitat de reacció. Assumint les cabòries del progressisme abstracte i pseudocosmopolita s’ha promogut un discurs contra-identitari banalitzant la catalanitat i el sentiment de pertinença. Perquè, doncs, un nouvingut ha d’aprendre la llengua si no hi ha una identitat col·lectiva en la qual integrar-se ?
Per capgirar la tendència claudicant i fer front a l’amenaça existencial que el poder espanyol -l’institucional i el fàctic- està menant contra la catalanitat en tots els àmbits i arreu dels Països Catalans cal en primer lloc prendre consciència d’aqueixa realitat i recuperar les nocions essencials que han estat abandonades per uns dirigents incompetents (Junqueras, Sánchez, Cuixart, entre els més destacats) causant el col·lapse del procés independentista. Cal tornar a recuperar els noms de cada cosa: la llengua, la identitat i el nacionalisme. Dissortadament, no hi ha reacció immediata a l’alçada de l’embat, els mateixos partits es neguen a canviar de dirigents, i el temps corre en contra nostra. I l’enemic és cruel. L’única actitud responsable és resistir personal i col·lectivament mentre no recomposem les forces disponibles per a sostenir el conflicte que ens és imposat. Altrament, el resultat de la passivitat actual és la nostra extinció com a poble.
Post Scriptum, 16 de desembre del 2021.
Hi ha dues opinions, abans d’ahir, que complementen el contingut d’aqueix apunt: “Diguem prou, collons!”: Joan-Lluís Lluís demana una actitud combativa en defensa de la llengua a Vilaweb, i la de Víctor Alexandre, al Món: “Un poble que no defensa la seva llengua, no se la mereix.”
Post Scriptum, 17 de desembre del 2021.
Recupero un apunt del bloc de Francesc Abad del proppassat 3 d’aqueix mes que encaixa amb el contingut d’aquesta entrada: “Enquesta ICPS 2021: anàlisi, des del dolor, de les dades preludi de la desfeta que està provocant la rendició d’ERC.”
Post Scriptum, 21 de desembre del 2021.
Ot Bou va publicar ahir a Vilaweb una reflexió que complementa el contingut d’aqueix apunt: “Illa, Iglesias i un sol poble amb dues llengües”, de la qual cal retenir els dos darrers paràgrafs:
“Illa i el PSC dibuixen un nou marc de consens en la societat catalana, en què la cohesió ja no la defineix la força integradora del català, sinó una convivència equilibrada del català i el castellà”. “Aquests últims anys, Esquerra Republicana i Òmnium s’han afanyat a ocupar un espai suposadament pragmàtic i moderat sota l’amenaça que la gent, més que res, desitjava estabilitat i si no hi havia cap independentista que els la donés, la cercarien en un altre lloc. Però la centralitat política no és una estètica, ni un to, ni es defineix per la contenció ni per una subordinació sistemàtica, sinó per la teva posició en relació amb la veritat, amb els fets, i amb les creences de la gent i els pactes que se’n deriven. Ciutadans va escenificar l’estridència d’un extrem, l’espanyolista, i el PSC i els comuns van desplaçar-s’hi de mica en mica, de manera que l’independentisme passés per l’altre extrem, i a fi i efecte d’apropiar-se ells el centre polític a Catalunya i definir ells el perímetre dels nous pactes.
Té raó Iglesias. Que Illa recuperi el lema d’un sol poble és un missatge molt significatiu, si és llegeix al costat de la seva absència a la manifestació per la immersió. Vol dir que no vincula el lema amb el significat original, que situava el català i la catalanitat al centre i els obria per a tothom, sinó ben al contrari. Illa i el PSC dibuixen un nou marc de consens en la societat catalana, en què la cohesió ja no la defineix la força integradora del català, sinó una convivència equilibrada del català i el castellà. Perverteixen el significat original per a protegir la posició del castellà. Així, el retrocés de l’ús social del castellà, que serà inevitable per a la supervivència del català, no es podrà posar mai damunt la taula.”
Post Scriptum, 7 de gener del 2022.
L’article de Xavier Roig censurat per l’Ara és un resum, en el mateix i en les reaccions que ha provocat, de la situació del país: “El nostre idioma no té adversaris.
Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.
El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.
El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil·lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?
Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col·loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil·lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.
La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel·les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?
I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.
Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.”
Post Scriptum, 15 de juliol del 2022.
A Vilaweb, fa cinc dies Xavier Moret: “Hi ha el risc real que es perdi la identitat mallorquina”, i en fa tres Joan Francesc Mira: “És un miracle el que queda d’identitat al País Valencià”.
Post Scriptum, 22 de novembre del 2022.
Comparteixo l’editorial d’ahir de Vicent Partal a Vilaweb: “Una llengua no mor perquè no tinga nous parlants, mor si els que la parlen deixen de parlar-la”, destacant-ne aqueix paràgraf que encaixa amb el contingut precedent de l’apunt on assenyalva que la submissió política és a l’origen de la lingüística: “Perquè ara paguem també la frivolitat dels partits independentistes en el terreny lingüístic durant tota la dècada passada. Aquella acceptació acrítica del bilingüisme que va proposar per interessos electorals Oriol Junqueras i que després Artur Mas i Carles Puigdemont van acceptar, afirmant tots que en la república catalana el castellà també seria una llengua oficial, exactament igual que el català i amb els mateixos drets. No ens enganyem: el resultat que l’independentisme haja assumit i copiat les consignes de Ciutadans és constatar ara, com fa l’enquesta de la Plataforma per la Llengua, que solament un 38% dels simpatitzants d’ERC consideren que la submissió del català siga un perill per a la llengua. O que en el cas de Junts i la CUP la xifra dels que consideren que la submissió del català és un perill per al futur del català puge fins al 63%, però que, alhora, un de cada tres no veja cap perill a abandonar la llengua pròpia davant qualsevol que els parle en castellà”.
Post Scriptum, 3 de desembre del 2022.
Comparteixo plenament l’anàlisi d’Abel Riu, “El procés simulat“, publicat el proppassat 29 de novembre al setmanari El Temps, del qual val la pena retenir-ne el darrer paràgraf: “De manera similar al que succeeix entre Rússia i Ucraïna, l’existència de Catalunya com a nació és una amenaça existencial latent i permanent per al projecte polític de l’Estat espanyol, de la mateixa manera que l’Estat espanyol és la principal amenaça per a la supervivència de la nació catalana. Davant de les urgències històriques i dels greus reptes nacionals, socials, ecològic, i lingüístics, prendre consciència i superar les lògiques de la simulació ha d’esdevenir una prioritat, imprescindible no ja només per a construir les bases d’un renovat moviment d’alliberament nacional, sinó també per a poder defensar de forma efectiva la supervivència de la nació catalana en un món d’incerteses i amenaces creixents. Ens ho juguem tot. També la possibilitat que en algun moment pugui existir una vertadera democràcia a Catalunya”.
Post Scriptum, 26 d’abril del 2023.
Reflexió escaient de Vicent Partal a Vilaweb: “Les nacions desaparegudes, la capacitat d’aguantar. Les nacions no tan sols viuen, també moren. I fer una repassada entre els veïns diu moltes coses de la nostra”.
Post Scriptum, 20 de juny del 2023.
Punyent Xavier Diez, el proppassat 6, a la revista El Mirall: “Junquerisme i extinció“.
Post Scriptum, 11 d’agost del 2023.
Ahir, a Vilaweb, Pere Antoni Pons: “Tenim una emergència lingüística, cultural i ecològica, desapareixem com a poble”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quan una agressió contra un col·lectiu és tant continuat en el temps, no té a veure amb la política del moment, sinó que adquireix un qualificatiu que tot-hom evita i tot-hom tem: ètnic.
El qualificatiu d’ètnic s’emmascara com a política en perseguir “només” algunes particularitats, com pot ser la cultura i llengua, que en definitiva són la base ètnica. Però durant el franquisme, origen de l’actual democràcia, el qualiticatiu ètnic va arribar a la seva plenitud. Tot i blanquejat, l’etnicisme ha deixat un rastre, i hi ha dos llibres recents que de forma paral·lela en la temàtica ho exposen, i ho relacionen amb el saqueig econòmic per part de les elits espanyoles.
– L’un, el darrer llibre del Paul Preston “Arquitectos del terror: Franco y los artífices del odio” (https://www.casadellibro.com/libro-arquitectos-del-terror/9788418056314/12471081), on explica la base clasista del conflicte i com es titllava de jueus, en sentit real, als principals líders catalans.
– El segon és “Racisme i supremacisme polítics a l’Espanya contemporània” (https://www.casadellibro.com/libro-racisme-i-supremacisme-politics-a-l-espanya-contemporania/9788418849107/12595053), que, sobre una extensa base documental, ofereix una visió diàfana del racisme espanyol de l’època. I en aquell racisme els catalans eren considerats degenerats respecte la raça espanyola -castellana- a causa de restes racials jueves. Part d’aquell racisme contrastat és el que degenera en l’anticatalanisme actual.
Recomano una lectura atenta i sense presa. La visió d’Espanya canviarà radicalment.