Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

11 de setembre de 2007
5 comentaris

Sindicalistes per la Sobirania

Aquests dies es parla molt de els diverses plataformes de caràcter independentista que han aparegut amb l’ànim de promoure, des de diferents fronts, el procés d’autodeterminació del poble català. Els mitjans de comunicació no han parat compte en una que em sembla transcendental: la dels Sindicalistes per la Sobirania

Un dels dèficits crònics de l’independentisme català contemporani és l’absència d’un sindicalisme nacional majoritari. Aquesta circumstància ens diferencia del nacionalisme basc i gallec. El blocaire Pere Meroño va escriure fa anys un llibre sobre aquesta qüestió. Per això em sembla transcendental l’aparició de Sindicalistes per la Sobirania, plataforma sorgida el Primer de Maig d’enguany a partir de la confluència de sindicalistes afiliats a les diverses organitzacions sindicals presents al nostre país. Sense trencar amb el sindicat de procedència els seus membres posen en comú experiències i propostes cara a la configuració d’un moviment obrer que sigui agent actiu del procés d’autodeterminació.

Aquesta no és una tasca fàcil: les dinàmiques internes dels sindicats generen elements de cohesió que dificulten l’evolució dels referents polítics i socials dels seus afiliats. Els grans sindicats, Comissions Obreres i UGT especialment, tenen una direcció estatal hòstil a la configuració de marcs de relacions laborals d’àmbit català. Els independentistes que treballen al si d’aquestes centrals tenen un sostre difícil de fer saltar: l’experiència d’Avalot, les joventuts d’UGT de Catalunya, després de deu anys d’existència és il·lustrava en aquest sentit. En la darrera assemblea, celebrada el febrer d’enguany, una de els resolucions fa referència al dret a decidir del poble català en el marc europeu. 

Les JERC van contribuir decisivament a la seva creació i, hores d’ara, el balanç es globalment positiu en quant a la formació de quadres sindicals i penetració social de l’independentisme entre el món laboral. Amb Cesc Poch, amic i blocaire (un dels promotors de Sindicalistes per la Sobirania juntament amb Moisès Rial, també bon company i actiu blocaire), he discrepat pel que fa al futur d’aquesta estratègia entrista. Si la plataforma es consolida, (de moment ja compta amb gairebé mig miler d’adhesions), hi haurà temps d’intercanviar valoracions. De moment el seu manifest amb motiu de la Diada em sembla dels més novedosos de la jornada.

  1. Dissortadament, la història del sindicalisme català, des de la Transició fins ara, és una crònica succesiva de fracasos i fracassos. I no podem dir que la culpa és de Madrid. No. Ho hem fet malament. Molt malament. Excuses, i raons, a milers.
    Però els resultats, desastrosos. Alguns i algunes ho han provat tot. Demanar ajut (i peles, moltes peles) a partits de centre, de centreesquerra i d’esquerra, i no
    aconseguir res. Fer entrisme, molt entrisme, de manera "`tactica" (pura excusa personal), a CCOO i/o a UGT. En tenim molts de casos d’aquests, i a més, volen seguir sent els custodis del Sant Grial del Sindicalisme per la Sobirania.Amb sou assesgurat a una organització sindical espanyola. Axò si.
    S’ha fet entrisme, des de fa molts anys, per part de gropusculs d’extrema esquerra o de nouvinguts a l’independentisme vociferant, per a utilitzar les petites estructures sindicals catalanes al seu servei sectari. Fracàs , desgavell i nova caseta a terra. S’han fet fussions, absorcions, pactes, intents amb la USO, amb d’altres, i, al final, res de res.
    No en sabem? No en saben? Sóm una nul.litat per a fer sindicalisme català?El que es evident és que estem molt pitjor que el 1976. I ací no hi tenen res a veure els politics. No amaguem el cap sota l’ala. Ni Madrid ni els politics catalans nacionalistes. La crisi del sindicalisme català l’han generat els sindicalistes o els catalans treballadors. Terra cremada? No. No . de cap manera.
    Però , de ben segur, o es comença amb foc nou, de zero, i d’acord amb la situació del 2007, o no tenim res a fer. Nostàlgia?es un error.

    Són, sóm, molts i molts, els "sindicalistes rebels" que fracassarem. I no podem donar cap culpa a tercers. No en sabem més.

    Una altra fornada, sense capelletes, historietes, relacions perilloses, etc., ha de ser la que intenti reviscolar altra vegada aquesta vessant. Però amb la jubilació voluntària, o forçada, de totes i tots els qui han estat a les petites sectes durant aquests anys.

    I fent sindicalisme independent, es clar, res de corretges de transmissió d’espanyols, de partits, de partidets, de plataformes, ni de reusencs en lluita.
    Neutralitat i professionalitat sindical. I 10 anys de treball.Per a recollir alguna cosa.

    Qualevol altra cosa no és més que una distracció.Una collonada.
    Aixi ho veig, companyes i companys.

Respon a Andreu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!