Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

16 d'agost de 2019
4 comentaris

Sílvia Orriols, Jordi Bilbeny i el mite de l’extrema dreta independentista

Al setmanari Nova Conca, número 1.410, corresponent al 9 d’agost d’enguany hi apareix publicat un comunicat de L’Ateneu Popular de la Conca de Barberà “L’Empelt”, titulat: “Ultradreta a la Universitat Nova Història ? Ni el nostre suport ni diners públics !”, farcit d’inexactituds i fal·làcies que vull respondre en pro de les persones i entitats esmentades en aqueix pamflet tot reprenent la defensa argumental que he exposat en anteriors escrits orientats a combatre el mite de l’extrema dreta independentista.

Aqueix cop el centre de l’atac són Sílvia Orriols, regidora electa a Ripoll pel nou Front Nacional de Catalunya, i Jordi Bilbeny, fundador de l’Institut Nova Història. Cap dels dos s’autoidentifica políticament en els termes que els inquisidors de l’Empelt els atribueixen però això no és obstacle per expandir el qualificatiu d’ultradretà a tothom que hi entra en contacte. La persecució contra Sílvia Orriols pren caire de purga estalinista quan es fa extensiva a la Universitat Nova Història que se celebra des de fa anys a Montblanc pel fet d’haver acollit enguany la presentació de l’Organització per a l’Alliberament de Catalunya, que compta amb la regidora ripollenca entre els seus promotors.

L’acusació de personificar una extrema dreta independentista (falsament equiparada a l’ultradreta espanyolista) s’aplica a Sílvia Orriols, titllada de racista pel fet de defensar una “Catalunya, catalana” i discrepar del dogma post-nacionalista de la “Catalunya multicultural”. Ningú als Països Catalans avui (ni en el passat, com han demostrat els historiadors Enric Ucelay i Fermí Rubiralta entre d’altres) fa plantejaments ètnics per definir el poble català, però s’acusa de racista als que sostenen que l’objectiu de la independència és preservar la continuïtat del poble català per tal que pugui evolucionar com fan totes les societats obertes del món occidental. Com si la independència de Catalunya no pogués ser propugnada sense anar acompanyada d’adjectius (socialista, eco-pacifista, antiglobalització…) que haurien de connotar l’estat català, en absència dels quals no mereix ser defensada. L’únic denominador comú per assolir la independència és que el futur estat català sigui una democràcia que possibiliti totes les formes de govern d’aqueix signe, altrament el sectarisme ideològic la farà inviable.

La cantarella d’un suposat feixisme català al rerefons de l’independentisme va néixer als anys trenta del segle passat amb el propòsit de deslegitimar Estat Català i concretament les seves Joventuts i els Escamots liderats per Miquel Badia. El grup de gent d’ERC que s’aplegava al voltant del setmanari L’Opinió foren dels primers a fer córrer aqueixa brama que fou ràpidament divulgada pels sectors llibertaris, especialment la FAI, abanderats d’un anarquisme universalista violentament hostil al nacionalisme. Posteriorment, foren els comunistes del PSUC els que consolidaren aqueixa estigmatització preventiva contra el conjunt del separatisme de l’època contraposant-lo a l’internacionalisme leninista. I així ha arribat fins als nostres dies propagat des de totes les variants del progressisme nostrat, des del PSC a la CUP passant pels Comuns i, ara també, ERC, que comparteixen un cosmopolitisme banal refractari a les identitats nacionals i una animadversió manifesta envers tot plantejament de construcció social i polític basat en la catalanitat. Campa entre nosaltres (com fa evident l’escrit de l’Empelt) un relativisme favorable a la confusió d’identitats en base a la ficció que factors com la llengua, la tradició jurídica, les formes de vida en comú són sacrificables en pro d’un mestissatge multidimensional que reclama la plena disposició sobre els referents col·lectius que han donat sentit a la continuïtat del poble català.

Quina autoritat moral i política gosen invocar tots els qui atien el mite de l’extrema dreta independentista quan imputen de manera arbitrària plantejaments que les víctimes de les seves acusacions no tenen com a propis ? La línia que separa els demòcrates dels que no ho són és la defensa de les persones i els pobles front als totalitarismes diversos (feixisme, comunisme, islamisme) que els neguen. Quina mena de legitimitat s’autoatribueixen els neo-antifeixistes -selectius i arbitraris- que denuncien només alguns d’aqueixos totalitarismes i en canvi, qualifiquen de racistes moviments nacionals que no ho són com el separatisme català o el sionisme jueu ? Aqueixos mètodes d’acció política i prefiguren un model de societat antidemocràtic que cal evitar s’arribi a imposar a Catalunya.

L’Institut Nova Història, de retruc per la descrita connexió amb Sílvia Orriols, és objecte d’una pregunta parlamentària del PSC que demana saber el finançament públic d’aqueixa entitat (posant a la diana l’Ajuntament de Montblanc). Evidentment, el destí dels diners públics ha de ser conegut i justificat, però altra cosa és que hom vulgui per aqueixa via limitar la llibertat d’expressió d’una entitat privada. Les seves tesis són controvertides i fins i tot negades des del món acadèmic, però hi ha una diferència substancial entre uns i altres: els universitaris tenen l’obligació de servir els interessos generals amb objectivitat, els particulars no, el seu límit són els actes il·lícits i per la resta estan emparats pels drets i llibertats d’una societat democràtica. L’INH declara voluntàriament voler servir la veritat històrica però si van errats l’instrument per rebatre els seus plantejaments és la crítica, no la censura. I menys per motius ideològics com pretenen els partits (PSC, CUP, ERC) que els vinculen amb l’extrema dreta catalana, una acusació que sorprèn en el cas d’Esquerra quan només fa sis anys va lliurar a aqueixa entitat el Premi Nacional Lluís Companys i que governa l’Ajuntament de Montblanc amb un alcalde com Josep Andreu que és un genuí referent del patriotisme republicà.

Finalment, aqueix episodi local fa evident un problema de fons: el sol fet que Sílvia Orriols i Jordi Bilbeny, que tenen una incidència social limitada, siguin l’objectiu prioritari a abatre demostra el grau de desorientació al qual han arribat els partits esmentats, incapaços de liderar un projecte veritablement democràtic pel nostre país i fer front a ordre estatal espanyol que ens és imposat.

Post Scriptum, 2 de novembre del 2021.

Dissortadament, titllar Sílvia Orriols d’extrema dreta és una impostura però corre la brama sense aturador ni contrast possible. Avui a Vilaweb: “Acció per la República aparta de militància un membre que es va fotografiar amb una regidora d’extrema dreta a Ripoll. Anthony Sànchez va tenir una trobada amb la regidora Sílvia Orriols i Acció per la República ha decidit de suspendre’l de militància perquè considera “una línia vermella” la normalització de l’extrema dreta”.

Post Scriptum, 14 de juny del 2022.

Ot Bou, ahir a Vilaweb desemmascara els inquisidors del “feixisme nostrat”, sel·lectius, arbitraris i covards: “L’antifeixisme frustrat contra els molins de vent. La línia vermella que tracen avui, encesos i gallards, contra uns ultres del seu bàndol que no van passar del 0,18% a les últimes eleccions és la línia que no han sabut traçar contra la repressió espanyola: “hi ha veus de l’independentisme català d’esquerra, avorrides en la travessia de la frustració, que revifen el debat sobre el risc d’un suposat independentisme feixista. Vox és la quarta força a Catalunya, on proposa d’eliminar l’autonomia. 217.883 vots. Quant a l’independentisme, no tan sols cap dels grupuscles “d’extrema dreta” té representació, sinó que, lluny de la fúria desacomplexada d’Olona i de Meloni, Junts, Esquerra i la CUP tenen fòbia a la paraula “dreta”.

L’antifeixisme d’Esquerra i de la CUP ­–i del sector més progressista de Junts– és un combat retòric contra un molí de vent. És una pura afectació per a dibuixar un rival moral que en realitat no existeix, a fi i efecte de sentir-se dignes de la grandiloqüència que volen gastar, del cim de l’ètica des d’on es frisen per alliçonar. La línia vermella que tracen avui, encesos i gallards, contra uns ultres del seu bàndol que no van passar del 0,18% a les últimes eleccions és la línia que no han sabut traçar contra la repressió espanyola.

Han deixat el país a l’estacada mentre Madrid en corcava la sobirania i n’escurçava l’espai per a la democràcia i la llibertat d’expressió, mentre ells mateixos adoptaven el relat espanyol i procuraven que passéssim per l’embut, l’embut real, però el que sí que no toleraran són els deliris de quatre gats. Primer han malmès la idea de la independència perquè no hi amarri ningú ni un bocí d’esperança, i ara s’afanyen a posar-hi condicions: “Si és amb aquests, la independència no la vull.” Amb aquests, quins? Cobreixen de moralisme la seva desídia, la seva renúncia, la seva incompareixença. El fantasma del feixisme és la palanca de l’independentisme rendit per a sortir indemne de la seva rendició. Ho és quan parlen de la invisible extrema dreta interna, però també quan fan escarafalls per Vox i en sobredimensionen el perill.”

Post Scriptum, 26 de setembre del 2022.

Salvador Cot, abans d’ahir al Punt/Avui retrata els falsos antifeixistes nostrats, “Ultres fantasmagòrics“:

“El fet que els partits independentistes no sàpiguen/puguin oferir una estratègia d’emancipació d’aquest país està generant un fenomen grotesc. La qüestió és que si, com sembla evident, la qualitat d’independentista no és el que defineix un partit, què és el que ho fa, en aquest país i en aquest context? Doncs la resposta és el que queda, que vol dir el ventall ideològic esquerra-dreta. Això i el posicionament progre-carca en qüestions de llibertats individuals i multiculturalisme social. Dit d’una altra manera, si el conjunt de l’independentisme considera –amb la boca grossa o petita– que cal retornar al peix al cove pujolista, raó de més per accentuar la distinció ideològica i marcar perfil amb vista a les eleccions successives. La paradoxa és que el partit més pròxim a l’herència convergent, JxCat, és el que més se’n vol distanciar –almenys verbalment–, i és ERC qui més proclama la necessitat de reprendre el diàleg permanent amb els successius governs espanyols, tornant a l’estratègia clàssica del catalanisme autonomista. El resultat és una mena de guerra civil entre socis en la qual uns acusen els altres de botiflers, col·laboracionistes i abandonistes i els altres als uns de trumpistes, identitaris i ultres. Els casos més evidents són el retorn de dues exiliades (Meritxell Serret i Anna Gabriel), que –malgrat el sacrifici personal que han assumit– ha estat caracteritzat com a derrotisme i rendició, i, de l’altra, un parell d’esdeveniments públics amb Laura Borràs on n’hi ha hagut prou amb dos o tres crits de persones sense identificar per acusar-la de tots els mals del populisme i l’extrema dreta identitària. Un exemple més de la degradació de les direccions dels partits, que conviuen perfectament amb onze diputats neofalangistes al Parlament i, en canvi, teatralitzen la suposada amenaça que encapçala una única regidora a Ripoll. Tot plegat, comèdia per a distracció del personal.”

  1. És comú distingir el nacionalisme cívic del nacionalisme ètnic – el primer no defineix la nació en termes de llengua ni cultura, però en termes de les institucions defensores dels drets humans, mentre el segon no necessàriament defineix la nació en termes de raça ni ètnia però sovint insisteix en la necessitat de la assimilació dels grups ètnics minoritaris en la cultura del grup ètnic dominant.

    Tenint això en compte, quan llegim la pàgina web del Front Nacional de Catalunya ( http://www.elfront.cat/ ) ens n’adonem de seguida que el seu nacionalisme i més de caire ètnic que de caire cívic – parla de ‘unes arrels que actualment són menystingudes per una part de la societat que ha estat acollida i que rebutja reforçar-les’, parla de ‘una falsa pau multicultural’ i el fet que no ‘renunciar a un pam del nostre territori esperant passivament la integració’. Crec que el seu afany d’assimilar ‘grups ètnics minoritaris’ al ‘grup ètnic dominant’ està clar. Fixeu-vos-hi com el FNC parla ‘dels drets dels catalans’ enlloc dels drets humans.

    Així que la Sílvia Orriols, líder del FNC, sembla ser més partidari d’un nacionalisme ètnic que d’un nacionalisme cívic.

    1. La delimitació conceptual entre nacionalismes ètnics i cívics és tal com dius, però la realitat és que sempre hi ha zones d’intersecció entre uns i altres, allò important és que en tot cas el límit infranquejable és el respecte dels drets humans. Altrament estaríem en presència d’una forma de totalitarisme, que ja que parlem de la ideologia del nou FNC, no és el seu cas. Enllaço la ressenya que vaig fer d’un llibre recent sobre el pensament nacional a Europa, de Jeep Lerssen: https://blocs.mesvilaweb.cat/jrenyer/?p=283732

    2. No he llegit Lerssen, però si en prenc la teva crítica seriosament, sospito que el seu rebuig a l’independentisme català té molt a veure amb la seva perspectiva que no es poden separar el nacionalisme cívic del nacionalisme ètnic. Que els dos viatgen junts en el moviment independentista està clar. Al meu parer, si volem defensar el nacionalisme català i el seu afany de crear un estat nou, hem de minvar al màxim possible el nacionalisme ètnic – cosa que, definitivament, no fa el nou FNC.

  2. El problema principal no de és de tipus ètnic ni cívic sinó més bé de CAPTENIMENT. Centenars de milers, (PER NO DIR MILIONS) de persones de fora han decidit venir a Catalunya a viue, A TREBALLAR, a abraçar les seves festes, costums, llengua etc. i moltíssims s´hi han integrat totalment. RODRIGUEZ, SÁNCHEZ FERNÁNDEZ que donarien part de la seva vida per la independència de Catalunya en contrast de molts BOSCH, MILLO i ROVIRA, catalans de nisaga, que no aixecarien un dit per salvar aquesta pàtria, vexada, vençuda, insultada, espoliada que es diu encara CATALUNYA com a nom geogràfic d´una fragment del nord-est de la NACIÓ ESPAÑOLA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!