Artur Mas és un governant que està afavorint un procés cívic de ruptura amb l’ordre estatal establert però que fins ara no ha adoptat actes jurídicament eficaços orientats a possibilitar els anhels de llibertat que afirma compartir. Certament, ha desautoritzat la tercera via de Duran però no ha dit res en relació a les reiterades declaracions del membre del seu govern, Santiago Vila, afirmant que avisen amb la independència però que realment no la volen i que Catalunya pot perdre allò que ha guanyat als darrers trenta anys. Les paraules de Vila són la crònica d’una claudicació anunciada insistentment des del govern espanyol però que només el mateix Artur Mas pot evitar si reformula la coalició que lidera a base d’incorporar altres components, com el nounat Moviment Democràtic Català encapçalat per Josep Maria Vila d’Abadal.
El posat bonhomiós d’Oriol Junqueras suma efectivament complicitats i apuntala conjunturalment una majoria amb la CIU d’Artur Mas favorable als plantejaments genèrics en pro del dret a decidir i la consulta sobre encara no se sap ben bé què. Llevat dels sectors anticapitalistes addictes a la CUP, Esquerra avui hegemonitza l’espai independentista un cop descavalcada Solidaritat de la seva condició parlamentària.
Malgrat el seu ascens a les enquestes i la percepció social predisposada a creure que ERC pot liderar el procés cap a la independència si CIU claudica la direcció republicana no es mou del guió, que no pas full de ruta, que Artur Mas interpreta i és lluny d’estar en condicions de sostenir un conflicte polític amb l’ordre estatal per tal d’avançar cap a la independència un cop no hi hagi ni consulta, ni declaració unilateral el 2014.
Post Scriptum, 8 d’octubre del 2013.
Ahir es va fer públic l’acord segons el qual Reagrupament esdevé una entitat associada a CDC, un fet que confirma l’anàlisi d’aqueix apunt segons el qual Convergència mira de refer una nova coalició per tal de substituir la fórmula esgotada de CIU, deixant a UDC a la deriva vers una tercera via impossible. Una dada significativament positiva és que en el pacte entre Convergència i Reagrupament hi consta que l’objectiu final de la transició nacional és la independència. Una explicitació que CDC fins ara havia defugit en els seus documents oficials.
Dit això, el periple de Joan Carretero i els seus gregaris és propi del Dragon Kan psico-polític que caracteritza a aqueixa colla des del complot perpetrat al gener del 2010 que va desnaturalitzar totalment els plantejaments estratègics fundacionals de Reagrupament Independentista aprovats l’octubre de l’any anterior. D’aspirar a ser el relleu a una Esquerra en declivi al final del segon tripartit els sequaços de Carretero han acabat fent de crossa de CDC, havent fet coalició a les eleccions espanyoles amb ERC. Al final de tot plegat només en queda la carreterina i res més. Malgrat les seves impostures Joan Carretero ha gaudit d’un tractament mediàtic benèvol, (significativament a Nació Digital i a can Cardús), solsament el proscrit Salvador Sostres ha descrit cruament la seva farsa.
Pel que fa a l’independentisme absent, l’article d’Elisenda Paluzie al Punt d’avui, “Estat propi, la tercera via encoberta ?”, exposa els plantejaments que no són assumits per cap de les formacions parlamentàries actuals -ni tampoc per l’ANC- i que són imprescindibles si hom vol fer realitat efectivament el procés cap a la independència.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2013.
Ahir es va anunciar l’acord segons el qual el ministeri de Fomento es farà càrrec d’inversions a la degradada xarxa de rodalies de RENFE a Catalunya que la Generalitat ha xifrat en més de tres-cents milions. Les actuacions estan previstes entre els anys 2014 i 2016, un fet significatiu que evidencia que ni a la ministra Pastor ni al conseller Vila els hi passa pel cap que a curt termini hi hagi cap canvi significatiu en la dominació estatal sobre Catalunya. La Vanguardia realça a portada l’acord i l’actitud de Santiago Vila com un exemple a seguir per la resta de la classe política catalana encara entretinguda amb vel·leïtats independentistes.
Post Scriptum, 31 de març del 2014.
Santiago Vila especifica en una entrevista a Vilaweb publicada el proppassat 27 d’aqueix mes la seva visió sobre el procés independentista afirmant literalment: “He arribat a l’independentisme arrossegant els peus”.
Post Scriptum, 6 d’octubre del 2016.
Tres anys justos després d’escriure aqueix apunt Santiago Vila és entrevistat per El País amb aqueix titular, “El conseller Santi Vila asegura que la cultura catalana es españolísima“.
Post Scriptum, 13 d’octubre del 2016.
Carme-Laura Gil replica Santi Vila des del seu bloc, “Vila: el vers lliure és un estrambot“.
Post Scriptum, 27 d’octubre del 2017.
La dimissió de Santiago Vila com a conseller del Govern de la Generalitat, precisament ahir, al·legant una falsa posició dialogant envers el govern espanyol culmina una llarga trajectòria, sempre procliu a actituds claudicants, durant tot el procés independentista. Sense compartir el projecte de Junts pel Sí va acceptar formar part del Govern, no es pot ser més deshonest i més irresponsables els qui el van promoure al capdavant del país.
Post Scriptum, 7 d’octubre del 2018.
Víctor Alexandre retrata “Santi Vila, un ocell de gàbia“, avui al Món.
Post Scriptum, 5 de març del 2022.
L’entrevista del Periódico a Santi Vila el proppassat 27 de febrer resumeix el seu capgirament i de tants d’altres: aversió a Puigdemont, lloa a ERC, submissió a Espanya: Santi Vila: “Aconsejo a Puigdemont que se quede muchos años en Waterloo”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!