El polifacètic patriota Ramon Sargatal i Pellicer és un col·laborador habitual del diari El Punt i la premsa gironina en general. Però va publicar durant uns mesos a E-Notícies un seguit d’articles sobre el món musulmà i la seva interrelació amb la societat catalana que són força interessants i han passat desapercebuts tot i la punyent actualitat del tema. És per això que, avui, quan s’escau el cinquè aniversari de l’inici de la revolta social a Tunísia que va acabar amb la caiguda de la dictadura de Ben Ali i generant el fenomen efímer denominat “les primaveres àrabs”, és oportú recuperar un dels seus escrits.
En aqueix cas és una entrevista publicada el 17 de novembre del 2014 amb Sami Karray, un metge tunisià que va ser guardonat amb el Premi Batista i Roca 2014 atorgat per l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana pel foment de la nostra cultura al seu país on ha creat l’Association Culturelle Tuniso-Catalane Tourjman.
Karray es considera un musulmà militant de la democràcia que treballa per estendre la consciència sobre els perills de l’integrisme islàmic al seu país i a partir de la seva experiència adverteix el poble català dels perills i el preu que pot pagar si no és mobilitza per deslegitimar i vèncer l’integrisme islàmic:
– Que potser ha vingut a portar-nos notícies d’Anselm Turmeda?
Malauradament, no. Si els historiadors no han sabut resoldre els dubtes de la seva biografia, què hi podria dir un humil metge dedicat a la urologia?
– Però l’associació que vostè ha fundat a Tunis es diu Tourjman…
Vol dir “traductor”. Així és com coneixem a Tunísia el poeta Anselm Turmeda que va exercir-hi de secretari de confiança del califa durant el segle XIV. Un bon nom per a una associació que vol fomentar l’amistat entre tunisians i catalans. Cada any fem una ofrena floral a la seva tomba, a la medina de Tunis.
– Així doncs, un monjo franciscà fent d’home de confiança del cap dels musulmans?
Turmeda va convertir-se voluntàriament a l’islam, tot i que un cop convertit, va continuar escrivint obres amb referències i transfons cristià.
– Avui a Síria i a l’Iraq sembla que hi ha moltes persones que s’hi converteixen, no pas voluntàriament…
És una vergonya per a l’islam i per a tots aquells que tenen un sentit digne de l’espiritualitat i de la humanitat. Els islamistes són uns criminals, uns monstres. Cal denunciar-los a tota hora i a tot arreu. I sobretot vèncer-los. A Tunísia ho estem aconseguint. A nosaltres ja no ens enganyen presentant-se com a moderats.
– N’està segur?
Hem viscut tres anys molt difícils per culpa del partit islamista que se’ns va instal·lar al poder gràcies als ajuts il·limitats de Qatar. Però a les eleccions de l’octubre passat els hem derrotat democràticament, i ho hem fet a les urnes, aquests instruments que ells tant detesten. L’esperança ha tornat a la nostra república, que des de Bourguiba sempre s’ha caracteritzat per defensar els valors de la modernitat, de la igualtat de l’home i la dona… Però valdria més que vostè es preocupés més del seu país, i no tant del nostre…
– Què vol dir?
Contemplo preocupat com la societat catalana no reacciona davant el salafisme que se’ls està implantant. Ho pagaran molt car.
– I què hi podem fer si no tenim ni tan sols la possibilitat de regular la nostra immigració?
El vessant legal ho arreglarà la independència, si arriba, però no es pensin que amb això ho solucionaran tot. Em preocupa la ingenuïtat amb que afronten el problema de cada dia. Com pot ser, per exemple, que permetin que un club de futbol estigui patrocinat per Qatar, un estat que finança el terrorisme islamista? Uns esclavistes misògins que han estat a punt de destruir-nos als tunisians. Què no faran amb vostès, que a sobre els fan reverències?
– Si vostè és tan amant de Catalunya ja deu saber la dita: la pela és la pela…
Sí, i també sé que sense peles un home arribat a un altre país, malauradament, és un captaire. Com s’explica que aquests imams ignorants de l’islam i dels seus textos, campin per tots els pobles de Catalunya sense treballar i només inflant el cap als musulmans ignorants? Qatar, amic meu, Qatar i la seva sinistra estratègia.
– Doncs doni’ns solucions, home de Déu, doni’ns solucions…
Primer de tot, presa de consciència del perill. I després, control de les mesquites; deixar d’atorgar la categoria d’interlocutors a uns consells islàmics que no representen cap obertura; foment de l’esperit crític dels escolars; i sobretot, justícia social perquè els desfavorits no caiguin en l’ajuda interessada dels islamistes. Els manipulen amb les seves almoines i els converteixen a la causa.”
Post Scriptum, 12 de novembre del 2016.
Aqueix cap de setmana he tingut el privilegi de compartir amb Sami Karray el seminari organitzat pel Consell de Mallorca amb el títol “La musulmana, una cultura mallorquina”. La seva ponència ha tractat sobre “La primavera àrab, una oportunitat perduda” des del punt de vista de Tunísia, el país on aviat farà cinc anys va esclatar aqueix moviment que ha sotragat bona part del món àrab, llevat precisament els països del Golf d’Aràbia, com ha assenyalat a la seva intervenció.
A fet una repassada a la història contemporània de Tunísia des de la independència ençà, partint de l’esforç pro-laic de Bourguiba inspirat en la Turquia d’Attaturk que va permetre la igualtat de la dona amb l’home i l’escolarització massiva de la població. La fallida del règim autocràtic de Ben Ali l’any 2011 va obrir les portes a la llibertat d’expressió i a la democratització del país a partir d’un incident obscur (la immolació d’un jove aturat) que va derivar en una revolta popular que va acabar amb la dictadura. Això ho va capitalitzar el partit islamista, l’únic veritablement organitzat que va accedir al govern per promoure la islamització de la societat des del poder aparentment democràtic alhora que establia una policia paral·lela que amb el finançament de Qatar ha enviat sis mil joves tunisians a Síria via Turquia per combatre com a milicians del Califat Islàmic. Com ha estat això possible ? Sense la connivència occidental (de França i els EUA, principalment) ?
La incompetència dels islamistes a l’hora de governar els ha forçat a fer un pas enrere vers un govern tecnocràtic d’unitat nacional per mirar de reflotar l’economia i el turisme, esfondrats pels atemptats gihadistes, inexplicables sense la complicitat al si de les forces de seguretat controlades pels islamistes (que van acomiadar els guardes forestals per tal de facilitar la implantació gihadista a les muntanyes). Sami Karray creu que Egipte se’n ha salvat d’una situació similar gràcies al cop d’estat militar, però alerta de la puixança de l’islamisme al si del món àrab i també d’Europa, via gihadista o via islamització de la vida social i política. Ha acabat la seva intervenció demanant als assistents, què fer ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Se li tindria de dir al sr. Sami Karray que a molts municipis està prohibit l’apertura de llocs de culte no pertanyents a l’església catòlica romana. Això implica que les persones amb creences diferents a la catòlica romana tenen difícil el congregar-se per honorar i santificar al seu Déu i, molt important, per establir ponts d’unió i d’ajut mutu entre ells mateixos i els veïns.
Marginant “al diferent” i menysprear-lo i invisibilitzar-lo no és cap política assenyada. Només és font de marginació i de radicalització. I tampoc no és cap solució la molt propagada idea de tolerància, massa sovint contraposada a la del respecte. Respecte, confrontació civilitzada i fer que una legislació feta amb el cap (i pensada també amb el propi cor i amb el de l’altre, “igualitària”) sigui complida per tots i cada un dels ciutadans.
Atentament
Se li hauria de recordar al Sr Riudoms (comentarista anterior) el principi de reciprocitat que opera en alguns àmbits del dret i que als països musulmans és extremament difícil (si no completament prohibit i penalitzat) obrir llocs de culte no musulmà; que a Catalunya hi ha una grandíssima quantitat d’oratoris musulmans (de vegades dos en una mateixa població –com Palafrugell o Santa Coloma de Farners–, o més de dos en altres poblacions més grans) i tres mesquites; que l’article 220.2 del codi penal marroquí –un dels més suaus dels països musulmans– castiga amb una pena de sis mesos a tres anys d’arrest i una multa de 100 a 500 dinhars aquell que “empri mètodes de seducció amb la finalitat de trencar la fe d’un musulmà o de convertir-lo a una altra religió, ja sigui explotant la seva febklesa o necessitats, ja sigui mitjançant CENTRES D’ENSENYAMENT, DE SANITAT, D’ASIL O ORFELINATS (…)” –les majúscules són meves–
Molt d’acord amb vostè pel que fa als entrebancs per obrir llocs de culte no musulmà a certs països. Però aquest fet no haurià de servir d’excusa per fer el que fan molts municipis a casa nostra: prohibir l’apertura de nous llocs de culte no catòlic romà (musulmans, però també “protestants” o de qualsevol altra creença). “El pecat del veï no m’excusa del meu pecat”.
Sobre el fet que en alguns municipis hi hagin més d’un o dos oratoris musulmans, doncs ho veig totalment normal si hi ha prouta “demananda”. Què n’hem de fer i dir si a un minicipi hi han 16 parròquies catòliques?
A més, és un fet molt perillós voler extrapolar als ciutadans les decissions legals que un govern o unes autoritats prenguin. Els espanyols, durant la dictadura de Franco, no erem -tots- partíceps i amics de les barrabasades de la dictadura; de la mateixa manera que els “excesos”comesos, provocats o justificats per l’església católica romana no podem abocar-los damunt de tots creients de l’església católica romana, tampoc podem fer-ho amb tots els creients musulmans respecte a les decissions preses pels “seus” [?] governants o autoritats religioses.ç
Per descomptat que estic en contra de prohibir l’apostasia, i de prohibir el proselitisme (sigui de quin pensament sigui).
Atentament, i bona setmana