Aquet és el subtítol del llibre que aplega les memòries de tres militants del FAC (Carles Garcia Solé, Josep Maria Garcia Solé i Josep Calduch) transcrites pel periodista Blai Manté (“Front d’Alliberament Català”, Editorial Base, Barcelona, 2009), del qual n’he fet el pròleg que reprodueixo a continuació:
Aquest llibre que tinc l’honor de prologar és alhora una obra autobiogràfica de tres antics militants del Front d’Alliberament Català (FAC) i un llibre de recerca històrica en el qual han col·laborat altres persones que hi han aportat testimonis, informacions o documents. Com destaquen els autors mateixos, una de les fonts emprades són les memòries (fins avui inèdites) que va escriure abans del seu traspàs, l’any 1995, Josep Digon i Balaguer. El FAC ca ésser una organització política independentista de resistència contra la dictadura franquista que practicava la lluita armada (de baixa intensitat). Nascuda l’any 1966 i autodissolta l’any 1977, la seva trajectòria sintetitza les disjuntives que marcaren el naixement de l’independentisme català contemporani. La lluita armada contra el franquisme versus lluita política en els inicis de la Transició, patriotisme originari versus comunisme com a via d’homologació als paràmetres de l’esquerra marxista hegemònica, aquestes són les tensions internes que determinaran la seva evolució.
El FAC és poc conegut no solament pels estudiosos de la història i la ciència política, sinó per la majoria dels ciutadans catalans d’avui es consideren independentistes. El silenci acadèmic -i mediàtic- que l’ha envoltat contrasta amb la divulgació que recentment han tingut organitzacions independentistes sorgides posteriorment, com ara Terra Lliure. Només Jordi vera, antic membre del grup, va escriure un llibre, “La lluita armada als Països Catalans: història del FAC” (Edicions Lluita, Sant Boi de Llobregat, 1985), que trenca el silenci imposat sobre aquesta organització. Per tant, aquest llibre que ara surt a la llum és oportú pel moment històric que viu el nostre poble (molt necessitat de recuperar la memòria col·lectiva i l’autoestima) i alhora és un acte de reconeixement als patriotes que hi van militar, oblidats reiteradament en els actes de remembrança organitzats des de les institucions autonòmiques amb criteris selectius a la mida dels paràmetres políticament correctes segons l’ordre establert.
Els primers militants del FAC enllacen amb veterans de la resistència antifranquista que aporten als joves patriotes el seu bagatge de formació política i ensinistrament per a l’acció clandestina: Josep Planchart, Manuel Cruells, Josep Maria Batista i Roca, Jaume Cornudella. Així doncs, el naixement del Front d’Alliberament Català reprèn el fil d ela línia insurreccional dels grups separatistes d’abans de la Guerra Civil del 1936-1939, (Bandera Negra, Estat Català, Nosaltres Sols), que concebien l’alliberament nacional com la causa de tot un poble en lluita per la seva llibertat contra un Estat ocupant (l’espanyol). Seguint també una tradició no escrita pròpia dels grups clandestins separatistes, el FAC inicialment no reivindicava les accions que realitzava (una conducta que seguirà igualment l’organització coneguda amb el nom d’Exèrcit Popular Català, coetània però totalment desvinculada del FAC).
A mitjan 1972, quan han estat detinguts o han hagut d’exiliar-se els integrants de la primera fornada de militants, la incorporació d’un col·lectiu, Izquierda Revolucionaria, escindit del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) suposa un tombant radical en la trajectòria de l’organització, ja que adopta com a propis el pensament i les formes d’actuació dels grups marxistes-leninistes més ortodoxos, en una evolució semblant (tot i que inconnexa) a la que experimenten ETA i la Union do Povo Galego (UPG). A partir d’aquell any, el FAC prioritza la lluita pel socialisme, incloent com a objectiu derivat la independència de Catalunya.
Aquesta doble lluita, pel socialisme i per la independència, impregnarà l’evolució de l’independentisme català contemporani, entenent com a tal el que sorgeix a partir de 1968 i que arriba fins als nostres dies. El PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), i també en menor mesura el Front Nacional de Catalunya, adoptaran diverses variants del pensament socialista (leninista, autogestionària, socialdemòcrata) per fonamentar les seves reivindicacions independentistes. Però, reitero la importància d’aquest punt, en el seu naixement del FAC són estrictament uns patriotes que engeguen una lluita d’alliberament nacional sense afegitons ideològics d’inspiració socialista. No hi ha documents escrits ni declaració de principis que ho acreditin, però tenim en aquest llibre el testimoni dels seus fundadors, que amb la seva paraula ho demostren. Evidentment, les divergències ideològiques derivades d’aquesta interrelació entre socialisme i independentisme afebliran el FAC, com alimentaran també la tendència a escindir-se característica dels col·lectius independentistes catalans d’aquest caire fins ben entrats els anys noranta del segle passat.
Finalment, una breu referència personal sobre l’impacte que va tenir l’aparició a la premsa de la detenció dels primers militants del FAC. A casa, els pares llegien “El Correo Catalán”, i la portada de l’edició corresponent al 28 de maig de 1972 va reproduir la nota policial que donava compte de la desarticulació del Front d’Alliberament Català. Els meus pares ho van comentar a taula, al vespre ho vam escoltar per Ràdio París i jo, que llavors tenia només catorze anys, vaig guardar entre els meus objectes d’adolescent aquell diari, que he conservat fins avui.
En el decurs dels anys de militància independentista he anat coincidint amb bon nombre d’antics membres del FAC, entre els quals Jordi Vera i, molt especialment, Carles Garcia Solé. La trajectòria militant d’aquest darrer, per si sola, ja seria suficient per escriure un llibre, atès que abasta altres etapes que les recollides en aquesta obra. El coratge, la fermesa, la generositat són atributs que impregnen la seva personalitat, i ho dic perquè he compartit amb ell circumstàncies que m’han permès comprovar-ho personalment. Altres antics membres del FAC com ara “Gepi” (el seu germà Josep Maria), Elisenda Romeu, Josep Calduch i altres que no són pas tan coneguts mantenen vius els valors del compromís patriòtic amb la causa de la llibertat del nostre poble. Tan de bo que la lectura d’aquest llibre contribueixi a estendre aquesta forma d’entendre l’activitat política entre les noves generacions d’independentistes.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!