L’independentisme té un suport electoral sostingut que no baixa del trenta per cent de l’electorat i pot guanyar el referèndum previst per a l’any vinent si convenç la franja de població que està d’acord a incrementar la capacitat de decisió a totes les matèries llevat de la defensa, els afers exteriors i a mantenir el vincle amb la corona britànica en un eventual estat propi, a més, l’opinió pública escocesa majoritàriament és partidària de mantenir-se dins de la UE mentre que entre els anglesos la tendència és la contrària. Aqueixa divergència pot afavorir l’assoliment de la victòria del sí al referèndum que el govern presidit per Alex Salmond ha acordat de convocar amb el govern britànic.
Les reflexions del professor Castells han partit de la inexistència d’una cultura democràtica de respecte a la diversitat nacional per part de les elits intel·lectuals i polítiques espanyoles, tancades a tota consideració d’altra perspectiva que no sigui exclusivament la supremacista castellana. Ha traçat una panoràmica de l’evolució política basca dels darrers trenta anys per destacar el rebuig a la iniciativa del lehendakari Ibarretxe per part del Parlament espanyol que no està disposat a negociar un nou marc institucional de relacions d’Euskadi dins l’Estat espanyol. Ha acabat apel·lant a un canvi de mentalitat entre la dirigència castellana que ni ell mateix observa amb optimisme. Ni el professor Castells, ni cap dels altres bascos presents -Juan Mari Atutxa i Andoni Ortuzar, president del PNB, entre d’altres- ha formulat cap proposta concreta per avançar en la materialització d’un poder polític propi per Bascònia, Euskal Herria o altrament dit, Navarra.
Les referències al moment polític català han estat constants, per això he intervingut breument per fer algunes puntualitzacions: la primera, no perdre la perspectiva a l’hora de situar en la crisi estructural -econòmica i institucional- que travessa l’Estat espanyol l’origen del procés de recentralització un cop constatada la inviabilitat del sistema autonòmic.
La segona, el malbaratament de les ajudes comunitàries que ha percebut el Regne d’Espanya als darrers trenta anys provoca que -un cop esgotada aqueixa font de finançament- el model productiu promogut des de la megalòpolis madrilenya sigui insostenible per manca de competitivitat.
La tercera, la dominació política i l’espoli econòmic arrosseguen els Països Catalans al declivi i la desestabilització, atesa la manca de perspectives de futur dins de l’ordre espanyol. Per això la majoria de la població percep que sense independència no hi ha solució, altra cosa és que en aqueix moment hom estigui en condicions d’engegar un procés de construcció nacional amb la conseqüent ruptura amb l’Estat espanyol. La manca de concreció pel que fa als continguts i el procediment per a la consulta que ha proposat el president Mas, sumades al declivi de CIU atrapada per les rèmores de l’etapa autonomista, fa preveure que el govern estatal no autoritzarà cap mena de referèndum arribant si cal a dissoldre el Govern de la Generalitat.
L’ordre espanyol pot imposar-se passant per sobre de les institucions catalanes i de la voluntat democràtica, però no resoldrà cap dels problemes que les aspiracions independentistes catalanes han fet aflorar: un estat fallit i una societat desestabilitzada. L’única alternativa a aqueix atzucac és una declaració d’independència feta pel Parlament de Catlunya, però cap dels partits amb representació parlamentària l’incloïen al seu programa electoral -requisit imprescindible si hom vol aspirar a obtenir el reconeixement internacional-, llevat de Solidaritat que no va obtenir representació. Així doncs, a Catalunya hores d’ara hi ha una majoria social i electoral favorable a la independència però hi ha poques perspectives d’assolir-la a curt termini.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!