Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

7 d'octubre de 2009
1 comentari

Romà Comamala, en la memòria

Avui fa vuitanta-vuit anys que va venir al món Romà Comamala i Valls (Barcelona, 7 d’octubre de 1921 – Vilabella, 9 d’agost del 2000), sacerdot, poeta, assagista i autor teatral.

 

Romà Comamala va néixer al si d’una familia benestant. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i treballà com a escenògraf en el món del teatre i la dansa fins que l’any 1945 abandona la dramatúrgia i ingressà com a novici al monestir de Poblet, per passar posteriorment als seminari arxidiocesà de Tarragona fins que fou ordenat clergue l’any 1952. L’any 1964 fou nomenat rector de Vilabella, responsabilitat que mantingué durant trenta-sis anys, fins a la seva mort. En aquest poblet de l’Alt Camp desenvolupà una intensa tasca cultural: foment de l’escoltisme, construcció del Casal Parroquial, creació de l’Esbart Dansaire, de la revista local “Joc Vell i Voltes”, del festivals d’estiu de floklore català, entre altres activitats.

Romà Comamala, però, destacà com a un prolífic autor literari amb més de noranta obres repartides entre la poesia, el teatre i l’assaig històric. Home de gran sensibilitat i esperitualitat, la seva poesia (“Poemes d’Adam”, 1967) reflecteix un temperament místic i una atracció per la tragèdia hellenística, com es pot comprovar també en les seves peces teatrals (“Judit”). Com a divulgador de la història dels Països Catalans va publicar “Iniciació a Catalunya”, el 1975, i “El Pi de les tres Branques”, l’any 1977, ambdues obres editades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Com a homenatge pòstum, va aparéixer l’any 2007, la seva autobiogràfia “El perfil d’una flama” (Cossetània Edicions).

Com a col·leccionista d’art va deixar una pinacoteca que porta el seu nom al Museu de Vilabella, especialitzada en obres del Renaixement i el Barroc, amb vora dues-centes peces. Mossèn Comamala era també professor de dibuix al Seminari de Tarragona, i en vaig ser alumne a començaments del anys setanta. Jo, nul·lament dotat per a l’art, vaig ser aprovat per la seva immensa pietat. Sempre feia les classes en català i hi deixava traspuar una profunda catalanitat que amb el pas dels anys he anat valorant cada cop més en anar descobrint l’ampli ventall de camps en els que va deixar la seva petjada.

  1. Justament “El Pi de les tres Branques” va ser un dels primers llibre de temàtica nacional que vaig devorar, fa ja una pila d’anys. Més tard, casualtitats de la vida, vaig ser alumne de Romà Comamala durant un parell de cursos de l’antic BUP. No cal dir que guardo aquest llibre i l'”Iniciació a Catalunya”, dedicats per ell. Descansi en pau.

Respon a Eduard Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!