Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

26 d'abril de 2008
6 comentaris

Repensar el catalanisme

Amb aquest títol ahir al vespre vaig pronunciar una conferència a l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet dins dels actes de la setmana cultura convidat per Joan Maria Sardà, batlle per CIU i amic d’infància. Aquest és el resum de la meva exposició.

 

Per catalanisme entenem el moviment que propugna el reconeixement cultural i polític de la nació catalana. Sóc dels que penso que catalanisme i nacionalisme són dues denominacions d’un mateix fenomen i per tant no hi tenen cabuda aquelles concepcions fet català que el defineixen com a element integrant d’una altra identitat nacional, sigui espanyola o francesa. En la seva formulació moderna, des dels inicis del segle vint, les corrents majoritàries del catalanisme no han estat les independentistes sinó les que, d’una o altra manera, cercaven una fórmula d’encaix de Catalunya dins l’Estat espanyol.

El possibilisme catalanista, de grat o per força, ha sigut hegemònic fins als nostres dies fins i tot al si de formacions que es declaren explícitament independentistes. La modernització i la democratització de l’Estat espanyol ha estat prioritària per davant de l’edificació d’un poder polític pròpi. Aquesta actitud ha donat com a resultat que avui, a començaments del segle vint-i-ú, l’estat-nació espanyol sigui més fort que mai i estigui en disposició de plantejar-se la liquidació -via assimilació- de les minories nacionals perifèriques de la megalòpolis en què s’ha convertit Madrid. Si fins fa uns anys Barcelona era la capital cultural i econòmica de l’Estat, avui Madrid ha afegit aquests factors a la seva primacia política i administrativa. S’han evaporat, de sobte, les formulacions federals que des de Catalunya s’oferien a l’Espanya castellana perquè no hi ha receptors disposats a atendre-les. La crua realitat de les relacions Catalunya-Espanya són la dominació i la dependència que l’ordre polític i econòmic ha convertit en estructurals.

Davant aquesta constatació, analistes com Joan Roy descriuen el “Catalanisme agònic” (El Punt del 4 d’abril d’enguany) com el final d’un cicle històric. Pasqual Maragall ha optat per la via escapista i, per elevació, ha dit recentment que troba poc interessant que Catalunya continuï pensant la seva condició de país enlloc d’apostar per la supranacionalitat europea. Europa pot ser el marc de la nostra realització col·lectiva com  a poble però no és de cap manera un referent substitutori de la identitat nacional catalana. Aquesta identitat és avui en qüestió per mor dels canvis demogràfics de la població que habita el territori català: la incorporació dels nouvinguts obliga necessàriament a trobar un consens sobre elements d’identitat que puguin ser compartits  per la majoria dels ciutadans de forma preferent respecte de l’espanyolitat dominant.

No és tasca fàcil i més si hi afegim les dificultats per superar la tendència a la disgregació territorial que els desequilibris interns de Catalunya afavoreix que aflorin tal i com s’està veient amb motiu del problema de la sequera que actualment pateix el país. Salvador Cardús descrivia molt bé aquest problema en un article recent (“Disgregació política”, a l’Avui del 4 d’abril). Per tant, el catalanisme ha de fer front a l’hora de repensar-se a dos problemes clau: la disgregació social i política generada per la dinàmica socioeconòmica. I a més ho hem de fer en el context d’un ordre estatal advers que ens obliga a plantejar el reconeixement del poble català com un conflicte polític contra el sistema de dominació espanyol. En el meu treball “Anticatalanisme i catalanofòbia: els símptomes d’un conflicte”, publicat a L’Espill número 24, l’hivern del 2006, ja vaig esboçar els termes en que el planteja aquesta confrontació amb l’Estat.

Finalment, hi ha un tercer element  imprescindible a l’hora de repensar el catalanisme i és que ho hem de fer tenim en compte el conjunt de la comunitat nacional i partint dels diversos graus de consciència segons els territoris dels Països Catalans. Si el catalanisme fou originàriament un producte principatí des de l’aparició de l’obra “Qüestió de noms” de Joan Fuster, escrita l’any 1962, el fet nacional català no es pot reduir a les quatre províncies centrals. Els nuclis d’emprenedors que vinculen la seva prosperitat a la de la terra, els intel·lectuals amb compromís nacionals i el polítics amb ambició d’estat són els tres motors a partir dels quals generar un nou catalanisme que tingui per objectiu dotar al conjunt de la comunitat nacional d’un estat propi. I ho han de fer tenim en compte el conjunt de la nació tot i que, en principi, l’estat català pugui abastar només una part del territori nacional. Dins la Unió Europea es plantejaran en els propers anys quatre problemes nacionals: Escòcia, Flandes, Euskal Herria i Catalunya com molt encertadament ha senyalat Alfons López Tena en una conferència aquest mes a Brusel·les. Com en el cas d’Irlanda del Nord, hi ha solucions innovadores que poden donar resposta a problemes nacionals que contraposen estats i comunitats dins del conjunt comunitari. És la nostra responsabilitat trobar uns dirigents polítics que sàpiguen reformular el nou catalanisme en funció de l’objectiu de crear un estat català viable dins la Unió Europea.

  1. Crec que és molt encertat el teu punt de vista: construir un estat propi dins Europa, però amb irradiació al conjunt de la nació (Els Països Catalans). Estic convençut que la lluita és molt cruenta i no podem prescindir de totes les energies(culturals, econòmiques, humanes…), que provenen d’arreu dels Països Catalans i per això aquest esforç ha de revertir en el conjunt de la nació.
    Moltes gràcies per les teves reflexions, així com per la citació de noms com en Salvador Cardús i l’intrèpit Alfons López Tena. ¿Quants d’ells no ens en farien falta amb la persistent sequera(de lideratge polític) que patim?

  2. Jaume: He seguit amb interès les tres  presentacions de les candidatures al pròxim Congres (falta la del Puigercos el proper dilluns) organitzades per la nostra Secció Local. He de dir-te que tan el diagnòstic del passat com l’enfoc cara el futur exposats per tu i el Carretero al meu parer coincideixen en quasi tot, jo a lo millor es que no filo prou fi per veure-hi diferencies, que de segur i son. A lo millor  aquesta pregunta  les tingut que haver fet  personalment, però com es un pregunta que es fan altres companys del partit m’atreveixo a utilitzar aquest mitja i fer-te-la arribar. Com diu el nostre comù amic, una abraçada patriòtica. Josep.   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!