Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 d'agost de 2016
2 comentaris

Remembrança personal en el norantè aniversari de Fidel Castro

Avui, als mitjans nostrats tot són panegírics a la lloança del dictador cubà  Fidel Castro que arriba als noranta anys, gaudint del poder absolut des del 1959 per dissort dels cubans i joia dels progressistes d’arreu que n’han fet un mite a recer de tota crítica. L’antiamericanisme és una quimera que, convenientment administrada, dóna molts rèdits als qui la difonen des d’Europa estant en pro de l’heroisme del comunisme caribeny.

Fidel té el mèrit de mantenir-se en el poder gaudint de la simpatia de l’esquerra antidemocràtica malgrat el fracàs del  comunisme tropical que ha imposat amb mà de ferro i la fallida del projecte de societat que ha forçat als cubans a acceptar. Esdevingut el seu poder inofensiu geoestratègicament el president Barak Obama l’afavoreix diplomàticament per tal que meni una transició “a la española” cap a una successió controlada. La UE li ha obert les portes gràcies a França que ha aconseguit ser el primer estat a encetar el pastís del mercat cubà, deixant en evidència un cop més la inutilitat de la política exterior de “la Madre Pàtria”.

He estat a Cuba fa tretze anys prou temps i amb prou contactes com per fer-me una idea de la realitat política del comunisme cubà, i he anat seguint des de Catalunya esatnt la seva evolució mitjançant els amics que hi viuen i els que hi van a treure el cap esporàdicament. Potser aviat els cubans assoliran la llibertat i la prosperitat que es mereixen però no serà pas per l’ajut que han rebut des de l’esquerra europea, ans al contrari, des del progressisme continental i català en particular hom ha fet tot el possible per mitificar Castro ignorant la veritat dels seus fets.

Explico avui una anècdota personal que alguns amics han escoltat en converses privades que il·lustra, en primer lloc la meva ignorància, i en segon lloc la idolatria que ha envoltat la figura de Fidel Castro. Al desembre del 1976, jo tenia divuit anys i ja en feia dos que militava al PSAN, era – ni més ni menys- el que allavòrens en dèiem responsable de captació de la cel·lula del partit al Camp de Tarragona.

Acompanyat per un altre militnat -Joan Masalles- vam anar a entrevistar un candidat a ingressar al partit al bar de la Universitat a la plaça Imperial Tarraco. El xicot, estudiant com nosaltres i mallorquí per més senyes, va escoltar pacientment el refregit d’història de Catalunya i de materialisme històric (Marta Harnecker, dixit) que li vaig abocar en una hora llarga de monòleg inaguantable. En acabar, gentilment li vaig demanar si tenia alguna obsrvació a fer sobre l’ideari comunista que tan impostadament havíem adoptat al PSAN. Em va frapar quan em va demanar què en pensava el PSAN de la repressió contra el hosexuals que Fidel Castro estava menant a Cuba.

Personalment no tenia ni idea de la homsexualitat ni que estigués reprimida al paradís del comunisme tropical, així que, superat els primers instants d’astorament, vaig respondre rígidament que si Fidel actuava així els seus motius -raonables- tindria. Evidentment, el xicot a la vista de la meva ignorància i dogmatisme es va alçar i després d’acomiadar-se amablement no el vam tornar a veure, sortsament per a ell.

Vaig demostrar una estultícia dogmàtica de caire estalinista pressuposant que el líder comunista sempre té raó. Em va costar uns quants anys adonar-me de la realitat i assumir un sentit crític indispensable per a actuar políticament. Gràcies Fidel i per molts anys, però algun dia els cubans et posaran al teu lloc.

Post Scripum, 14 d’agost del 2016.

Llegeixo a Vilaweb que ahir hi va haver festa grossa a L’Havana a la lloança de Fidel, acompanyat per Nicolás Maduro, grotesc representant del chavisme el règim fallit (mal que li pesi al cupaire Busqueta), que no ha arribat mai a ésser una còpia del comunisme cubà, però sí l’estat més corrupte i violent del món.

Post Scriptum, 4 de desembre

L’única vegada que he estat a Cuba va ésser l’any 2003 quan vaig assistir com a conferenciant als actes commemoratius del setanta-cinquè aniversari del projecte de Constitució Provisional de la República catalana a l’Havana. Va ser una estada que m’ha marcat profundament per molts motius: em va emocionar la catalanitat de la comunitat que m’acollia i em va decebre la realitat del règim de Fidel Castro.

Els responsables de la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya  em van permetre copsar la vitalitat d’antany dels separatistes catalans a Cuba, ara molt disminuïda a causa de les circumstàncies adverses en les quals han hagut de subsistir durant la dictadura castrista. El seu silenci a les meves qüestions va ser més eloqüent que mil paraules. Em sap greu, especialment, no haver tingut la sensibilitat d’acceptar la invitació d’un home català que devia rondar la seixantena a visitar casa seva. Hi va insistir i jo vaig adduir que ja estava compromès amb Jordi Escarrà, un home ben relacionat amb la nomenclatura castrista que em va obrir les portes de ca seva a la zona residencial restringida on vivia Fidel Castro. Vaig aprendre moltes coses en aquella trobada però encara em planyo de no haver anat a casa d’aquell compatriota per qui era important retrobar algú que li parlés  de Catalunya.

Una altra impressió sobre la realitat de la dictadura cubana la vaig obtenir dos anys més tard a Nicaragua quan vaig fer-hi una estada de dugues setmanes donant classe a funcionaris de la municipalitat de Managua sobre dret local. Entre els assistents hi havia un antic oficial d’intel·ligència de l’exèrcit sandinista amb qui va fer bona amistat i em va il·lustrar sobre les interioritats de les relacions amb el règim cubà. Li vaig dir que veia cada vespre la televisió cubana que oferia encara les sessions íntegres del consell de guerra que l’any 1989 va condemnar a mort al general Arnaldo Ochoa i tres oficials més acusats de narcotràfic i altres delictes. Les autoritats cubanes van demanar a les sandinistes un acte de suport a la farsa estalinista perpetrada per escarmentar tota dissidència a costa de sacrificar uns oficials que participaven de l’economia submergida que abastava les elits comunistes. Els nicaragüencs s’hi van negar. Juan Reinaldo Sánchez, que fou escorta de Fidel Castro, en una entrevista al Periódico del 26 d’octubre del 2014 afirma que “la fortuna de Fidel ronda los 2.300 millones de euros“.

  1. Veneçuela, l’Estat més corrupte i violent del món? Ho he llegit bé? Ah, és clar, no me’n recordava, que ara els pobles de l’Iraq, l’Afganistan i Líbia ja gaudeixen de la llibertat, guanyada amb l’ajut dels europeus i els nordamericans, garants de la democràcia i de la civilització occidental!

    1. Camarada Miquel,
      Pots comprovar-ho consultant les dades anuals de l’Índex de percepció de la corrupció que publica l’entitat Transparency International, pel que fa a la corrupció, i les estadístiques de l’Oficina de les Nacions Unides contra la droga i el delicte, pel que fa a la taxa d’homicidis intencionats. Si les combines veuràs com Veneçuela és el paradís socialista a la terra. Bon vent i sort !!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!