Ara que l’independentisme català està en un atzucac pel xantatge dels anticapitalistes que prioritzen les seves cabòries totalitàries i les contradiccions de CDC i ERC incapaces de bastir una estratègia per arrabassar l’hegemonia al progressisme abstracte i banal, cal rellegir els patriotes de generacions precedents per retrobar el fil de la història.
Aqueix article de Manuel Cruells i Pifarré, militant d’Estat Català i del Front Nacional de Catalunya, publicat a l’Avui el 10 de juny del 1980 explica la fundació del FNC i el seu desplaçament posterior per part d’altres formacions que prioritzaren altres objectius i mètodes de lluita. Cruells, com els separatistes del seu temps, fou enemic de tota mena de totalitarismes per ser contraris a l’essència de la mentalitat catalana. Sense recuperar aqueixa mentalitat no hi haurà independència possible:
“És lògic que siguin, en general, els qui s’incorporaven a la resistència catalana amb la bandera del nacionalisme català al començament dels anys seixanta, els qui ara passin a ser protagonistes principals de la nostra política i també és lògic que els qui començàrem aquesta resistència vint anys abans, 1939-1940, per causes d’edat i altres circumstàncies n’hàgim quedat més o menys marginats.
Moltes vegades m’he preguntat què se’n ha fet dels qui, forçats pels grups orgànics que ja actuaven a l’interior de Catalunya, a l’hivern del 1939-1940, a París vam fundar el Front nacional de Catalunya. Ens vam reunir cinc persones: Joan Cornudella, Antoni Andreu Abelló, Enric Pagès i jo mateix, que procedíem d’Estat Català, i Jaume Martínez Vendrell, que representava Nosaltres Sols i estava especialment delegat per Daniel Cardona, que s’havia hagut de quedar a Perpinyà. Cornudella, Andreu i jo estàvem exiliats, Pagès, que tenia passaport cubà, anava i venia amb facilitat i Martínez Vendrell a partir del maig del 1939 també anava i venia d’un lloc a l’altre clandestinament.
No fou fàcil aquella reunió de París, però finalment es va assolir la unificació, almenys operativa, de Nosaltres Sols amb una bona part d’Estat Català, la que nosaltres representàvem. Vam escollir un nom nou. Front Nacional, perquè crèiem que era l’única manera de recollir voluntats al marge de les organitzacions anteriors a la nostra guerra civil. I com un parèntesi puc dir que ens avançàrem als moviments europeus de resistència, els que es formaren poc després contra el nazisme i el feixisme, de tal manera que quan el PSUC va voler, seguint la norma dels altres partits comunistes europeus, implantar un Front Nacional a Catalunya, va haver de renunciar al nom i crear l’Aliança Catalana. Això indica la força orgànica conspirativa que nosaltres havíem assolit.
Em cal situar ara, al moment actual, els homes que a París fundàrem el Front Nacional. Daniel Cardona, molt malalt, fou portat clandestinament a Catalunya i fou enterrat el dia 7 de març del 1943 al seu poble, Sant Just Desvern; Joan Cornudella, després d’una evolució política més o menys criticada, ha estat elegit diputat al Parlament català pels socialistes; Antoni Andreu Abelló viu al seu poble, Montblanc, retirat de la vida política per motius de salut; jo mateix, pels mateixos motius, he hagut de limitar molt les meves activitats; Enric Pagès fa poc que ha mort per terres d’Amèrica; i de Jaume Martínez Vendrell, tots en sabem la situació.
Sabem que és a la presó, ara a Madrid, esperant un judici que es farà el dia 12, amb una acusació greu que costa molt de creure, en particular als qui hem estat alguna vegada jutjats simplement a causa dels nostres antecedents polítics. Jo mateix, quan va morir Franco, estava condemnat a quatre anys, dos mesos i un dia simplement a causa de la meva fitxa policial. Ens costa molt de creure l’acusació contra Martínez Vendrell a tots els que l’hem conegut i hem actuat durant molts anys al seu costat.
L’estiu del 1940, seguint l’acord que havíem pres a París, ja érem tots, fora d’Antoni Andreu que es va quedar a Perpinyà per a coordinar l’exili i l’interior, clandestinament a Barcelona. De tot això han passat quaranta anys, i quaranta anys són molts anys, i després d’haver-ne passat bona part amb una acció conspirativa conjunta és gairebé lògic que finalment s’hagin produït entre nosaltres una dispersió. També el Front nacional d’ara és diferent del que vam fundar a París l’hivern de 1939-1940. Diferent en tot.
Noslatres llavors procedíem d’una guerra i en portàvem l’esperit, la ideologia, els costums i els mètodes. No podíem organitzar un exèrcit en aquella clandestinitat, però sí que podíem organitzar uns grups paramilitars encara que fos en un pla de reserva. Hi havia la guerra mundial, de la qual ens sentíem bel·ligerants i així hi actuàvem amb totes les conseqüències.
Sentíem que encara estàvem en guerra i ens sentíem totalment lligats amb els que encara la feien, que eren per nosaltres els aliats. I nosaltres la continuàvem al seu costat amb totes les conseqüències. Aquesta és la realitat que crec que calia recordar ara. Un dia o altre tot això ho haurem de dir.
Es clar que tot això afectava llavors més el grup que capitanejava Martínez Vendrell, composat principalment per oficials que havien fet la guerra civil i eren i se sentien abans de tot nacionalistes catalans. De fet, la nostra acció d’aquells moments, a més a més, de salvar gent i documentar-la, estava reduïda a ajudar els aliats amb informació i transportant els seus fugitius, miliatrs o no, i intentar estructurar grups per al mment que es produís la victòria aliada. La nostra manca d’acció al moment precís requereix una explicació llarga que no entra en un simple article. Com també s’haurien d’aclarir les diferents tàctiques i les diferents accions que les circumstàncies internacionals i les nostres pròpies, durant els primers vint anys de la resistència catalana, ens van obligar a emprar. Per això en la gran detenció d’homes del Front Nacional produïda al novembre del 1943 no ens van trobar a penes armes i, en canvi, en la de l’any 1946 ens van recollir molt d’armament. I en aquesta caiguda foren detinguts principalment els grups de Martínez Vendrell i ell mateix.
De tot això han passat molts anys, però hi ha coses que un enemic no perdona mai. I no es perdona mai un lliurament total, a un ideal d’emancipació nacional. Els Estats constituïts tenen molta memòria i aprofiten totes les circumstàncies, malgrat el temps passat, per a destruir els homes que han jugat fort al servei d’una ideologia que encar pot aglutinar i pot ressorgir estructurant novament grups combatius.
Fa vint anys que amb el grup sorgit d el’Acadèmia de la Llengua Catalana es canviarà totalment l’estratègia, el pensament i el sentiment del nacionalisme català resistent. Els temps també havien canviat i, de fet, era lògic aquest canvi, com també és lògic que els homes que emprenien aquesta nova acció política siguin ara els que, en bona part, dirigeixin la política catalana, però que no oblidem el preu que hem hagut de pagar, i encara paguem, els homes que fa quaranta anys vam iniciar la resistència catalana. Fa quaranta anys, hi ha qui no ha perdut la memòria: pregaria que, davant la situació en què està Martínez Vendrell, els catalans tampoc no la perdessin.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!