L’any 1990, amb motiu del cinquantenari de l’afusellament del President Companys, l’Ajuntament de Tarragona amb la col·laboració de l’associació Xavier Romeu organitzà una sèrie d’actes commemoratius als quals fou convidat Roc Llop. Per motius de salut no hi pogué asistir però envià aquest text fins avui inèdit.
“Quan els fets del 6 d’Octubre de 1934, jo em trobava de mestre al poble de Vallfogona de Riucorp (el del cèlebre rector de Vallfogona). L’esmentat poble té, a un parell de quilòmetres de la vila, el cèlebre balneari d’aigües termals, molt concorregut a l’estiu per la varietat d’aigües adients per a vàries malalties. Ço que vol dir què els malalts i estiuejants hi acudien en quantitat. El poble tenia condicions d’esbarjo: cafès, ball i altres diversions. El balneari estava ben assortit d’hotels amb tot el confort i esbarjos de distracció. Ultra, encara que la Segarra no tenia massa arbres, per terra de sembra: blat, ordi i altres llavors, el riu Corp, encara que amb un petit caudal, permetia que a les seves voreres hi havia una munió de petits horts i jardins.
A l’escola comunal (que era mixta per la gran quantitat d’alumnes, tenia solament els nois). Les nenes anaven a un col·legi que hi havia de religioses, cosa que a mi em feia un favor, i, que a la petita escola, falta de condicions pedagògiques i higièniques, no hi hauria encabit tota la matrícula del cens escolar. El salari d’un mestre jove era molt petit, amb una minsa assignació per a la calefacció. Per tant, per arreglar la qüestió econòmica de casa, feia classes particulars a nens i nenes. També tenia uns batxillers. Amb dona i un fill, havia de treballar molt. A més, escrivia per a mi.
Però anem als fets. Quan el president de la Generalitat de Catalunya, senyor Lluís Companys, proclamà pels altaveus la República Catalana Federal dins del conjunt de Pobles d’Ibèria, per què no m’acusessin que tancava l’escola, amb els nois o sigui els alumnes, passàrem a l’altre costat del riuet on hi havia el camp d’esports. Ço que vol dir, que fèiem classe deportiva, gimnàstica, jocs, etc… El cas era que, amb altres vilatans, escoltava la declaració del President Companys. Fins i tot, vàrem crear un comitè revolucionari, però vàrem cometre la falta d’aixecar acta a l’Ajuntament. Resultat: fracàs del moviment “revolucionari”. Els escamots, amb el “Mussolini català” Dencàs, fugint per els clavegueres i abandonant les armes que recollien els militants de la CNT, i, què per cert, servirien el 19 de juliol del 1936, quan la sublevació militar a Catalunya i arreu d’Espanya, per vèncer-la pels obrers i forces públiques al costat dels moviments obrers, almenys a Casa Nostra.
La rebel·lió militar de que fòrem acusats al triomfar els militars el 6 d’Octubre del 1934, em va suposar ésser inculpat amb altres companys. El 12 d’octubre d’aquell any, el tinent amb dos números de Montblanc, es presentà a Vallfogona. Per l’algutzir em va fer dir que em presentés a l’Ajuntament. Vaig dir-li: “digui al senyor tinent de la Guàrdia Civil que acabo la classe a les onze del matí”. Així era jo. Tancada la l’escola, aní a l’Ajuntament. Amonestacions i registre a casa i a l’escola. Fins al fogó de la cuina, tot “pates enlaire”, com se sol dir. Els burgesos, gent de dreta amb l’alcalde i el secretari en cap, ens acusaven d’haver entrat un camió d’armes. Jo sabia un xic manejar el fusell per haver fet el servei militar. Però a casa, els ganivets de la cuina i un de petitet que em servia per fer punta als llàpissos dels alumnes, car no havien inventat encara els aparells moderns per aquest menester (ens foren requisats). L’amo del balneari era un capellà que se les portava i l’administrador era pitjor que ell.
Una anècdota el retratarà. Quan el 2 d’octubre de l’any 1932 vaig prendre possessió de l’escola de Vallfogona, el secretari de l’ajuntament em va fer visitar el balneari. No em presentà al propietari però sí a l’administrador. Vàrem parlar. Com que no depenia de ningú sinó de mi mateix, vaig parlar com tenia costum: clar i català i sense embuts. De retorn al poble, el secretari em digué: senyor mestre si parla així no el podran veure. Resposta: el que no em veuran més és el pèl. Tenia vint-i-un anys i la cabellera abundosa, ara sóc calb i el meu cap sembla un camp d’aviació per a mosques. Pel que vaig deduir, als pobres mestres que passaven per Vallfogona, com que a l’estiu no podien anar de vacances com ara, el balneari per a tenir-los de part seva els empleava al telèfon o a altres treballs adients. No varen tenir topades, però sempre em van mirar de cua d’ull.
L’altra anècdota és què, quan vaig prendre possessió de l’escola, es reuní el consell escolar: metge, alcalde, secretari i un pare i una mare representant els vailets. Declaració meva, després de les consideracions que es varen manifestar:”L’escola, que no tanco, està oberta per a qui vulgui comprovar com ensenyo. A l’escola trobareu el mestre, però al carrer sóc un home com els altres i faig el que em sembla amb tot el respecte per tothom perquè sóc un home lliure”. Amb tot m’acusaren de que creia que Déu no existia i ho deia als infants. Deien que ho havien sentit. Vaig fer saber que si era un home, era un no res, un calçasses, i si una dona, que no era filla de sa mare, per no dir que era una bagassa. El que feia a l’escola, i no ho nego, era que al costat de la Història Sagrada (hi estàvem obligats pel programa), els explicava una lliçó d’astronomia. Els nois em deien: “senyor mestre, com és que una cosa es contradiu amb l’altra ?”. “Fills meus, la cosa és així, ja sou prou grans per a pensar-hi i desentrellar-ho”. La veritat és que meditaven i no ho feien malament.
El 24 d’octubre, Festa Major del poble on vaig néixer, altre cop vingué el tinent amb guàrdies civils, però aquesta vegada per endur-se-nos a tots els encartats a Tarragona per a prestar declaració. El cas és que vam anar a parar al vaixell “Manuel Arnús”, presó flotant al port de Tarragona, i guardats per dues unitats de la Marina de Guerra. Paso per alt la vida al vaixell. El que sí hi havia, a part de gent de totes les contrades de la província, era personalitats de tots els ordres. El gran músic Pau Casals venia al “Manuel Arnús” a visitar el seu germà, alcalde del Vendrell. També hi era el Comissari de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, senyor Prunés, persona correcta, culta i simpàtica. Discutíem sovint. Una vegada em digué: “Sí la vostra doctrina i manera de pensar és com dieu, jo també ho seria”. Vàrem fer bona amistat. Hi havia personalitats jurídiques, musicals, intel·lectuals, polítiques i sindicals. Jove, i amb ganes de discutir i canviar opinions, vaig fer amistats de les que duren.
Entre el “Manuel Arnús” i el fortí de Tarragona vaig complir tres mesos de presó. En llibertat provisional, retorní a Vallfogona. Perdí la plaça i la Secció Administrativa em donà de baixa en la nòmina. I espavilat que fa fred. Els amics de Vallfogona volien que posés una escola particular com tenien les monges, però considerant que l’escola l’ocupà un condeixeble de l’Escola Normal, i amic, no vaig acceptar la proposta. Cap a Barcelona, refugi de totes les meves sotragades. Vaig treballar en acadèmies i en un gabinet d’ortopèdia on vaig aprendre el necessari, i llegir llibres que em van orientar (l’especialitat eren les hèrnies).
Ja al corrent, vaig agafar la maleta i a viatjar per Ibèria tota. Menys el nord d’Espanya, conec la resta de províncies, especialment Andalusia. Com sia que la casa ens donava una ruta a seguir, les autoritats civils i militars sabien on em trobava cada dia. A Oliva, poble de València, primer contratemps. A Barcelona feien el procés dels altres encartats amb mi. El sergent de la Guàrdia Civil em cridà per a dir-me que havia de retornar a Barcelona per mor del judici. Quan vaig arribar ja l’havien celebrat. Mala sort, altra vegada maleta en mà a viatjar per a la mateixa casa d’hèrnies, car havia d’ajudar a la família malgrat que la dona era teixidora de “La España Industrial” de Sants.
Quan em trobava a la frontera de Portugal, altra vegada em criden a judici. Aquest cop a Tarragona. Em van jutjar sol. El tribunal el presidia el coronel Villalba, cap del Regimiento de Almansa, de Tarragona. Podia dir com l’estudiant aquell que li preguntaren el resultat de l’examen: “Como has salido ?”. “Partido”. La condemna del tribunal militar: sis mesos i un dia de presó. El dia podia ésser llarg. Com que ja havia complert tres mesos entre el vaixell i el fortí, el comandant instructor em digué: “Suposo que per tres mesos que et resten no t’escaparàs a l’estranger”. Vaig dir-li: “vinc de prop de Portugal, podia fer-ho”. La seva resposta:”Doncs bé, no et faré acompanyar per la guàrdia civil. Agafa un taxi, i amb aquest paper et presentes a la presó de Reus”. Així ho vaig fer, amb el taxi vaig arribar davant la porta de la presó, a la caiguda del migdia. Jo que truco, surt el director:”No és pas l’hora de visita”, que em diu. Jo que li responc: “Vinc a que em tanqui”. “Es que esteu boig”, em contesta, posant el sobre el front.
Fins que no li vaig donar el paper de presentació que em va fer el comandant instructor no em va obrir la porta. En el cap d’aquell funcionari no hi cabia que no anés acompanyat del “tricornios”. Tenia raó, el meu cas no era administratiu per a ell. Em saltava la torera els reglaments de presons. Els encartats amb mi es trencaven de riure. “Mira que fer-se tancar pel seu compte, quan es podia escapar !”. De passada anoto que un d’ells es casà amb la filla del director.
Quan em feren el judici, ja estaven en llibertat Lluís Companys i el seu govern. El meu defensor, passant del cèlebre advocat Lloret de Tarragona, es va valer dels arguments del judici al Govern de la Generalitat. D’ací que la pena no fos massa greu. A la presó vaig escriure i col·laborar en periòdics de Reus. Vaig conèixer el cèlebre “Juanito”, especialista en el “timo de les misses”, era tan llest que t’avisava que et prendria la cartera i ho feia sense que en tinguessis esment. Ultra, vaig ensenyar a llegir i escriure a un pres comú que es deia Palomo. Era un revoltat i inadaptat a la societat. Vaig fer que m’escoltés. Un altre, Vivancos, (no sé si és el comandant de la guerra nostra) tenia un bon ofici, més creia que el seu patró es feia ric amb la seva suor. Es donà a la mala vida, i com tenia bones mans feia rètols en colors pels comerços de Reus.
Fora de la llibertat, sense comoditats, però estàvem bé a la presó. Teníem visites de parents i amics que ens portaven de tot. No teníem necessitat del ranxo de la presó. Complerta la condemna, altre cop a la ciutat comtal. Ara què aquesta vegada sense treball ni diners. Vaig arribar a no tenir trenta cèntims per a un litre de llet pel noi, i fins i tot, a tenir mals pensaments. Vaig trobar la solució escrivint una lletra al President Companys explicant-li el meu cas i que acabava de sortir de la presó pels fets del 6 d’octubre del 1934. Érem al mes de juliol i sortia una colònia escolar cap a l’Arrabassada de Tarragona dirigida pel director del Grup Escolar de Sarrià, grup model emplaçat en l’edifici que l’edifici que ocupava una ordre religiosa.
El President Companys va fer que em nomenessin professor de la colònia. És una cosa que no oblido i li ho agrairé mentre visqui, donada la meva situació econòmica. Teníem nens del Serrallo, de Valls i de Lleida. De retorn a la colònia de l’Arrabassada, amb el conseller de cultura de Tarragona senyor Alomar i els mestres lleials i professors, creàrem el Consell de l’Escola Nova Unificada a Tarragona. Tot seguit, organitzàrem els diferents grups escolars en els edificis pertanyents a la Generalitat i els incautats a les escoles privades, confessionals i religioses. Ni un sol infant de Tarragona restà sense escolaritzar. Jo tenia la direcció del Grup Escolar Eliseu Reclús, (el gran savi i geògraf francès), prop de la catedral. Els gitanets que abans anaven a pidolar i a ballar a les terrasses dels cafès, els tingué d’alumnes, contents, ben pentinats i ben endreçats, ni un tan sols voluntàriament mancà a escola.
No parlo dels altres altres aspectes de l’obra de la Revolució al País Català i valencià. L’obra a l’escola, sota la direcció del CENU, fou una de les realitzacions reeixides. Exemple: al grup que jo dirigia, les classes anaven del parvulari a partir dels tres anys, fins a la classe superior obligatòria fins als setze anys. El mètode i sistema era la coeducació: nois i noies sota la direcció d’un mestre o mestra. No es donà ni un sol cas a lamentar: amistat, companyonia, sota el lema respecte mutual. A l’obertura del curs donàvem textos als infants per a una bona classificació en presència dels pares i tutors, els qual donaven detalls i característiques de llurs fills. Ultra les classes ordinàries, classe de tall i confecció, de mecanografia i taquigrafia, de música hi havia classe de realitzacions amb serpentines, filferros, guix, fang i escaiola. Sales de jocs, dames, escacs, sistema Frenet, on els infants feien el seu periòdic que bescanviaven amb el que feien els altres grups. Totes aquestes classes sota la direcció de professors especialitzats.
En honor als mestres i les mestres cal dir que els mateixos adaptaren els mètodes Decrolí i Montesori amb els materials des què disposaven i que la conselleria de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona facilitava. No hi havia necessitat de comprar-ne. referent al mètode Frenet, una anècdota: quan jo retorní en llibertat del camp de concentració nazi de Mathausen-Gusen, vaig anar a visitar a Montauban uns mestres que ens havien adoptat i ajudat, físicament i moralment, quan estàvem al camp de concentració francès de Setfonts, l’any 1939, després de passar la frontera arran de la derrota de l’exèrcit republicà. D’aquest camp vam sortir a fortificar la cèlebre “Ligne Maginot”, que serví per a res, ja que els passarem per darrere.
Doncs bé, els mestres de Montauban l’any 1945, em mostraren com un esdeveniment de llurs avenços pedagògics la caixa de la impremta del mètode Frenet. L’inventor d’aquest mètode és un professor francès. El 1936 nosaltres el teníem a les escoles de la Generalitat de Catalunya. recordo que el mestre que jo tinguí a l’escola quan era vailet, durant la República i durant la guerra nostra, amb un inspector d’escola que morí refugiat a Mèxic, en feien la propaganda per tota Catalunya i n’ensenyaven el procediment. Això què, als que vivíem a l’altre costat del Pirineu ens tenien per africans. El mestre que tinguí a l’escola el vaig tenir a la classe superior coma professor al grup escolar que jo dirigia. Cal que confessi què, d’ell, el mateix a l’escola que després coma director, vaig aprendre de les seves ensenyances i consells.
Per acabar, ja que no cap en el cas del cinquantè aniversari de l’afusellament del President Companys, una altra anècdota: quan em nomenaren Delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya, el Conseller Ventura i Gassol als que vàrem ésser nomenats per les diferents vegueries (jo tenia la tercera i la quarta) ens va fer anar a l’Escola Industrial de Barcelona, on hi havia l’escola Normal i el centre Psicopedagògic (a Sabadell n’hi havia un altre) a uns cursos especials per a professors escollits. Doncs bé, ultra Ventura i Gassol, vareig conèixer dos consellers de Cultura més, Carles Pi i Sunyer, que morí a Caracas, i Antoni Maria Sbert, mort a Mèxic. Anem a l’anècdota, Els locals de les escoles de Catalunya pertanyien a la Generalitat. a l’època el Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts, com es deia allavores, hi havia com a ministre el comunista Jesús Hernández. Sense que dongui motius ni raons, el cas és què, el Ministeri del govern republicà i la conselleria de Cultura de la Generalitat estaven de punta i les relacions no eren gens amistoses. El conseller Sbert vingué a Tarragona, em cridà al grup escolar i em digué tal qual. “Fot (així) tots els mestres de l’Estat espanyol al carrer dels nostres grups escolars (enfadat com cal), que Jesús Hernández els dongui locals”.
La determinació del Conseller era sèria, però molt greu per a la bona marxa del problema escolar. la diferència era solament què, uns cobraven de la Generalitat de Catalunya i els altres de les Seccions Administratives del Govern central. Si jo m’atenia a la seva determinació,el daltabaix era sense mesura a jutjar. Els mestres, sense diferències, treballaven en perfecta harmonia, companyonia i amistat, Vaig dir-li: “escolteu Sbert, us doneu compte de la magnitud del problema i del què voleu que faci ?”. “Sí els fotem al carrer (empro els seus mots), els hem de donar els locals que tenien (que potser ja no existeixen) o d’altres per encabir-los. On els trobareu amb el material que necessiten ?. Penseu-ho bé i no anem a fer un disbarat catastròfic”. “Teniu raó Llop, però són uns mal ….. Va fer bé d’escoltar-me, car l’escàndol hauria estat monumental. El comitè d’enllaç UGT-CNT podia arreglar la cosa. Però hi havia pel mig els partits polítics amb llurs rivalitats i odis personals. Ningú s’enterà de la proposició i decisió del Conseller de Cultura de la Generalitat i el treball a les escoles feu el seu camí constructiu.
Referent al president Companys, el tindré en la memòria mentre visqui i al fons del cor. L’agraïment pregon per haver donat solució al meu problema econòmic, que era desesperat, nomenant-me professor de la colònia escolar de l’Arrabassada de Tarragona.
Vitry sur Seine, 25 de novembre del 1990.