Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

12 de gener de 2016
0 comentaris

Rellegint Ramon Sargatal: “El “Mein kampf” del gihadisme”

Ramon Sargatal i Pellicer és un patriota polifacètic que escriu i treballa amb els nouvinguts musulmans tot establint-hi una relació intercultural igualitària promovent els valors de la catalanitat i la laïcitat com a pilars fonamentals de la nostra convivència social i cohesió nacional.

M’ha fet arribar la ressenya que va publicar a E-Notícies el proppassat 2 d’agost del 2015 titulada “El “Mein kampf” del gihadisme” que reprodueixo pel seu interès i oportunitat en una època en la qual tota Europa, Catalunya inclosa, ha de fer front a la guerra del gihadisme contra les societats obertes i per a la qual la ciutadania no està ni conscienciada ni mobilitzada per fer front al totalitarisme islàmic:

“Hauria estat convenient que tots els europeus haguessin llegit en el seu moment l’obra  Mein Kampf d’Adolf Hitler i així poder evitar el perill que s’aproximava? El traductor al francès de la “Gestion de la barbarie” que per raons de seguretat signa amb les sigles A.S. creu que hauria estat molt millor. La seva raó per aconsellar-ne la lectura: “S’hi descriu la sort que li és reservada a Occident en general i a l’Occident cristià en particular”.

Escrit el 2004 i publicat en francès el 2007 per Éditions de Paris, aquesta obra de 248 pàgines és un tractat d’estratègia militar, política, econòmica i d’expansió religiosa que es revela com la crònica avançada del que està succeint. El signa Abu Bkr Naji, un teòric d’Al Qaida del qual, com passa amb altres ideòlegs  del gihad, se’n coneixen molt pocs detalls biogràfics. Alguns investigadors islamistes han arribat a identificar aquest nom amb un col·lectiu. Fins fa poc, el llibre es podia trobar a Amazon i actualment encara és localitzable en altres distribuïdores.

El seu elogi del gihad com a pràctica guerrera i no solament com a camí de superació personal plana per tots els capítols. Per a l’autor d’aquest assaig, “en cap moment els primers musulmans van desconnectar el gihad actiu del gihad espiritual. El gihad actiu [la pràctica guerrera] és la millor manera d’ensenyar als musulmans els sentiments espirituals i d’exaltació de les ànimes”. La conclusió a què arriba: “Matar per seguir el camí d’Al·là pot ser fàcilment complert mitjançant el gihad”.

El llibre va aparèixer tres anys després de l’atemptat de les Torres bessones de Nova York i mostra quin és el “camí que s’ha de seguir per instal·lar un estat islàmic” un cop analitzats minuciosament els errors comesos fins aleshores en altres guerres.

Parteix de la necessitat de classificar els estats actuals en dos grups: d’una banda els estats dits “prioritaris”, amb la màxima concentració de forces gihadistes i on serà possible instaurar el caos i la barbàrie per després gestionar-la. En un context on les autoritats no són capaces de restablir l’ordre –exposa l’autor en diversos passatges– la població es girarà cap als gihadistes perquè hi apliquin la xaria i retornin la tranquil·litat als carrers.

D’una altra banda, també hi ha estats “secundaris”, on encara no es donen les condicions de gihad oberta, caos i barbàrie, però on  ja es pot anar muntant un suport logístic, santuaris de protecció gihadista i campanyes mediàtiques per atraure més sectors de població. De l’etapa de la gestió de la barbàrie –en què es trobaria actualment Síria, Irak i altres països amb presència important de gihadistes– n’ha de sortir un líder espiritual capaç d’unir en una sola bandera els grups i regions disseminats, per tal d’establir un estat islàmic”. Un passatge que recorda marcadament la proclamació del califat per Al-Bagdadi.

El llibre, que presenta l’islamisme com una tercera alternativa de pensament respecte al marxisme i el capitalisme, de cap manera pot considerar-se un tractat sense fonaments intel·lectuals. Ben al contrari, les exposicions de Naji, molt documentades històricament i ben argumentades des del seu particular fanatisme religiós, apel·len contínuament a “l’adopció de mètodes intel·lectuals, acadèmics i de principis militars experimentals” més que no pas al “desig lloable del jovent d’accedir al martiri tan aviat com sigui possible”.

Una intel·lectualització que arriba fins i tot a legitimar la violència com a fonament teòric. Abu Bakr Naji la justifica històricament acudint a exemples de l’Alcorà, a fets del mateix profeta Mahoma  i dels seus companys: “Els companys del profeta van comprendre perfectament els beneficis de la violència”. També cita la dinastia dels Abàssides, dels quals diu que “una de les raons del seu èxit, comparat amb el fracàs d’altres, va ser la seva violència”.

Per això anima els gihadistes a la pràctica de “fer pagar un preu” i aquest preu “no es limita tan sols als creauts [els cristians]”. L’objectiu és el d’atemorir l’enemic. “Si cal”, diu Naji, “els ostatges seran liquidats de la manera més cruel possible”. I és que segons l’autor, “els que no estan compromesos a fons amb la guerra no comprenen el rol de la violència i de la crueltat contra els infidels i en la lluita mediàtica (…) Si no som violents en el gihad, això significarà una minva de la nostra força, que és un dels pilars de l’Oumma [comunitat dels creients] en el missatge de Mahoma”.

L’Oumma ho és tot per a l’autor, fins al punt d’equiparar-la a una nació superior, la de tots els creients. Per això refusa que entrin al gihad aquells líders que “apel·len a mantenir una base i una unitat nacional”. L’afirmació és categòrica: “Nosaltres som una Oumma i no coneixem altres fronteres”. I aquesta Oumma, que Naji considera que naixerà realment després d’una guerra triomfant, ha de vincular tots els seus membres, per allunyats que estiguin els uns dels altres, en una lleialtat religiosa. “Ens cal, doncs, crear una informació mediàtica i una propaganda religiosa efectiva per tal d’il·luminar-la”.

El factor mediàtic és àmpliament tractat en l’obra. “Hem de formar un grup sempre a punt per informar les masses d’allò que els vulguem dir”, i posa l’exemple de la captura d’ostatges: “N’ha de seguir una gran campanya mediàtica  i aconseguir que les televisions i tots els canals se’n facin ressò”.Al capdavall, tal com exposa més endavant, “la dimensió mediàtica és una columna vertebral de la qual ens hem d’ocupar”. Dins d’aquests grups especialistes en comunicació hi ha d’haver “gent especialitzada en economia política”. Naji creu que el domini de la producció petroliera és bàsic en l’estratègia dels gihadistes.

Idarattu Attawahhuch (“La gestion de la barbarie” en el títol francès), amb una gran profusió d’anàlisis historicistes, militars, biogràfics i filosòfics, parla de l’estratègia que es va seguir a l’Afganistan i de la que s’ha de seguir a Síria, al Yemen, a Nigèria o a Tunísia i dóna les instruccions per a reclutar el major nombre de joves per a la causa i com se’ls ha d’educar; també de com s’ha de polaritzar la societat per tal que es trobi en “dos camps antagonistes: una guerra gloriosa o una pau humiliant. A un d’aquests grups li és promès el Paradís, a l’altre l’Infern”.

No estalvia tampoc tots els passos a seguir per provocar “afebliment econòmic i fatiga en les superpotències enemigues”. Per això aconsella atacar en diversos punts geogràfics alhora i colpejar interessos vitals com el turisme i els centres de vacances. “Si un centre de lleure cristià a Indonèsia és colpejat, tots els complexes del mateix gènere a tots els altres Estats del món hauran de ser protegits”. El mateix passa si s’atempta contra escriptors. El record del Museu de El Bardo, l’hotel de Soussa (Tunísia) o de la redacció de Charlie Hebdo, a París, plana sobre aquestes pàgines…

La joventut juga un gran paper en el gihad. “Una joventut apassionada, àvida de dur a terme la guerra santa, disposada a anar al martiri…” També per a ella hi ha unes directrius clares: infiltrar-se en tots els ambients. Cosa que faran de bon grat “quan se’ls hagi demostrat que aquesta missió pot ser tan important com la del martiri”.

I és que la “Gestion de la barbarie” és sobretot un cant nihilista que encoratja els futurs guerrers (“ens en calen 50,000”) a menysprear absolutament la vida pròpia: “És la guerra. I tu i jo hi morirem, qualsevol dia, de la mateixa manera”. Aquest menyspreu no el senten alguns companys de ruta islamistes poc implicats en el gihad i per això aconsella que se’ls impedeixi entrar a les files del gihadisme: “La seva motivació real, la que els porta a vendre la religió i la xaria, es resumeix amb aquestes paraules: sobreviure, sobreviure, sobreviure…”. Naji converteix aquesta poca estima per la vida en un recurs militar: “Un gihadista no ha de ser mai capturat. S’ha d batre fins a la mort…”

Cal que els europeus sàpiguen tot això? es pregunta al preàmbul el traductor del llibre, que l’ha versionat al francès precisament amb aquest objectiu. Abu Bakr Naji, en el tractat, cita la suna 12.21 de l’Alcorà i parla de coses que també es desconeixen: “Al·là vencerà, però la majoria dels homes no saben res…”.

Post Scriptum, 8 de gener del 2017.

Ramon Sargatal ha publicat avui al Punt aqueix article titulat “Quan ens diuen que l’islam no és això”, on desmenteix Dolors Bramon i tots aquells que desvinculen gihadisme i islam, afirmant que un i altre no tenen res a veure:

L’octubre de l’any passat, en ocasió d’un dels seus innombrables islamotours per la geografia catalana, la professora arabista Dolors Bramon va deixar anar el que segueix a la Casa de Cultura de Girona: “Bé, sí, Muhammad va desflorar una nena de 9 anys, però hem de tenir en compte que al desert fa molta més calor i que la menstruació hi arriba abans.” La relativització d’un acte com aquest, tipificat com a delicte de pedofília pel nostre dret i que segons la psiquiatria clínica pot deixar seqüeles irreparables en la ment infantil, ens dona un indici de fins a quin punt es pot arribar a perdre de vista el món que trepitges quan ho vols passar tot pel sedàs d’unes elucubracions tan teòriques com prescindibles.

Ara, en ocasió d’una altra visita a Girona, la senyora Bramon ha concedit una entrevista en què, d’entrada, ens renya perquè “anomenem gihadistes gent que només practica el terrorisme”. També hi diu que el problema és el “papanatisme occidental que accepta les paraules sense cap sentit crític”. Ep, tranquils. Com que la conferenciant arabista sempre mira de ser proactiva, també aconsella canviar els plans d’estudis als estudiants… de periodisme!

Hauríem de seguir la professora Bramon quan ens alliçona sobre lingüística. Jo mateix ja procuro dir sempre el gihad (no la gihad) i Muhammad en comptes de Mahoma. També miro d’escriure hadís i no pas hadith. Si ho diu algú que en sap, jo a creure. Però quan, escudada darrere dels seus coneixements de filologia semítica, ens vol endinyar una visió edulcorada de la realitat de l’islamisme (qui sap amb quin objectiu), hauríem de tenir la desimboltura de replicar-la amb respecte però sense miraments. S’aferra la professora al detall filològic quan ens renya perquè no hem de dir gihadisme per referir-nos als atemptats? Esperem que sí. Esperem que ens vulgui recordar que gihad és un terme polivalent que tant vol dir ‘esforç interior’ com ‘defensa en guerra santa’. Ara, un cop aclarida la qüestió lingüística, li suggeriria que llegís el manual La gestión de la barbarie, escrit el 2004 pel col·lectiu d’ideòlegs Abu Bkr Naji amb l’objectiu d’adoctrinar políticament i militar els soldats enrolats a Estat Islàmic. Ja en el primer capítol trobarà aquest advertiment: “En cap moment els primers musulmans van desconnectar el gihad actiu del gihad espiritual. El gihad actiu [la pràctica guerrera] és la millor manera d’ensenyar als musulmans els sentiments espirituals i d’exaltació de les ànimes […] Matar per seguir el camí d’Al·là pot ser fàcilment complert mitjançant el gihad.” Però, és clar, tot i que ho diguin els ideòlegs de l’islamisme, la professora continuarà amb el clixé que això no és islam, que això és terrorisme a seques. I el problema s’agreuja quan també ens argumenta que no podem anomenar-los gihadistes perquè un gihadista comme il faut “no mata dones, ni vellets, ni nens”. Bé, és un argument tan volàtil i inconsistent com l’exemple de “l’altra galta” que posa a l’entrevistadora per argumentar que els cristians tampoc fan cas de les seves santes escriptures. M’estimo més dedicar l’espai que em queda a comentar altres aspectes.

També ens diu la professora, conferenciant a temps complet, que els textos sagrats s’han de llegir complets i no pas agafant-ne un passatge descontextualitzat. Doncs fem-ho. Estic segur que un dia la senyora Bramon ens explicarà per què les últimes sures de l’Alcorà (les medineses, les més sanguinàries i paoroses) han estat casualment portades als primers capítols (sures) de l’Alcorà. I amb visió de perspectiva total (o sigui, relacionant Alcorà, sunna i sira), també ens explicarà per què, abans de fracassar el pacte amb els jueus a Medina, Al·là dicta a Muhammad allò de: “És per això que Nós vam manar, en l’escriptura, a tots els jueus fills d’Israel, que qui matés un innocent que mai hagués fet cosa perversa en aquest món, fos com si hagués matat tota la humanitat […]”, mentre que, un cop acabat el pacte, ja li dicta: “Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat, mateu tots els qui associen a Al·là altres deïtats, allà on siguin. Els heu de prendre! Els heu d’assetjar! Els heu d’atacar pertot arreu!” Parlem també de l’abrogació, sempre tan confusa? I de la taqiyya?

Si la senyora Bramon ens vol advertir sanament que no tots els musulmans s’agafen el text sagrat fil per randa, hi estic d’acord. Però, quan ens diu des de la cadira enfilada que “l’islam no és això”, no em sé estar de replicar-la sense contemplacions: l’islam, senyora Bramon, també és això! I no farem cap bé si ho amaguem, perquè resulta que molts musulmans que tenim a Catalunya cada vegada són menys els musulmans que teníem fa 15 anys. Algú els està inflant el cap a base de rellegir-los un Alcorà. Que és una lectura de conveniència? Prou. Que és una lectura falsa? De cap manera. Els imams integristes no s’inventen res. L’odi al jueu i al cristià és en les pàgines del Llibre. I aquesta és la visió que es promou des les mesquites salafistes de Catalunya. Ja ho sap la senyora Bramon que en tenim 78 i estan augmentant?

Voldria acabar amb un apunt no especialment dirigit a la professora, sinó també a molts que la tenen com a far i guia en aquesta interpretació suau del que passa. En la societat catalana s’està consolidant un sector amplíssim que excusa tot el que té a veure amb el fanatisme religiós islàmic mentre que, curiosament, practica (o calla davant) una cristianofòbia ridícula i un antisionisme cec, primari, abstracte i dogmàtic. Alguns polítics d’extrema esquerra n’estan fent un modus vivendi, d’aquesta pràctica. Esperem que alguns altres ciutadans que sempre excusen l’islam i participen activament d’aquest progressisme d’aparador no n’acabin fent un modus essendi, una manera de continuar fent bellugar la cua per sales, platós i debats públics.

    

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!