Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de juny de 2021
0 comentaris

Rellegint Ramon Alcoberro

Ramon Alcoberro Pericay (Pals, 1957), és militant independentista des de ben jove i professionalment és filòsof i professor universitari (manté un bloc personal dedicat a la filosofia i pensament). També és actiu a les xarxes digitals, especialment a Facebook, on deixa anar comentaris lúcids i punyents sobre l’actualitat del nostre país. Avui, amb el seu permís, reprodueixo una entrada que ha titulat, EL LICEU COM EMPÚRIES FA 30 ANYS (olímpic) que em semba especialment addient per interpretar l’operació d’estat en curs per liquidar el procés independentista català:

“Els qui em llegiu (gràcies) sabeu prou bé que fa mesos que vaig dient que aquesta peli de la política catalana ja l’he vista fa anys. Això ja fa pinta de serial i ahir em vaig empassar fins i tot la nova versió d’un dels episodis on en altres temps vaig fer de figurant. El món dona voltes, però hi ha actors incombustibles i girs de guió que mai canvien. Un dels protagonistes, Jordi Sánchez, hi continua sortint, ara més madur però igual de prota.

L’episodi de la Guiomar (la germana de la Sefa – Cristianisme segle XXI) i dels nanos d’Arran ahir al Liceu va ser un remake total del pacte que Jordi Sánchez i Xavier Rubert de Ventós van fer fa 30 anys quan la flama olímpica va arribar a Empúries. Bàsicament el pacte era: “nosaltres us deixem gesticular i vosaltres ens deixeu manar”. Així continua essent.

La idea aleshores va ser que uns quants indepes tindrien entrada a l’acte d’arribada de la flama olímpica a Empúries. Vindria la coral Cantiga (molt catòlica), hi hauria música de tenora i la Irene Papas (una actriu) presentava l’acte dient en grec – amb traducció catalana – unes frases molt rotundes de la tragèdia grega sobre la llibertat.

A Empúries es va pactar l’acte fins al detall, amb el grau de catalanitat i mediterranisme just. Amb el ben entès que els indepes de la Crida a la Solidaritat podria muntar un petit xou ensenyant una estelada al final de l’acte a canvi de no emprenyar gaire mentre la flama es passejava pel país i garanties que des del bàndol indepe no passaria res de gaire gros.

Mercè Rius (professora a la Autònoma una mica més tard) i jo mateix varem estar amb un fax de l’època negociant els últims serrels el dia abans des de la revista El Llamp (la de l’Enric Borràs pare del fotògraf Enric Borràs). No per res especial sinó perquè coneixíem gent a tots dos bàndols.

Quan dic que estaven negociats tots els detalls, vull dir que s’havien consensuat fins i tot les traduccions dels textos grecs i llatins. Ho féiem directament amb en Solana (un ministre).

Va passar que els textos triats (em sembla que per en Carles Miralles) quedaven curts i la Mercè i servidor en vàrem afegir alguns. Doncs bé, nosaltres passavem els textos a en Solana, ell els enviava a Madrid perquè no li “colessim” res i els autoritzava. Tot va sortir d’acord amb el previst, malgrat que el fax de l’Enric Borràs era una cafetera i no hi havia prou línies de telèfons.

Estava pactat fins i tot que la Papas donaria una empenteta als “activistes” i que es veuria com des de l’organització de l’acte li deien que no fes res. Fins i tot es va pactar que com que la bandereta indepe sortia al final de l’acte ens tancarien l’emissió del senyal de televisió internacional per no perjudicar la imatge dels Jocs. Això últim alguns no sabíem que passaria, però en Jordi Sánchez si.

L’acte del Liceu fot una pinta de pactat previ tan bèstia (i repeteix un esquema que em sé tan bé) que ja us aviso: no us feu cap il·lusió. És im-pos-si-ble que dos nanos d’Arran i la Guiomar (ni més ni menys que un dels puntals de la penya dels Catalanistes!) entressin a l’acte del Liceu sense invitació (la poli no és tonta) i és im-pos-sible entrar-hi sense pacte previ.

Què en vaig treure jo d’aquells dies? De nobis ipse silemus. Un parell d’invitacions a Empúries per als meus pares i una mica de coneixement de la raça humana. Ara tot torna… i si també torna la ganivetada que Jordi Sánchez li va fotre a la Crida algú de JuntsxCat d’aquí a 30 anys podrà escriure al Fb del futur el que jo estic escrivint ara. Que no ens passi res. Puto pastel de la rendició.”

Personalment hi he fet aqueix comentari: “Totalment encertat el teu retrat i diagnòstic, dissortadament, de la colla de la Crida (Colom, Sànchez, Riera…) no en sortirà mai cap acte realment de ruptura, són addictes al pactisme/claudicació crònic.”

Al qual, en Ramon ha respost així: “Jaume; són professionals de fa molts anys. I quan flairen una derrota, van a signar l’empat. Per a ell si fa 30 anys jugavem a Regional ara estem a 1ª ja hem fet prou i no cal aspirar a la Champions, no fos cas que baixessim a 2ª. En Sánchez ha anat visquent modestament i no tinc res a dir. El cas d’en Riera és molt més perillós perquè juga amb tècniques de psicologia de la Gestalt molt més dures per a la gent que té la desgràcia d’estar sota la seva influència.”

Post Scriptum, 24 de novembre del 2021.

M’agraden les reflexions sucintes i frapants de Ramon Alcoberro, com aqueixa d’avui al seu facebook: “La legislatura del 52% està enterrada de facto. Ara mateix ER és mor de ganes de pactar amb els Comuns i amb els socialistes, Junts espera que torni en Puigdemont en un cavall blanc per fer alguna altra jugada mestra i en el reciclatge de la paperera de la història la CUP juga a ser la CNT-FAI però (afortunadament) en versió senyoreta Pepis. Mentre tant els bascos es foten les botes i a Madrid es pixen de riure. Sort que la història és dinàmica perquè si no…”

Post Scriptum, 3 de setembre del 2022.

Ramon Alcoberro publica al setmanari El Temps, número 1.995, aqueix article punyent, “Instruccions per destruir un país en tres passos”:

Què s’ha de fer per destruir un país? D’acord que és una pregunta complicada i que posar-se a destruir un país és una feina innoble; però resulta perfectament possible. Per això hi ha la psicologia social que porta cent anys aconseguint que la gent compri el que no necessita i que sigui feliç envoltada de misèria. Tan sols cal aplicar tècniques d’èxit contrastat.

Des dels seu naixement ara fa un segle, bona part dels estudis de màrqueting s’ha dedicat a analitzar les raons de la fallida de les empreses i les crisis de lideratge. Al cap i a la fi sempre hi ha més empreses fracassades que exitoses i al capitalisme li ha interessat saber per quins set sous passen aquestes coses. Des de fa setanta anys (de fet, fou un dels temes recurrents de la guerra freda) els treballs sobre fracàs empresarial s’han aplicat amb èxit a l’anàlisi de les organitzacions polítiques especialment als països colonials i excolonials. Primer ho van estudiar d’una manera intuïtiva a finals del segle XIX els anglesos desfent el Kurdistan, per controlar-ne el petroli. Al cap i a la fi portaven segles llegint Ciceró a Òxford i tenien experiència amb l’Índia. A partir de l’experiència amb Perón a l’Argentina i amb Arbenz a Guatemala durant la dècada de 1950 els nord-americans van millorar la tècnica a l’Amèrica central per assegurar-se les bananes de les postres… i ara el mateix programa en tres passos s’està executant a Catalunya. És de llibre i funciona.

Destruir una empresa o un país consisteix bàsicament a inutilitzar el seu grup dirigent i desmuntar els seus referent simbòlics i la seva tradició (inventada, és clar com totes, però funcional). És tan senzill i tan difícil com això. És senzill perquè no cal (de fet resulta contraproduent!) usar la violència física i n’hi ha prou amb accentuar els problemes interns i crear un estat emocional de derrota. És difícil perquè al capdavall les elits culturals i polítiques són només el cap d’un cos que pot continuar aguantant escapçat durant anys i perquè de la destrucció d’un país en queden ferides que poden supurar centenars d’anys. Però en aquests casos la crueltat és un detall que no importa. Els professionals simplement fan la seva feina.

El procés de destrucció d’un país es dissenya (us estalvio la bibliografia) com un procés en tres passos. El primer és saber que sense unitat, lideratge i un pla comú no hi ha empresa que pugui resistir. Si al davant hi ha un grup dirigent atemorit, que envia senyals contradictoris al seu entorn i que no tramet altra cosa que impotència, el projecte està mort. El líder que es contradiu sobre els seus objectius és letal per a una empresa.

Quan el mateix líder que ahir deia blanc avui diu negre i ho fan, a més, amb la mateixa pompositat i el mateix barroquisme (si voleu, amb la mateixa cara dura) la gent senzillament no entén res, es queda com garratibada i no sap per on seguir. En el cas català els exemples són tan obvis i patètics que no cal gratar gaire. Si els que et diuen que faran la independència en divuit mesos et presenten com un gran èxit el traspàs d’una estació meteorològica al Turó de l’Home, o et mentien abans o et consideren idiota ara. Possibilitats no incompatibles entre si, naturalment.

Res no desmobilitza tant com no saber quin camí segur, perquè senzillament no es va enlloc. Quan els que havien de desobeir i fer la independència envien missatges de rendició i se sotmeten voluntàriament, el que la gent percep és que han estat enganyats i, senzillament, van sentint-se com uns pobres idiotes. Senzillament és impossible seguir líders que ahir volien anar a Ítaca i avui no saben ni què fer amb el garbuix de les promeses incomplertes.

El segon pas de la fallida consisteix a menystenir la gent que t’ha seguit, deixant-la tirada i fent com qui no la veu. Cap líder que enganya la seva gent perviu en el temps. Els moviments socials no els destrueix la repressió (al revés, crea herois!) sinó el sentiment d’orfandat i la sensació d’haver estat enganyat pels líders. A Catalunya sabem com es va acabar la República l’any 1939 i com es va fondre la resistència republicana l’endemà de la guerra i no va ser (només) que Franco la reprimís. Va ser molt més bèstia. Senzillament, ningú no havia previst res per a l’endemà de la derrota.

Milers d’homes que venien de passar misèries a l’Ebre i a la retirada van ser abandonats com gossos a la seva sort a la platja d’Argelers mentre els seus líders (Companys i Tarradellas també!) se n’anaven a París. Aquella gent va entendre ràpid que als seus líders els importaven exactament no res i mai més cap líder republicà va tenir el mínim ascendent sobre ells. Historia docet. L’hivern del 39 tota una generació d’homes que no eren polítics, sinó pagesos, mecànics o manobres van arribar a la conclusió ràpida que no valia la pena seguir passant misèries i morint de disenteria per defensar una gent que els havien abandonat passant fred a la sorra.

Ara que la gent dels CDR veuen que les multes i la presó l’hauran de patir ells (i no uns quants aspirants a Mandela en versió pija), òbviament els caldrà molt més que patriotisme per no arribar a la mateixa conclusió que els avis. Si els mateixos que t’han enviat al carrer es desentenen de la teva sort per salvar la seva nòmina i et titllen de creure en l’independentisme “màgic” per fer el que ells mateixos et deien que fessis… resulta molt difícil continuar creient en unes quantes persones i en unes quantes idees. Per exemple, en la independència.

El tercer pas per acabar d’ensorrar un país és, òbviament, confirmar la pròpia incompetència amb els actes. Cal que els líders facin coses com més idiotes millor i procurar que se sàpiguen. Demostrar incompetència s’aconsegueix de dues maneres: donant la culpa als altres per sistema (error típic dels líders intel·lectualment justets) i fen palès en el dia a dia que s’és incapaç de guanyar un envit ni per error (cosa molt habitual en els líders corruptes).

Només hi ha dues menes de líders empresarials que mai no són capaços d’aconseguir un contracte: els corruptes i el ases. Els altres, sense ser llumeneres, de vegades guanyen i de vegades perden. Fins i tot l’últim classificat d’una lliga de futbol arriba a guanyar algun partit. Els èxits descriptibles de la suposada taula de diàleg, dispensin però fan sospitar. La incompetència en el lideratge té, a més, un efecte multiplicador. Dificulta trobar gent capaç que vulgui ocupar càrrecs en les empreses i ara mateix el món indepe té problemes a dojo per reclutar gent amb un currículum decent que vulgui participar en les llistes electorals a molts municipis. Ningú vol estar a la llista dels vençuts i, en el cas català, tota una sèrie de misèries que no cal explicar deixen sense gaire arguments els qui encara voldrien seguir endavant, però se senten insultats per la pura sensació d’improvisació i les òbvies mancances intel·lectuals de la gent que pretenen passar per líders.

Destruir la confiança d’un país i corsecar-lo per dintre és molt senzill. No cal inventar res i en el cas català n’ hi ha hagut prou amb desembarcar uns quants subsecretaris armats amb carpetes i el 155. El lideratge del país va fer figa tot d’un. Fins aquí els fets. Ara la pregunta és com ens deslliurem dels incompetents i només una cosa és segura. Fins que la generació que no va estar a l’altura del país de l’1 d’octubre no marxi a casa i demani perdó per la seva incompetència, serà impossible reconstruir res. Perquè bàsicament un país és dignitat.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!