Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

22 de juny de 2021
0 comentaris

Rellegint Ramon Alcoberro

Ramon Alcoberro Pericay (Pals, 1957), és militant independentista des de ben jove i professionalment és filòsof i professor universitari (manté un bloc personal dedicat a la filosofia i pensament). També és actiu a les xarxes digitals, especialment a Facebook, on deixa anar comentaris lúcids i punyents sobre l’actualitat del nostre país. Avui, amb el seu permís, reprodueixo una entrada que ha titulat, EL LICEU COM EMPÚRIES FA 30 ANYS (olímpic) que em semba especialment addient per interpretar l’operació d’estat en curs per liquidar el procés independentista català:

“Els qui em llegiu (gràcies) sabeu prou bé que fa mesos que vaig dient que aquesta peli de la política catalana ja l’he vista fa anys. Això ja fa pinta de serial i ahir em vaig empassar fins i tot la nova versió d’un dels episodis on en altres temps vaig fer de figurant. El món dona voltes, però hi ha actors incombustibles i girs de guió que mai canvien. Un dels protagonistes, Jordi Sánchez, hi continua sortint, ara més madur però igual de prota.

L’episodi de la Guiomar (la germana de la Sefa – Cristianisme segle XXI) i dels nanos d’Arran ahir al Liceu va ser un remake total del pacte que Jordi Sánchez i Xavier Rubert de Ventós van fer fa 30 anys quan la flama olímpica va arribar a Empúries. Bàsicament el pacte era: “nosaltres us deixem gesticular i vosaltres ens deixeu manar”. Així continua essent.

La idea aleshores va ser que uns quants indepes tindrien entrada a l’acte d’arribada de la flama olímpica a Empúries. Vindria la coral Cantiga (molt catòlica), hi hauria música de tenora i la Irene Papas (una actriu) presentava l’acte dient en grec – amb traducció catalana – unes frases molt rotundes de la tragèdia grega sobre la llibertat.

A Empúries es va pactar l’acte fins al detall, amb el grau de catalanitat i mediterranisme just. Amb el ben entès que els indepes de la Crida a la Solidaritat podria muntar un petit xou ensenyant una estelada al final de l’acte a canvi de no emprenyar gaire mentre la flama es passejava pel país i garanties que des del bàndol indepe no passaria res de gaire gros.

Mercè Rius (professora a la Autònoma una mica més tard) i jo mateix varem estar amb un fax de l’època negociant els últims serrels el dia abans des de la revista El Llamp (la de l’Enric Borràs pare del fotògraf Enric Borràs). No per res especial sinó perquè coneixíem gent a tots dos bàndols.

Quan dic que estaven negociats tots els detalls, vull dir que s’havien consensuat fins i tot les traduccions dels textos grecs i llatins. Ho féiem directament amb en Solana (un ministre).

Va passar que els textos triats (em sembla que per en Carles Miralles) quedaven curts i la Mercè i servidor en vàrem afegir alguns. Doncs bé, nosaltres passavem els textos a en Solana, ell els enviava a Madrid perquè no li “colessim” res i els autoritzava. Tot va sortir d’acord amb el previst, malgrat que el fax de l’Enric Borràs era una cafetera i no hi havia prou línies de telèfons.

Estava pactat fins i tot que la Papas donaria una empenteta als “activistes” i que es veuria com des de l’organització de l’acte li deien que no fes res. Fins i tot es va pactar que com que la bandereta indepe sortia al final de l’acte ens tancarien l’emissió del senyal de televisió internacional per no perjudicar la imatge dels Jocs. Això últim alguns no sabíem que passaria, però en Jordi Sánchez si.

L’acte del Liceu fot una pinta de pactat previ tan bèstia (i repeteix un esquema que em sé tan bé) que ja us aviso: no us feu cap il·lusió. És im-pos-si-ble que dos nanos d’Arran i la Guiomar (ni més ni menys que un dels puntals de la penya dels Catalanistes!) entressin a l’acte del Liceu sense invitació (la poli no és tonta) i és im-pos-sible entrar-hi sense pacte previ.

Què en vaig treure jo d’aquells dies? De nobis ipse silemus. Un parell d’invitacions a Empúries per als meus pares i una mica de coneixement de la raça humana. Ara tot torna… i si també torna la ganivetada que Jordi Sánchez li va fotre a la Crida algú de JuntsxCat d’aquí a 30 anys podrà escriure al Fb del futur el que jo estic escrivint ara. Que no ens passi res. Puto pastel de la rendició.”

Personalment hi he fet aqueix comentari: “Totalment encertat el teu retrat i diagnòstic, dissortadament, de la colla de la Crida (Colom, Sànchez, Riera…) no en sortirà mai cap acte realment de ruptura, són addictes al pactisme/claudicació crònic.”

Al qual, en Ramon ha respost així: “Jaume; són professionals de fa molts anys. I quan flairen una derrota, van a signar l’empat. Per a ell si fa 30 anys jugavem a Regional ara estem a 1ª ja hem fet prou i no cal aspirar a la Champions, no fos cas que baixessim a 2ª. En Sánchez ha anat visquent modestament i no tinc res a dir. El cas d’en Riera és molt més perillós perquè juga amb tècniques de psicologia de la Gestalt molt més dures per a la gent que té la desgràcia d’estar sota la seva influència.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!