Pierre-André Taguieff (París, 1946) és un eminent historiador del pensament polític contemporani dedicat especialment als darrers anys a l’estudi dels moviments antisemites, islamo-gauchistes i descolonialistes, que ha coordinat juntament amb Jean Szlamowicz un llibre col·lectiu titulat, “Les humanités attaquées. Discours militants et scences de la culture”, (PUF, 2024).
L’objectiu de l’aplec interdiciplinari és analitzar, especilament en el món universitari, l’ascens d’un moralisme amarat de reivindicacions ideològiques que frisen per instaurar un ordre social i polític alliberat del llegat del colonialisme, el feixisme, el patriarcalisme i tota una sèrie d’idees i fets que han de ser desconstruits per permetre el progrés de la humanitat. Els militants d’aqueixes causes les presenten aparentment fonamentades en bases acadèmiques quan, de fet, han esborrat les fronteres entre el saber científic i el discurs partidari. Aqueixa actitud generalitzada als darrers anys en els camps del dret, la filosòfia, la literatura, l’antropològia, entre d’altres, posa en qüestió l’autoritat socio-intel·lectual emanada de la universitat a la vista del voluntarisme ideològic que hi predomina.
La inversió radical del mètode científic de la racionalitat hipotètica-deductiva en favor de la voluntat reivindicativa de canvi social és observable en moltes noves disciplines universitàries (estudis del gènere, descolonials, sobre el racisme…) en les quals convergeixen el treball d’investigació i l’activisme animats per una intensa predisposició a la difusió mediàtica dels respectius plantejaments. Neologismes d’una gran precarietat (heteronormativitat, intersecionalitat, androcè, inclusivitat …) han estat ràpidament acceptats amb l’acompanyament de la desqualificació preventiva de qui gosa discutir-les (la dita cancel cultura). Així, les denominades “perspectives” (de gènere, descolonial, feminista, queer…) s’autoafirmen com a disciplines front als sabers fonamentals de les societats occidentals cridats a ser desconstruits.
El cas de Judith Butler és un exemple arrodonit d’aqueix procés de legitimació intel·lectual de les seves teories sobre el gènere. El llibre que li va dedicar Martha Nussbaum (“Le professeur de parodie”, 2003) retrata les evidents mancances dels seus propòsits sistemàticament imprecisos i inverificables, però acceptats pel públic que la glorifica.
La ficció de “les racionalitats alternatives” cerca deslegitimar la investigació analítica orientada a l’objectivitat a base d’afirmar que la neutralitat no existeix i només és el resultat d’una determinada correlació de forces socials dominants/dominats, d’aquí que calgui revaloritzar el punt de vista dels dominats en la producció del saber. Encara que sigui a costa d’escampar els dubtes sobre els resultats de la ciència, devaluada al nivell d’un simple relat propagat per uns acadèmics a sou del poder.
Aqueix procés de substitució socio-cultural es dona només en el món occidental, on han estat hegemònics “els blancs”, segons la perspectiva dels descolonistes nostrats (no tenen en compte l’esclavatge en el món islàmic, ni l’imperialisme xinès). La tendència denominada postmodernista que empara totes aqueixes cabòries és bàsicament un mètode d’acció més que una reflexió innovadora, simplement adopta les pràctiques i l’status acadèmic occidental per fer avançar els seus objectius ideològics consistens en acabar amb l’hegemonia d’arrel judeo-cristiana i obrir pas a la prominència de les altres civilitzacions.
La projecció social d’aqueixos discursos gestats al món universitari adopta la forma d’una literatura acusatòria envers tota allò i tothom que representa l’ordre de la dominació als ulls dels clarividents (wokes). Per exemple, la laïcitat és presentada com la causant de l’islamisme, el jihadisme es justifica per l’imperialisme nord-americà i el sionisme. Només cal veure la intifada dels ignorants a la majoria de les universitats europees i dels EUA cridant al genocidi dels jueus en nom de la causa superior del palestinisme (Judith Butler, justificant Hamàs com a combatents de la llibertat).
Com conclouen els autors d’aqueix procés de substitució del saber pel relat se’n deriva: “Cette dilution épistemologique, nourrie d’una moralisation hantée par la peur de ne pas paraître assez vertueuse, est en train de devenir la garantie de discours doueux faisant des universités les lieux de validation de nouvelles orthodoxies” (pàgina 28).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!