Avui fa vint-i-set anys que va morir Manuel Cruells, un patriota de pedra picada i un intel·lectual prolífic que encara està pendent de ser biografiat com cal. La seva obra es va centrar en la preservació de la memòria sobre els fets i les actituds dels nacionalistes catalans durant la Generalitat republicana, la guerra del 1936-1939 i la resistència catalanista durant el règim franquista, però no va desantendre l’evolució del moviments nacionalistes europeus posteriors al 1945.
L’any 1966, les Edicions d’Aportació Catalana impulsades per Joan Ballester i Canals van publicar un opuscle titulat “Imperialisme a l’est europeu” aplegant articles traduïts de la revista francesa “L’Est Européen” dedicat a denunciar l’opressió patida pesl pobles dominats per l’imperialisme soviètic. Les paraules introductòries de Manuel Cruells són valentes, clarividents ja que esberlen l’hegemonia ideològica del progressisme d’arrels autoritàries que negava la pervivència de les reivindicacions nacionals sota els estats comunistes i que repudiava, de retruc, la persistència de la catalanitat com a expressio de la llibertat.
Aquell mateix any, Jordi Solé-Tura havia publicat el seu pamflet equiparant catalanisme i burgesia que és ben actual entre el progressisme abstracte i estèril predominant a Catalunya, al qual Manuel Cruells es va oposar des del primer moment denunciant la impostura dels plantejaments historiogràfics i polítics de l’aleshores prominent dirigent comunista. Per això avui homenatgem la seva honestedat intel·lectual i els valors republicans i patriòtics que inspiraren la seva trajectòria política reproduint el seu pròleg:
“El nostre afany informatiu ens porta a publicar textos que de vegades poden xocar als lectors d’Aportació Catalana. Lamentem algunes vegades haver de fer referències i afirmacions que en el fons ens dolen, però que per fidelitat a la veritat no podem evitar d’escriure. Desgraciadament no és tan sols en els països capitalistes on es cometen injustícies col·lectives o individuals, i pecaríem greument si parlàvem només dels blancs i no fèiem referència als negres.
Sembla que ens hem posat en un terreny en el qual les prohibicions morals o materials ens han portat als silencis. Vull dir que s’han creat, entre les masses, zones de coses intocables, d’idees intocables, d’homes intocables. I això passa sempre quan la informació és escassa o nul·la, i va acompanyada d’apassionaments o de restriccions, que també al cap i a la fi apassionen.
El món sembla que s’hagi dividit en blanc i negre, amb unes susceptibilitats tan profundes, que si ets blanc no pots dir res dels negres, i si ets negre, no pots dir res dels blancs. Quedes qualificat només que obris la boca. I al cap i a la fi les coses no són tan simples. El món no és de dos blocs, ni dues cares, ni dues banderes. Voler simplificar-lo és posar-lo en un terreny d’autodestrucció.
Les propagandes en gran escala tendeixen a reduir-nos, a prendre el nostre pensament i desfer la nostra voluntat. Quan vols alçar la veu per dir: “parlem-ne”, et tapen la boca amb tota la propaganda preparada amb mil slogans i no et deixen parlar. Et redueixen amb la follia de la seva propaganda. I, en el millor dels casos, amb una veu tímida pots dir: “Jo no sóc ni blanc, ni negre, simplement tinc un altre color”. Aleshores els blancs i els negres et miren de reüll amb menyspreu, et consideren fins i tot un traïdor a la seva causa i no els costaria res, si podien, de destruir-te. La propaganda ha estat tan forta que el blanc és la santedat, o ho és el negre, o, al contrari, el blanc és la podridura, o ho és el negre. Un altre color simplement és inconcebible per a ells.
Quan els termes de la convivència estan posats en aquests extrems no cal dir a on ens porten. L’home més negat ho pot comprendre.
És molt difícil de presentar una política de veritats, d’anàlisi, d’estructures matisades, quan les multituds han estat arrossegades i apassionades per aquestes propagandes. És molt difícil sortir d’un estat d’apassionament i passar a un estat de reflexió. El matís polític és una demostració de criteri, d’intel·ligencia, de caràcter, de personalitat, simplement de convivència. I, quan els termes polítics s’han reduït a un blanc o a un negre, tot això hi és sobrer, hi fa nosa. Per això aquests dos extrems, necessàriament, lògicament, tendeixen a tapar boques, a reduir al silenci total els matisos. I aleshores tots els equívocs són bons per a confondre el qui vol parlar.
Sabem perfectament que la consolidació d’un poder, la simple conquesta d’un poder, quan no admet matisos polítics, necessàriament ha d’ésser tirania i injustícia, ha d’esclafar el matís, tot matís, al mateix temps que esclafa el color oposat. No hi ha altra alternativa. Quan aquest poder admet un contrari o un simple matís, comença a demostrar la seva debilitat. Potser podríem dir que la manifestació de la seva debilitat es produeix en el moment que per les circumstàncies ha d’admetre un contrari o un simple matís polític. No és veritat que el poder absolut admeti matisos quan se sent fort, o sigui per excés de seguretat o de fortitud; els admet quan no té altra alternativa, quan la debilitat s’ha apoderat de les seves estructures.
Mirades les coses des d’aquest punt de vista, els qui no són blancs ni negres, els qui tenen un pensament, un sentiment i una voluntat, els qui miren el país no en funció d’un simple color, lògicament han de tendir vers els matisos, vers la veritat informativa, simplement vers la veritat. Per això nosaltres hem de dir i hem d’assenyalar la injustícia, l’hem de fer pública. Encara que a vegades ens dolgui.
És una mica la intenció d’aquest llibret que oferim a la consideració dels lectors d’Aportació Catalana. Presentem simplement una constatació d’uns fets que desgraciadament encara són presents, malgrat l’evolució que s’hagi pogut produir en algunes estructures en els països de l’est europeu. Almenys el problema de les minories ètniques no ha estat resolt, ni de bon tros. Al contrari, s’ha aguditzat amb una evident contradicció amb els slogans publicitaris.
Alguns catalans ideològicament inquiets, o ideològicament ignorants, o simplement ideològicament primaris, potser voldran veure en el fet d’aquesta publicació una posició presa, unes concomitàncies o altres coses. Tot això seria un error. S’ha volgut presentar el catalanisme històric com una simple reivindicació burgesa. Publicar aquest llibret no és una conseqüència d’una posició burgesa. Vull dir que no s’ha de veure com una presa de posició des d’un camp contrari. Al cap i a la fi els problemes de les reivindicacions socials no són una exclusiva d’una determinada ideologia. Una posició de catalanitat no té res a veure amb cap posició de classe. És de totes les classes socials. Nosaltres precisament, que som els primers a reclamar una subversió de poders i d’estructures, lamentem que una ideologia que veritablement té un atractiu de revolta hagi emparat unes injustícies col·lectives. I no podem deixar de manifesta-les, de fer-les públiques.
Una revolució no és una simple subversió de poders; avui manen els blancs i dema els negres. Per a nosaltres és una renovació d’unes mentalitats, és una transformació profunda moral i material d’unes estructures anquilosades o simplement partidistes. I es poden anquilosar i fer partidistes totes les ideologies quan estan al poder. Una revolució és una transformació d’una societat d’injusta a justa. La resta no és res; serà, en el millor dels casos, una simple subversió de poders, però no pas una subversió de valors.
Sabem el que passa en els països capitalistes; més que nosaltres ningú no ho sap, car en sofrim les conseqüències; però en els països no capitalistes, que potser tot és modèlic ? Els articles que publiquem ens demostren que no. I ho lamentem, car els homes que tenim una inquietud o un desig d’un món millor ens trobem sense un model de perfecció que lògicament desitjaríem. En última instància, potser ens caldrà convertir-nos nosaltres mateixos en models, de cara al futur. Pot ésser tota una ambició per a un poble.
I no és just que l’home estigui abocat a una constant injustícia, la d’uns, els blancs, i la dels altres, els negres. No és just que l’home no pugui tenir el seu matís, una alternativa, en el seu afany de llibertat i de justícia”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!