Manuel Cruells i Pifarré, va desenvolupar una ingent tasca divulgativa de la causa independentista des d’una perspectiva d’esquerra no marxista. En aquest article que reprodueixo, publicat a la revista “Tele/estel”, número 80, corresponent a la setmana del 26 de gener al 2 de febrer del 1968, rebat les tesis de Jordi Solé-Tura sobre el nacionalisme català contingudes en el llibre “Catalanisme i revolució burgesa”.
“Un dels llibres que més ha cridat l’atenció darrerament és el de Jordi Solé-Tura: “Catalanisme i revolució burgesa”. S’han fet alguns col·loquis apassionats i apassionants per a comentar-lo. I la premsa, en general, l’ha rebut bé encara que se li han fet algunes anotacions en contra. Cal destacar la carta a “Destino” (12-VIII-1967) firmada per Enric Prat de la Riba i Dachs, i l’article de Maurici Serrahima a “Serra d’Or” (octubre del 1967).De fet, però, la crítica rigorosa del llibre encara està per fer. No és que pretengui fer-la jo ara. hi ha tant a comentar que caldria escriure un altre llibre. em limitaré, per tant, a fer-hi algunes anotacions que crec necessàries.
De primer cal dir que és agradable constatar l’apassionament que ha provocat. Vol dir que el tema que tracta és més viu que mai entre nosaltres. I això, per a mi, i per a molts, -així ho crec- és molt important. Solé-Tura estableix unes premisses, que hauria d’haver provat, i no ho fa. després, en tot el llibre, es limita a treure deduccions d’aquestes premisses no provades. Això fa que el llibre, al nostre entendre naturalment, sigui apriorístic i dogmàtic, en definitiva partidista. es dóna com a suposat, per exemple, que la burgesia catalana fou ideològicament i políticament monolítica, i que va mantenir una posició ofensiva -llegim imperialista- respecte a la política peninsular. I d’aquí es dedueix que, almenys en això, aquesta burgesia havia fracassat.
És evident que Prat de la Riba va escriure un capítol sobre imperialisme, però no és tan evident, ni molt menys, que la burgesia catalana intentés una acció imperialista sobre la política peninsular. Sí en algun moment ha hagués intentat, pobra burgesia catalana,hauria somiat truites. Ho explicaré. és evident que la burgesia catalana no fou mai monolítica en res; ni ideològicament, ni políticament, ni econòmicament. de fet no ho ha estat mai cap burgesia, ni cap moviment sociopolític, ni el mateix marxisme quan tendia, si encara no hi tendeix, cap a posicions dogmàtiques. La burgesia catalana, com a gran burgesia, com a gran capitalisme, no ha existit, i la poca que va existir, en el passat i en el present, fou i és centralista, i no tingué res a veure, si no és per estar-hi en contra, amb el moviment catalanista.
La burgesia que va tenir una força política i una influència al país, als anys que Solé-Tura estudia, fou una burgesia mitjana, la qual per la seva mateixa feblesa econòmica no podia tenir cap pretensió ofensiva o imperialista, sinó més aviat una pretensió defensiva, cosa que la portava a sentir la descentralització com a essencial, vital, per a ella. Intentà un canvi d’actitud després de la guerra del 1914 al 1918, quan s’enriquí de pressa i corrents i va començar a emparentar-se amb la gran burgesia centralista. Però, llavors, Prat de la Riba ja havia mort. I aquesta nova actitud és tímida, necessàriament tímida, i es realitza per mitjà de tercers -ajut al general Primo de Rivera-, o s’intenta realitzar per la porta falsa -entrada en algun ministeri.
Aquella burgesia mitjana, no pas monolítica, no podia atacar cap context sociopolític peninsular, ni econòmicament -no tenia cap banca de categoria-, ni políticament -tampoc no tenia cap element orgànic de projecció important. el seu partit polític, la Lliga Regionalista, quedava com unes petites gotes d’aigua en els grans llacs dels interessos que pressionaven, o controlaven, l’Estat espanyol.
Lògicament la política catalana d’aquells moments, controlada per la burgesia en bona part, havia d’estar molt marginada, molt localitzada entre nosaltres. Fou el mateix que li va passar a l’Esquerra quan va manar durant la República. Les dues polítiques, en aquest punt, dels dos partits, són tan semblants que es confonen. I la confusió no radica en la diferència o igualtat de mentalitat, ni en el fet que un era un partit representatiu d’una burgesia mitjana als últims moments enriquida i l’altre una petita burgesia als últims moments triomfant, sinó que radica essencialment en les condicions de feblesa i de debilitat econòmica i política de les dues burgesies, cosa que les obligava a portar una posició simplement defensiva i tancar-se en un reducte localitzat. En definitiva, eren unes burgesies molt d’estar per casa, i no se’ls podia donar tanta possible projecció imperial. I no eren tan ximplets tots plegats que no s’adonessin del seu punt flac.
És molt possible que aquesta feblesa econòmica, per tant, feblesa de projecció, fes que, en els diferents moments polítics, aquestes burgesies fossin descentralitzadores i afirmadores d’una posició catalanista, en contra de totes les burgesies del món industrial que han estat centralistes; i donessin un impuls polític a un moviment que en altres llocs, en molts altres llocs -com a Provença, per exemple- no passa d’ésser una expansió més o menys leteràrio-sentimental. Hem tingut tres tipus de burgesia, amb mentalitats també molt diferents. la burgesia mitjana, més nombrosa, lògicament descentralitzadora; i i la petita burgesia molt nombrosa, políticament esquerrana i molt emparentada amb els moviments proletaris del país, que no va arribar a cohesionar-se fins al canvi de règim, i que també lògicament era descentralitzadora.
És una falla evident agafar els textos teòrics d’un sol representant qualificat d’un sol partit polític i voler després, deixant a part la mateixa realitat, fer passar tota la problemàtica socioeconòmica-política pel sedàs d’aquestos textos teòrics tan personals i de fet escollits una mica a l’atzar. (Carta a “Destino”, 12 d’agost de 1967). És com si dintre cinquanta anys algun historiador volgués jutjar el nostre moment present presentant-nos a tots fent xerinola al carrer Tuset o, al contrari, posant-nos arraulits dins unes barraques. Ja sé que és agafar les coses pels cabells, però és una mica això. “La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada”. Frustrada si li donem l’ambició i els intents de projecció que no va tenir i que li atribueix Solé-Tura. En el context geogràfic en què es va moure, i en què necessàriament havia de limitar-se no fou tan frustrada. A la nostra burgesia passada (com jutjarem la present ?) se la pot acusar de moltes coses, per exemple de tantes mesquineses com es vulgui respecte a la seva conducta amb la classe obrera, però no se la pot acusar de fracàs en la realització de les seves possibilitats polítiques al moment en què actuava. car al cap i a la fi, malgrat els textos que retreu Solé-Tura, no es proposava gran cosa més del que podia proposar-se.
Tampoc no és cert que la burgesia catalana tingués l’exclusiva del moviment catalanista, o que fos exclusivament un moviment d’ella. Això també és apriorístic i molt lluny de la realitat. Hi havia un sentiment i una aspiració latent en tots els estaments socials del país que la burgesia, sentint-ho també, patrocinava i a vegades, cal dir-ho, particularment als anys primers del segle, intentava de monopolitzar. Després, més tard, es van canviar els papers. Però que hi havia aquest sentiment i aquesta aspiració en tots els estaments socials, amb moviments d’acció política més o menys importants, segons les èpoques, és innegable. Que la burgesia tenia una projecció damunt la intel·lectualitat i damunt altres de catalanitat, és també evident. Tenien diners i podien pagar moltes coses que els altres no podien. Passa sempre així.
Però Jordi Solé-Tura es menja, tan tranquil, bona part de la nostra història sociopolítica dels anys que estudia, i també, és clar, molts textos que són essencials. Per exemple no li diu res el socialisme català que va del teòric oblidat Martí i Julià, passant per Rafael Campalans, Serra i Moret, fins arribar al trotskista Andreu Nin. Tampoc els corrents anarquistes de finals de segle que van des de Cortiada fins a Salvador Seguí, Joan Peiró… Les actituds tan significatives de Pere Coromines, de Salvat Papasseit. Les lluites internes dintre dels sindicats anarquistes, els únics que existien aquells anys. Recordem d’una manera particular Seguí amb el seu discurs a Madrid. És prou significatiu per al qui sàpiga llegir. I l’article en contra que li va dedicar la “Revista Blanca”, un any després que havia estat mort, i, ho podem afirmar, era degut tant als seus intents de creació d’un partit polític obrer català, coma la seva actitud sempre mantinguda de catalanitat.
Naturalment, aquesta síntesi, excessivament esquematitzada, no és suficient per a contestar el llibre de Jordi Solé-Tura, però sí per a fer reflexionar els qui el llegeixin sense sentit crític. Això no vol dir que el llibre nos sigui important. Hi diu coses que són remarcables. Ha pecat només en el fet que no ha justat una època i un moviment, sinó les teories, algunes parcialment, d’un home d’aquella època i d’aquell moviment i després en les seves conclusions ho ha atribuït a tota l’època i a tot el moviment. I també ha fallat, al meu entendre, quan ha volgut jutjar l’home, Prat de la Riba, a través simplement d’alguns dels seus textos. És com si hom volgués, per exemple, jutjar Stalin a través del que va escriure, i no a través també de com va actuar. En bé o en mal, no es pot prescindir d’una i altra cosa.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!