Julián Zugazagoitia Mendieta (Bilbao, 5 de febrer del 1899 – Madrid, 9 de novembre del 1940) fou un dirigent socialista basc, membre del PSOE, que ocupà càrrecs rellevants durant la guerra del 1936-1939.
Concretament, fou ministre de Governació a partir del maig del 1937, amb el president Juan Negrín quan el govern republicà espanyol s’instal.là a Barcelona. Persona il·lustrada i de formació humanista i vocació literària, deixà una visió personal de la guerra publicada l’any 1940 a Argentina i posteriorment, a l’Estat espanyol, el 1968, amb el títol de “Guerra y vicisitudes de los españoles”. L’edició que vaig llegir fou la publicada l’any 2001 per Tusquets Editores, a Barcelona, amb pròleg de Santos Juliá.
Avui s’escau l’aniversari del seu naixement i havent rellegit la seva obra m’agrada destacar les reflexions que reprodueix de Negrín y la dirigència republicana espanyola sobre Catalunya. A la pàgina 489 transcriu el següent: “El problema catalán, que la República creyó haber dejado resuelto con la concesión del Estatuto autonómico, renacía furiosamente con la guerra. El decreto de Franco aboliendo la autonomía de Cataluna tenía apasionados suscriptores entre los republicanos; por reacción, los autonomistas levantaban con rabia la bandera de la estrella solitaria, como en los días más heroicos de Macià”.
A banda d’aquesta, al llarg del llibre Zugazagoitia deixa constància de l’animadversió d’Azana, Negrín i altres dirigents republicans contra el separatisme català i la seva aferrisada defensa de la integritat de la nació espanyola, una visió que els aproxima més a Franco -que acabarà afusellant Zugazagoitia- que a Companys. Particularment, m’agrada l’actitud política moderada i intel·ligent del dirigent socialista basc que traspua al llarg de tota la seva obra, i el seu testimoniatge que encara ens serveix -setanta anys després- per comprendre la realitat actual del conflicte Catalunya-España.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!