Josep Uclés és un dels artistes més genuïnament representatius de la neofiguració europea (www.josepucles.com), però també és un militant de la causa independentista des de la primeria dels anys setanta. En el catàleg de l’exposició “Contra els polítics (alguns)”, inaugurada el 4 d’octubre del 2005, a la galeria Antoni Botey de Granollers, hi va incloure la següent reflexió:
“De la globalització fins a la fleca del costat de casa
Des del primer món, el ric, ens volen fer percebre el món globalment, una societat única i global. Volen posar-nos aquesta idea en el cervell perquè creiem que la humanitat és sinònim d’organització social i econòmica occidental. Aquesta percepció global, evidentment interessada, entén el món com un espai total per explotar econòmicament, (persones i territoris). res a respectar, res a conservar. Aquesta globalització ha de tenir una societat perfecta, i aquesta societat perfecta consisteix en una societat cada dia més inculta, més desinformada, més desarrelada, més atemorida i més obedient, però per damunt de tot, cada dia més consumista.
Inadaptats
Afortunadament sempre hi ha hagut inadaptats. En temps de la meva joventut, uns savis internacionals van crear un grup d’opinió anomenat “Club de Roma”. Amb els seus coneixements pretenien ser escoltats pels polítics i influir per millorar el futur del món. En el seu primer informe alertaven que un dels grans perills de l’esdevenir de la humanitat era el desmesurat creixement de la població mundial. Sempre he tingut present aquest informe en el meu pensament. Crec que gran part dels problemes actuals del món i de les barbaritats comeses més recentment són conseqüència d’aquest pronòstic. Suposo que els polítics no fan cas d’aquests consells i menys encara el poder amagat que governa el món: Fons Monetari Internacional, Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial…
Particularismes
La globalització exigeix uniformitat econòmica, com també uniformitat cultural i de pensament ideològic. Fan nosa els particularismes culturals, els pluralismes polítics, les diversitats ètiques. A la península ibèrica hi ha quatre cultures amb quatre capitals respectives. La portuguesa amb capital a Lisboa, la castellana a Madrid, la catalana a Barcelona i la basca a Gasteiz. La cultura catalana, per raons dinasties monàrquiques i d’invasions militars, es troba territorialment sota administració castellana i francesa. Els catalans fa segles que resisteixen a aquesta ocupació cultural i administrativa, sempre han considerat aquestes dues administracions coma forasteres i temporals. Quan els imperis colonials europeus fa dècades que han entrat en decadència i es fa realitat una Europa unida en els aspectes administratiu i econòmic, no té sentit mantenir les últimes colònies dins el territori europeu.
Societat
Els catalans sota administració territorial castellana, a diferència dels catalans sota administració francesa, han hagut de patir les conseqüències d’una administració exempta de valors republicans i de democràcia, on la característica ha estat sempre l’explotació econòmica dels súbdits i colònies per a l’enriquiment d’una oligarquia aristocràtica i burgesa ubicada a Madrid. Aquesta oligarquia ha mantingut aquests privilegis durant segles mitjançant funcionaris despòtics al seu únic servei i amb militars repressors guanyadors de batalles contra el seu propi poble quan aquest ha intentat acabar amb aquests privilegis i injustícies. La dictadura militar de Franco ha estat l’últim cop d’estat militar per restablir de nou els privilegis d’aquesta oligarquia, després d’haver-los perdut en favor d’una república elegida i constituïda democràticament. Aquesta oligarquia, amb quaranta anys de nou en el poder, va considerar que calia adaptar-se als nous temps, però des del mateix poder i sense renunciar a part del poder polític i al control econòmic, i va pactar una democràcia a la carta, molt devaluada i deficient.
La maquinària dictatorial es va mantenir quasi intacta coexistint entre els demòcrates, fins i tot aquest ideologia dictatorial va continuar vigent entre el personal de l’entramat del poder legislatiu, executiu, judicial, econòmic i militar. Al cap de vint-i-set anys d’aquesta democràcia, mancada d’arrels consistents, continua sense estar consolidada i potinejada per una societat generacionalment confusa; en un impàs entre allò somiat i allò mig real; practicant molt malament el dia a dia democràtic; sotmesa a interpretacions i desprestigis interessats; coaccionant la voluntat participativa. Una societat que ignora el significat i el contingut de la paraula democràcia i que no té un ensenyament pedagògic i pràctic que prepari els ciutadans per poder exercir responsablement la seva pràctica, i que fins i tot desconeixen part de les noves generacions de polítics que ens governen.
La utopia
És la concepció imaginària d’un govern ideal. L’ús d’aquesta paraula es remunta a l’humanista Thomas More, que en la seva obra “Utopia” (1516) descriu una situació ideal i imaginària, però amb una forta intencionalitat crítica de la societat del seu temps. Els catalans, mancats de sobirania i poder polític, han hagut de descarregar les seves energies en tres conductes: curullar les necessitats primàries, resistir a l’ocupació cultural i administrativa del seu país i dedicar temps a la creativitat i la utopia. Els utòpics catalans estan avesats a fer grans descobriments, a la literatura i a l’art. Si un dia els catalans recuperen la seva sobirania i poden aprofundir i explicar lliurement la seva pròpia història, algunes pàgines de la història europea s’hauran de reescriure.
Des del menjador
Com a membre d’aquesta societat catalana, acostumada a anar del seny a la rauxa, també em pertoca una part de pensament utòpic per fer una societat més lliure, més justa i més responsable. Per això, assegut a taula i rumiant, voldria trobar respostes a preguntes i reflexions que ara mateix es fa aquesta societat: l’escola no és una empresa, l’ajuntament no és una empresa, el govern no és una empresa. És acceptable que la justícia protegeixi tant els qui cometen delictes i alhora les víctimes i els seus familiars se sentin tan desprotegits ? L’incivisme de sempre s’està convertint en un incivisme violent ? La incapacitat de controlar els conflictes familiars és conseqüència d’una manca de resistència de l’individu per no sotmetre’s al control consumista i als signes externs de riquesa materialista ? La corrupció d’alguns polítics, funcionaris i jutges per part d’organitzacions de caire mafiós, poden desacreditar la democràcia ? Corrupteles, suborns i delictes no perseguits ens faran perdre la confiança en la democràcia ? Perdrem la democràcia el dia en que ja no hi confiem ? Els qui des d’un càrrec públic fiquen mà en els fons públics han de rebre un càstig de delicte comú o un altre molt més exemplaritzant ? Hi ha una percepció mercantilista de la política ? Hem de buscar una nova moralitat ?
Els polítics ja no confien en la cultura per refer la realitat ? Els polítics pensen que l’economia fa rendible la seva trajectòria i que la seva trajectòria es visualitza només en les transformacions urbanístiques ? Els governs només pensen en si disposen de prou diners per a ells mateixos i els seus actes ? Quan el multimilionari Bloomberg, propietari d’un dels imperis mediàtics del món, es converteix en alcalde de Nova York i un altre multimilionari, també propietari d’un altre imperi mediàtic, Silvio Berlusconi, es converteix en president d’Itàlia, li queda marge al ciutadà per confiar en el poder, en la democràcia i en els polítics ? L’apatia política dels ciutadans augmenta perquè augmenta una percepció mercantilista dels polítics ? aquesta humanitat ja només té una religió i un Déu: el diner, amb el que somia i pensa tothora, del que espera la solució de tots els seus mals i pel qual mataria fins i tot pares i germans ?. estem endinsant-nos en un món sense memòria, sense referents, on tot flueix segons ens ho ofereix la televisió i on la saturació d’imatges no ens deixa distingir si anem cap endavant o si retrocedim ?
L’anormalitat se’ns ha fet tan quotidiana que quan un dia torna el que és normal i natural ens sentim agredits ? Els artistes i els creadors han de tenir el coratge de veure coses que ningú vol veure ? Si la societat no està disposada a ser manipulada hem de fer activisme ètic, hem d’agitar les consciències, hem de desenvolupar la llibertat responsable i la integritat ? Els ciutadans han de prendre consciència dels afers comuns i de que són quelcom més que receptors i consumidors ? L’art contemporani ha caigut en el parany de ser també transmissor de signes d’identitat de grups hegemònics i tecnològics, que promouen un entorn imaginari pel control col·lectiu i la creació d’un estat virtual d’opinió i de ficció, per estendre uns valors suposadament eterns d’una tecnocràcia burgesa on la visualització edulcorada d’uns centenars de persones fan opaca la resta de la humanitat ?
De la fleca del costat de casa
Fa poc un famós sociòleg (hauríem d’escoltar molt més els sociòlegs i els pensadors) deia que la situació del món era tan greu que no hi havia solucions locals a problemes globals. aquestes paraules em remetien a una cançó, la de les religions que ofereixen solucions als problemes de la terra en el paradís del cel. No sé per què, entenia, que aquestes paraules volien dir que la solució als problemes globals haurien de venir d’una potència global. Discrepo. Crec que si hi ha una solució i aquesta l’hem de trobar en cada un de nosaltres, transformant primer de tot allò que tenim sota el barret i després l’entorn més immediat i local, perquè és en aquests espais on realment podem arribar i actuar, i on podem visualitzar l’harmonia i l’equilibri dels nostres actes amb l’entorn.
Com a defensor del sistema democràtic entès com una doctrina que defensa la intervenció del poble en el govern i l’elecció dels governants, i de la política entesa com disciplina ètica al servei dels ciutadans, he volgut aprofitar l’oportunitat de “carta blanca” que m’ha ofert Antoni Botey per donar la meva opinió en contra dels polítics (alguns), els més propers, els que podem observar i descobrir en les seves pràctiques hipòcrites i contradictòries, els que fan una política utilitarista i mercantilista, els polítics mancats d’ideals i d’utopia, els vanitosos i prepotents que utilitzen la política i els mitjans al seu abast amb l’única finalitat de promocionar-se i, si fos el cas, també lucrar-se. Aquells que amb les seves actuacions degraden i desprestigien la classe política decent, i deceben, i allunyen els ciutadans de la democràcia.”
Post Scriptum, 4 d’octubre del 2020.
Josep Uclés va morir el 13 de setembre del 2013, sempre en la memòria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!