Avui fa vint-i-nou anys, Josep Rahola i d’Espona (Barcelona, 1918), militant d’ERC de la primera hora i senador per Girona entre 1979 i 1982, publicà al diari Avui aquest article sobre la trajectòria política de Josep Tarradellas:
“Homenatgem l’home que parlava dels botiflers amb menyspreu i que per a tots és el símbol de la resistència. El qui el 18 de juliol es presentà a la comissaria superior de policia, on hi havia el president Companys i el capità Escofet i el president li diu: què hi véns a fer aquí ? Aquell qui durant tres anys va fer possible la resistència a les forces militars. Ell fou l’ànima que organitzà les indústries de guerra i donà una certa estructura administrativa a Catalunya. S’enfrontà amb el doctor Negrín, cap del govern espanyol. Salva tot el que pot de valors artístics i històrics. És l’home que lluita a tots els fronts. Sorteja les ambicions polítiques del PSUC, recentment format, i les de la FAI i la CNT. Ajuda el poble català, l’obrer i el perseguit. Fa efectiva la llei de col·lectivitzacions, assaig que encara avui s’estudia com a sorprenent. Dins aquell gran desordre aconsegueix que els catalans tinguem confiança en la lluita. Dissol els comitès de patrulles de control i inicia un exèrcit popular regular enfrontant-se amb les milícies.
Després, en els quaranta anys d’exili, per als catalans Saint Martin-le-Beau és la nostra Meca. Escriu i defensa Catalunya per totes bandes. Representa l’esperit de resistència, aquest nostre esperit que ha fet que avui encara siguem. Si s’és un De Gaulle no es pot ser al mateix temps un Petain. Els països necessiten De Gaulle; de Petain, sempre n’hi ha, i la figura d’aquests sempre és discutida. El que diferencia tots dos generals és que un no va creure en la victòria dels seus enemics, va tenir fe en el seu poble, no admeté la derrota i es va sentir un més dins de molts. L’altre general va creure en la victòria dels alemanys i l’enfonsament de França i els seus aliats, va creure més en ell que en el seu país, li semblà que el podia salvar de la desfet com l’havia salvat a Verdun. Amb la submissió creix la possibilitat d’intervenir en la unitat d’Europa que el nazisme va imposar, la de tots els alemanys; com aquí ja fa temps volen la unitat d’Espanya; però tots castellans.
Petain rendint-se estalvia sacrificis a la gent de la seva pàtria; claudicant feia més suau la repressió; tot aquest raonament era fruit de la creença en la victòria total dels contraris. Els països que perduren al llarg de la història són els que no es donen per vençuts. Els qui abaixen les banderes i se sotmeten al seu invasor, evidentment s’estalvien sacrificis; però desapareixen com a poble i queden sempre més esclaus i explotats econòmicament. Si Catalunya és avui encara un poble, és pel seu esperit de resistència, la seva voluntat d’ésser. De no donar-nos per vençuts ni després de l’Onze de Setembre ni de l’1 d’abril del 1939.
No podem caure en l’error de la Lliga Regionalista del 1917 al 1923, període que els governs estaven pressionats per les juntes militars i havien fet caure el govern Dato. Cambó i la seva gent van creure que podien intervenir en la direcció dels afers d’Espanya, justificaven la seva col·laboració al govern argumentant en el sentit que així esvaïen la falsa acusació de separatisme i donaven més facilitat a la concessió d’autonomia. El resultat fou que destruí tota la labor feta anteriorment de solidaritat catalana i acabava abonant el cop d’Estat del general Primo de Rivera, que mesos després liquidaria la Mancomunitat, de la qual estava tan orgullosa la Lliga. L’any 1918 Alcalá Zamora havia dit a Cambó al Congrés que no podia ésser el Bismark d’espanya i el Bolívar de Catalunya.
Al llarg de la història els catalans hem intentat intervenir en el govern d’Espanya per tal de salvar les nostres institucions, però sempre hem sigut rebutjats, com ho som ara i ho serem en el futur. Som l’aneguet lleig. Mentre hi hagi democràcia i llibertat d’expressió, tal com reconeix l’actual Constitució, lluitarem dins la legalitat per obtenir el ple i ampli reconeixement dels nostres drets. Recordem i homenatgem l’home de la joventut, no el dels vuitanta-dos anys, el de la senectut.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I tant que n’abunden!. Sense anar més lluny ahir el Palau de la Generalitat i la Catedral de Barcelona n’eren plens de TOTS els colors polítics, retén homenatge a un destacat dirigent falangista… BOICOT al minut de silenci en honor(?) del falangista el proper dissabte al Camp Nou!!!.