Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

13 d'abril de 2019
1 comentari

Rellegint Josep Lluís Carod-Rovira: “Els canvis del canvi”

Preparant un article de fons sobre la situació política catalana he rellegit aqueixa anàlisi panoràmica que Josep Lluís Carod-Rovira va escriure fa gairebé quatre anys, el 7 d’octubre del 2015 al periódic El Món, però que conserva plena actualitat. També he sabut per l’autor que ha estat traduït al castellà i editat a Mèxic en dugues ocasions a iniciativa de José Maria Murià: “Cataluña y sus cambios” (2016) i “Cataluña: los cambios del cambio” (2018) amb altres autors (el mateix Murià, Armando Tejada, Antoni Bassas i Mercè Barceló):

“Mai en tota la nostra història política, a l’interior de l’estat espanyol, no hi havia hagut tants diputats clarament independentistes representats al Parlament: 72. És difícil d’assegurar, amb precisió, quants n’hi havia els anys trenta, però més senzill de dir els que hi havia fa només 24 anys: tres diputats, el 1991, quan es va votar la resolució sobre el dret de Catalunya a la independència nacional. El camí recorregut de llavors ençà ha estat extraordinari i valdria la pena de reflexionar, uns instants, sobre alguns dels motius i les transformacions produïdes al si de la societat catalana, tots els quals expliquen el gran canvi nacional en l’actitud dels catalans del Principat.

1. Objectiu polític: El catalanisme conservador sempre ha aspirat a influir en la política espanyol en l’àmbit econòmic, fent voleiar un cert catalanisme cultural i navegant, destrament, per les aigües de l’ambigüitat política, arribant al port de l’autonomia, a tot estirar, i practicant el mètode tradicional de peix al cove, qui dia passa, any empeny o bé més val això, que res. L’esquerra catalana, al seu torn, brandava el federalisme republicà -avui ni una cosa ni l’altra- com a horitzó paradisíac, mentre la resta era marginal. La dicotomia es presentava entre federalisme i autonomia, mentre que avui es planteja entre independència o dependència. Ni tan sols governant-hi els suposats federals, no hi ha hagut ni la més mínima disposició federal, perquè el federalisme exigeix l’existència de federals i a Espanya no n’hi ha. El federalisme ha perdut tota credibilitat com a possibilitat capaç de provocar adhesió social i entusiasme civil, mentre l’autonomia apareix com a cosa superada, és ja un instrument rovellat, insuficient per a resoldre els problemes del país. Mai més no hi haurà un altre estatut d’autonomia i, per això, l’objectiu polític ja és tot un altre. La independència s’ha instal·lat, plenament, en la centralitat del debat polític, però també social. La independència és, avui, la centralitat. Per això, ni el federalisme mobilitza masses al carrer, ni és capaç de fer-ho l’autonomisme. Només l’independentisme té capacitat de mobilització de masses.

2. Classes socials: Malgrat que sempre ha existit un catalanisme popular i d’esquerres, expressat mitjançant ERC a l’etapa republicana, representant classes mitjanes, capes populars i petita burgesia il·lustrada, l’hegemonia mental del fet nacional ha residit, generalment, en la zona alta de la societat, a través de la Lliga de Cambó, primer i de CiU durant dècades. Però, avui, l’independentisme és interclassista i abasta des de sectors de la burgesia nacional i les classes mitjanes, tan àmplies, fins al conjunt de les classes populars, nova immigració inclosa. El monopoli simbòlic de la nació ja no pertany a les classes benestants sinó que ha esdevingut nacional, és a dir, de tots. I tan sols s’han fixat uns objectius més ambiciosos com l’accés a l’estatalitat quan, de fet, la idea ha arribat a la base de la piràmide social, com el nou protagonisme dels sectors populars i les classes mitjanes baixes. Un escenari similar ja va ser teoritzat per Joaquim Maurín a l’article “Las tres etapas de la cuestión nacional” (1931).

3. Diversificació ideològica: Fins fa ben poc, l’independentisme es reduïa, pràcticament, a unes soles sigles en l’àmbit institucional: ERC des de 1988 i més recentment la CUP. Per a ser independentista calia, alhora, ser d’esquerres i partidari de la forma republicana d’estat. Semblava que una reivindicació havia d’anar, necessàriament, acompanyada de les altres, de les quals era inseparable. Els processos d’emancipació nacional en el primer món, tanmateix, són distints als viscuts pels moviments de descolonització en els països en vies de desenvolupament. Si en aquests darrers casos, històricament, tot l’independentisme s’agrupa a l’entorn d’unes soles sigles, sovint de caràcter político-militar, el cas català demostra la seva singularitat en un context de caràcter, cultura i tradició democràtiques. És a dir, avui l’independentisme apareix diversificat des del punt de vista ideològic, justament perquè és plural i, per aquest motiu, avui hi ha independentistes que són democristians, conservadors, liberals, socialdemòcrates, socialistes, ecosocialistes, comunistes, llibertaris, revolucionaris, capitalistes, anticapitalistes, avortistes, antiavortistes, etc. En democràcia, una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques i, des de cadascuna d’aquestes ideologies, hi ha raons democràtiques per optar per la independència. Per això avui hi ha independentistes en tots els partits catalans de tradició democràtica i a mesura que el procés ha anat avançant, els partits de tradició no independentista han conegut també la pròpia transformació. Els dos pilars polítics de l’etapa autonòmica ja no són el que eren: CiU ha deixat d’existir; UDC s’ha migpartit amb una destacada escissió independentista; CDC ha fet el pas a l’independentisme amb Artur Mas al capdavant; el PSC ha esclatat i diferents faccions amb alguns dels noms més coneguts i prestigiosos del socialisme català han abandonat el partit i abraçat l’independentisme i ICV ha vist néixer en el seu interior un corrent independentista organitzat. Un nou sistema de partits s’està prefigurant per als propers anys.

4. Motius per a l’estat: Tradicionalment, la reivindicació independentista es basava en aspectes nacionalitaris clàssics, de caràcter identitari convencional: llengua, cultura, història, dret propi, tradicions, folklore popular, etc. Sent la identitat cultural molt important, ha deixat de ser l’únic motiu de reivindicació de l’estat i, segurament, també el primer. No és menys destacat el factor benestar, qualitat de vida i progrés general. Els darrers anys, aquests dos motius s’han vist accentuats. Els governs del PP, amb el ministre Wert com a banderer, han radicalitzat el combat contra la cultura catalana de manera irritant. La crisi econòmica ha palesat la discriminació del país, en contrast amb l’esforç fiscal i solidari dels catalans. Catalunya no té instruments suficients per a polítiques socials de xoc i l’economia catalana no disposa de les infraestructures adients (corredor mediterrani, xarxa de carreteres modernes i no tercermundistes) mentre a la resta de l’estat la disbauxa de l’AVE no té aturador. La pertinença a Espanya, doncs, perjudica la qualitat de vida dels catalans. Finalment, l’argument democràtic ha acabat també sumant i, probablement, imposant-se. En cent anys, Espanya no ha acceptat mai cap dels estatuts d’autonomia aprovats pel poble català o els seus representants (1918, 1931, 1978, 2005). Però el cas del darrer estatut, l’actitud fatxenda dels polítics espanyols, la sentència del tribunal constitucional i la constatació que ni PP, ni PSOE, no acceptaran mai un canvi constitucional sincer (reconeixement de la nació catalana i compromís per a convocar un referèndum vinculant) han fet la resta. El dèficit de qualitat democràtica i la sensació que no hi ha res a fer a l’interior d’aquest estat, ha provocat ja una fatiga d’Espanya, irreversible entre la ciutadania catalana. Sumades aquestes raons, apareix una causa nacional compacta, compartida en tot o en part per la majoria de compatriotes. I això només es pot resoldre votant a les urnes, perquè no existeix cap altre desllorigador democràtic.

5. Model nacional: El model nacional que ha anat esdevenint hegemònic, si més no com a discurs, no és ètnic, ni essencialista com el model espanyol, fet d’un reguitzell de característiques i requisits identitaris (lloc de naixement, orígens familiars, cognoms, etc). El model nacional no és basa ni en l’herència rebuda, ni en la imposició legal, sinó en l’adhesió voluntària de cada individu. És català qui vol ser-ne, al marge de qualsevol altra consideració. Hom és, doncs, el que se sent, el que vol ser. I per a ser català no cal pas deixar de ser el que un era ja abans. Per això hi ha tants catalans que en són també, al costat dels que en són només. Catalans i argentins, i espanyols, i senegalesos, i marroquins i… La nació catalana és una nació dinàmica com la societat, en construcció permanent i feta amb la participació democràtica dels ciutadans. Els referents nacionalpopulars del segle XXI s’estan fent ara, molts seran nous i els farem entre tots. Per això, als antípodes del projecte nacional espanyol, la nació catalana és inclusiva, integradora, cívica, flexible, oberta, moderna, cosmopolita, plural i d’adhesió lliure i voluntària. Per això té futur i capacitat de sumar gent nouvinguda, de tots els orígens. No som una raça, sinó una cultura, amb els seus valors col·lectius.

6.- Instruments de participació: La crisi del sistema de partits i la manca de credibilitat de la política tradicional, a causa dels casos de corrupció, incompliment de promeses electorals, incompetència en la gestió pública, etc, han provocat, com a tot Europa, una desconfiança enorme entre la ciutadania cap a tota manifestació de sigles convencional. El recel civil davant qualsevol cosa amb tuf de política professional ha allunyat els ciutadans dels partits de sempre, però en canvi la confiança, la credibilitat i la il·lusió han trobat nous instruments de participació en moviments socials com ara l’ANC, Òmnium i Súmate. Transversals com la societat, sense interessos vinculats a una sigla en exclusiva, amb cares noves i formes també distintes, han adquirit la imatge de superació del sectarisme orgànic i són percebuts com un instrument diferent, lliure, net, nou i amb algun tic trencador, fins i tot antisistema, però amable.

7. Actitud col·lectiva: Durant anys, llevat d’una minoria tan conscient com minoritària, l’actitud nacional s’ha basat o en l’autoodi o en el pessimisme. En certs sectors il·lustrats, generalment de pretensions progressistes o d’esquerres, s’ha imposat la incomoditat amb la pròpia condició nacional, de la qual es renegava o a la qual es menystenia, tot aixoplugant-se en un cosmopolitisme fals, una modernitat artificial o una no gens compromesa condició de ciutadà del món,com si els catalans fóssim, de fet, d’un altre planeta. A l’altra banda, la constatació permanent de la manca d’avenços nacionals va dur molta gent al desànim, al pessimisme (no hi ha res a fer, Espanya no ens ho deixarà fer mai, no ens en sortirem, etc), al derrotisme, la resignació i el conformisme, en una mena de masoquisme nacional, propi dels pobles mentalment vençuts i permanentment desmobilitzats, com ja sembla indicar el refranyer: a poc a poc i bona lletra, aquest mal no vol soroll, de mica en mica s’omple la pica, etc. De la desesperança s’ha passat a l’autoafirmació i l’autoestima, a la pèrdua de la por i a l’exteriorització desacomplexada de l’afirmació nacional. Per això hem evolucionat d’una actitud sempre reactiva a l’agressió, a una de propositiva amb iniciativa pròpia. Abans, les manifestacions eren sempre en contra, com a resposta a una agressió (contra la Loapa, contra la sentència de l’Estatut, etc), però ara ja són a favor (de la independència), amb un ritme i i un calendari propis.

8. Referents exògens: Una de les pràctiques habituals de l’independentisme històric ha estat el mimetisme en relació als processos d’emancipació nacional arreu del món. Aquesta ha estat i, en certa manera, és encara per a un nombre important de gent, una constant. El seguidisme de models exteriors (Irlanda, País Basc, països bàltics, Quebec, Escòcia) en realitat estalviava i, alhora, impedia, la recerca d’un model propi. Era més fàcil veure què feien els altres que no pas decidir què havíem de fer nosaltres, en funció de la nostra realitat. Comprar una còpia comporta menys esforç que escriure un original, però al capdavall resulta inútil, perquè no hi ha solucions escoceses, basques o lituanes per a problemes catalans, com ara no hi ha solucions catalanes per a problemes bascos. Només quan s’ha deixat d’imitar models i s’ha començat a cercar-ne un d’adequat a la societat catalana d’avui, tan diferent de fa 30 anys, tan diversa internament, tan dinàmica demogràficament, hem començat a trobar un camí propi per a la pròpia realitat. Al final, nosaltres hem acabat sent el nostre referent i ara són altres pobles els que intenten imitar-nos.

9. Escenaris i format: Els espais d’actuació tradicional de l’independentisme eren la seu d’entitats culturals amigues i resistents de tota la vida, sempre en llocs tancats, on s’impartien conferències, debats, cursets, etc, llevat dels referents emblemàtics a l’aire lliure, llocs sagrats de l’imaginari nacional inaccessibles emocionalment als infidels, com ara el Fossar de les Moreres, el mur d’afusellament del president Companys, etc. Ara s’ha passat del reducte nacionalment segur, amb cert aire de clandestinitat i tot, a ocupar amb alegria i decisió els carrers i les carreteres, a anar als barris casa per casa, a ser presents al bell mig de pobles i ciutats en els llocs més concorreguts, de forma desinhibida i amb naturalitat, a omplir places davant la casa de la vila en pobles i ciutats, el mateix dia i hora, a fer cassolades de protesta i reivindicació. El nou format d’afirmació nacional ha anat més enllà del model clàssic reduït a conferències i llibres. Ha emprat amb enginy els instruments de la modernitat, per a envair les xarxes socials i jugar amb tota la força plàstica d’un color concret, per a cada circumstància, compartit per una multitud.

10. Influència social i pes demogràfic: El protagonisme del procés independentista ha acabat residint en la gent anònima, deixant de ser un protagonisme de sigles o individualitats per a accedir a un protagonisme col·lectiu, nacional. Ja no som a l’època del “pocs, però bons”, estadi que semblava complaure i satisfer els que s’hi reconeixien, tot i tenir una posició irrellevant en el conjunt social. De la marginalitat independentista s’ha fet el salt demogràfic a la majoria social. De la puresa, el reducte o la trinxera, imprescindibles en temps difícils, hem anat a la normalitat general i la centralitat política. La batalla s’ha guanyat en passar de “nosaltres, els independentistes” a “nosaltres, els catalans”, aspirant a la representació de tot un poble. No són, òbviament, tots els canvis que ha conegut el procés d’emancipació nacional, sobretot aquests darrers anys, però sí que són, probablement, els més destacats i aquells que poden ajudar a entendre perquè hem arribat fins aquí i els motius pels quals hem d’avançar pel camí que ens ha de dur a la victòria definitiva.”

Post Scriptum, 23 de juliol del 2021.

Dissortadament, avui en aqueix article al Punt, Josep-Lluís Carod-Rovira descriu la involució induïda principalment per ERC que està duent l’independentisme català a un atzucac, “Desconstrucció:

Ferran Adrià l’aplicà a la cuina, però la desconstrucció ja es troba a la filosofia, les ciències socials, l’arquitectura o la crítica literària. I ara també en el discurs independentista català, gràcies a l’aportació d’alguns dels seus líders. Es tracta d’atorgar un sentit nou a una realitat concreta, un significat distint de l’originari, a partir dels propis supòsits. I, en això de la creativitat, els catalans som uns campions, uns autèntics artistes. Ara resulta que el primer d’octubre, doncs, no vam votar per a ser independents, sinó per a negociar amb Espanya. Ja ho haurien pogut dir als centenars de milers de catalans que van amagar urnes i paperetes, van passar la nit als col·legis electorals, hi van votar a consciència i amb il·lusió, s’hi van mantenir tot el dia defensant-los de la violència espanyola, en van ser víctimes en el seu propi cos i en continuen sent encara ara, perquè la repressió no s’atura i abasta tots els àmbits: casa, butxaca, nòmina, pensió i llibreta d’estalvi, tot inclòs. Aquell dia haurien pogut sortir a la televisió els cappares innovadors del llenguatge i anunciar-hi la bona nova, o bé haurien pogut anar a algun col·legi electoral i, entre cop de porra i puntada de peu, comunicar als abnegats ciutadans que si els estovaven era no pas per la independència, sinó per voler negociar amb el govern d’Espanya. La resposta que hi haurien trobat ens hauria estalviat de presenciar el penosíssim espectacle d’ara, on el toc de corneta anunciant retirada és tan eixordador com trist i decebedor.

Bons minyons com som, amb l’obligació d’una bona obra cada dia, no ens és permès, amb això de la independència, de fer segons què, ves si encara prendrem mal. Ara, diuen, és hora de parlar, de tot, però dintre d’un ordre, no fos cas. L’ordre, naturalment, és el seu, el que ells fa segles que imposen, a cop de porra i a cop de llei, sense modificar, en cap moment, les condicions de la conversa, basada sempre en una situació de domini i de força. Per això ara no toca parlar d’unilateralitat, que potser s’ho prendran malament. Ara toca diàleg, no gestos de força. Dialogar però sense ensenyar les dents, en cap moment, no sigui que en treguin una conclusió precipitada i es pensin que un dia serem capaços de mossegar. Anem, doncs, a la taula de diàleg brandant bandera blanca, perquè som gent pacífica i no ens agrada cridar. Mentre, avui, no som capaços de res més, renunciem també a ser-ho demà, i per això abandonem l’única arma de futur que tenim, la unilateralitat, encara que ells no hagin renunciat, prèviament, a l’ús de la violència, la presó, les multes, les inhabilitacions i un ús absolutament antidemocràtic i anticatalà del marc legal vigent.

Si pensem que això nostre ho resoldrem només votant, ja ens hi podem esperar asseguts. Encara seurien els noruecs, si haguessin pensat que els suecs els deixarien anar com si res. O els irlandesos, si no haguessin arriscat sense plantejar-se que potser als anglesos això de la independència d’Irlanda els provocaria un disgust. Qualsevol poble que aspiri a figurar entre les nacions lliures del món no acut desarmat a una conversa de pau, perquè llavors no va a una taula de diàleg sinó a un escorxador. Sense pressió organitzada seriosament, nombrosa i persistent en el temps, sense centenars de milers d’accions individuals d’afirmació nacional, sense desobediència civil, sense mobilització popular i deixant de banda l’única arma que tenim com a amenaça, la unilateralitat, ni que sigui en clau de futur, no tenim res a fer. Sense gestos clars que no generin el més mínim dubte que el desig d’independència, la voluntat d’independència, el compromís amb la independència va de debò, ningú a Espanya i al món no es pot pensar que això nostre tingui cap credibilitat. Si no veuen davant els representants d’un poble alçat cap a la seva emancipació nacional (al Parlament de Catalunya, a les Corts espanyoles, al Parlament Europeu, al carrer, al banc, al supermercat, a la companyia de llum, de telèfon, de gas o d’aigua, a tot arreu) què és el que veuran, doncs? Un país sense estat, una nació sense discurs, un poble desconcertat.”

  1. Bon article i interessant reflexió per posar al davant de la consciència de cadascú un mirall de realitat.
    davant del canvis que promou l’empancipació nacional, la política catalana, representada a través dels seus dirigents escollits, hauria de ser capaç de mantenir les il.lusionns socials. Doncs sense aquestes il.lusions superiors la nova política que ha de sorgir i reclama la societat acabarà convertint-se en una mediocritat administrativa que, juntament amb una absència de reconeixement social, pot donar lloc a mediocricitat provinciana

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!