Ara que la CUP viu una crisi crucial s’escau reproduir aqueix article de Jordi Vilanova i Cardona (1927-1983), un patriota català nascut a l’exili (tota la seva vida fou oficialment un apàtrida amb passaport anglès) que va lluitar a la Segona Guerra Mundial i va col·laborar amb Josep Maria Batista i Roca integrat al CNC des de Londres estant durant la llarga nit del Franquisme. A començaments dels anys vuitanta del segle passat va promoure amb Josep Pinyol la formació d’un partit socialista català independentista, i en el marc d’aqueixa iniciativa va escriure aqueix article a l’Avui el 17 de juny del 1980:
“Un reconegut ideòleg del comunisme independentista em va dir en ocasió d’un congrés del PSAN, ara deu fer tres anys, que els nacionalistes radicals automàticament radicalitzaven els seus plantejaments socials i que aquest fenomen és natural, ja que la sobirania nacional solament es pot aconseguir des de plantejaments revolucionaris.
És veritat que els últims anys hem vist aquesta evolució tant al Principat com al País Valencià. Hem vist com partits s’han escindit regularment. I no sobre el contingut nacionalista, ja que tant els uns com els altres eren i són independentistes, sinó sobre la seva la ideològia social, i sovint, ni tan sols sobre ideològia, sinó sobre la seva pràctica més radical. Al mateix temps es pot constatar que molta gent del camp marxista revolucionari es va incorporant als rengles de l’independentisme quan originalment aquesta posició no entrava en els seus postulats.
Això ens fa pensar que potser és natural que la frustració en el camp d el’independentisme porti a una supraintel·lectualització idealitzada del marxisme i causi l’anàlisi de la nostra situació a partir d’uns fets històrics situats en unes altres situacions geogràfiques, econòmiques i cronològiques.
El nacionalisme radical i d’esquerres no pot, però, quedar-se representat solament per aquestes faccions, ja que es socialistes que hi ha dins d’aquest espai, no obstant les frustracions que també sofreixen, s’han quedat dins la realitat del que és el nostre poble.
Perquè aquí és on rau el problema. Que quan els nacionalistes radicals ràpidament emprenen la cursa cap a fins marxistes revolucionaris, cap al comunisme, i no tenen en compte el plantejament socialista, abandonen la gran majoria del nostre poble i se’n van ràpidament cap a un corral tancat, un ghetto, on la seva puresa ideològica només té com a igual la seva inefectivitat.
El poble català és majoritàriament d’esquerres, però dins aquesta esquerra no és majoritari el comunisme. I dins el camp del nacionalisme radical, de l’independentisme, existeix la mateixa proporció entre els socialistes i els comunistes, i cap moviment nacionalista no pot oblidar aquest fet si vol aconseguir políticament fites de sobirania nacional.
Ara per ara el socialisme, majoritari a Catalunya, està popularment en mans d’un partit de disciplina estatal. Aquest, com tothom sap, ha perdut molt de suport gràcies a la seva escassa defensa de la nosra nació i la seva flaca defensa de les classes populars, del socialisme.
Aquests vots que l’han abamdonat, amb la militància que representen, han de ser encaminats cap a un socialisme català nacional que amb empenta i imaginació desvetlli de nou el sentiment popular que es vol treure de damunt el jou forà amb uns plantejaments socialistes reals sense exacerbacions verbals de revolucionari de comitè.
Un socialisme que no sigui només “anti” davant els problemes de la nostra societat, sinó que, al contrari, aporti les idees noves per a una societat postindustrial, un socialisme on l’autogestió no sigui només una paraula en el manifest, un socialisme per al qual “democràcia” no sigui només un ídol.
És amb aquests plantejaments socialistes adients a la realitat catalana i només amb aquests que serà possible aportar a un moviment nacional la participació popular massiva que la nació necessita per a aconseguir la llibertat.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!