Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

23 de novembre de 2013
0 comentaris

Rellegint Jon Roy: “Catalanisme agònic”

Avui s’escau el tercer aniversari del traspàs de l’enyorat amic Joan Roy Darnaculleta i per servar la seva memòria reprodueixo un article ben actual publicat al Punt el 4 d’abril del 2008.

 

“El catalanisme no és particularisme idiomàtic ni un regionalisme econòmic o un cantonalisme polític, que és com ha qualificat Espanya la qüestió catalana, segons èpoques i circumstàncies. En sentit estricte, el catalanisme va néixer culturalment amb la Renaixença (1830-1890), econòmicament, amb les Bases de Manresa (1892), i, políticament, amb la curta experiència de Solidaritat Catalana (1906-1909), la ulterior creació de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) i, sobretot, amb l’enorme tasca de reconstrucció nacional desenvolupada per la Lliga Regionalista (1899-1936).

Molt menys constructiu fou el catalanisme dels anys de la República, la revolució i la guerra, si bé el seu ferment revifà amb la lluita antifranquista (Assemblea de Catalunya, Amnistia i Estatut), i fou l’eix principal de la recuperació democràtica dels darrers trenta anys (pujolisme).

En un sentit més ampli, el catalanisme ha estat també una estratègia de recuperació de les llibertats catalanes, no pas fonamentada de forma exclusiva -tot i que l’inclou- en el dret d’autodeterminació dels pobles de l’ONU, perquè la legitimitat nacional catalana és anterior, i s’articula sobre el dret i les constitucions específiques de què disposa, tan antigues com el país mateix. Altrament dit, el catalanisme ha estat l’estratègia de supervivència d’un molt antic poble derrotat per les armes i víctima d’una particular i adversa conjuntura creada a Europa amb la crisi successòria espanyola.

En termes pràctics, però, el cert és que el catalanisme es va inventar, bastir i desenvolupar al mateix ritme que ho feia la idea i la realitat d’Espanya, en una evolutiva interdependència entre la Catalunya industrial que creixia i progressava, i l’Espanya colonial que s’ensorrava i passava gana.

Així va ser durant molts anys i va ser bo per a uns i per als altres, perquè tots vivien de la relació aquesta, fins al punt que mai ningú amb senderi no plantejà, més enllà de les proclames buides, cap separació certa de pàtries. La fita de la unió es mantingué, fins i tot en temps de guerra, per part dels dos bàndols -franquista i republicà-, i tingué així mateix força partidaris en la postguerra i en la transició. En segueix tenint a hores d’ara. Només cal mirar el sentit del vot català del 2003 ençà, més social que no nacional. Amb tot, Espanya s’ha desenvolupat, i ningú no se’n recorda, de les llibertats catalanes.

Els catalans tampoc, entrampats com estan en un merdós (catanyol) putibarreig (multicultural) de putiferis (subvencions) varis. Som al cap del carrer. El catalanisme ha complert a bastament la seva funció i, paradoxalment, del moviment només en queda, a tot estirar, la visió que sempre n’ha tingut Espanya: particularisme idiomàtic, regionalisme econòmic o cantonalisme polític.

Ara per ara, doncs, tot és voluntarisme, d’autogovern o independentista. Res enllà del dol pel que ha estat i mai més no serà el catalanisme. Per altra cosa, caldria una nova renaixença: un rebuig ferm a la dependència i l’emmirallament vers el poder espanyol que gasta la nostra classe política; un fort compromís popular amb la recuperació de vincles i actituds, formes i maneres de ser; unes pràctiques econòmiques autònomes i autòctones d’obertura certa al món, de presència i vocació de mercat global, de rebuig als dirigismes i als proteccionismes de tota mena; d’afirmació individual i negació del gregarisme…. i així tantes coses que potser arribaran amb el pas del temps, o no…..”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!