Jaume Renyer

L’enyorat Joan Roy publicava a Regió 7 una columna d’opinió titulada “Al pot petit”, a la  qual va escriure avui fa quatre anys aqueix article que reprodueixo tot seguit ja que el considero plenament vigent.

“El està passant a Espanya és molt greu. L’economia s’ensorra i s’ha hagut d’eliminar el bonisme i la demagògia electoralista. Queda molt per fer, però. Primer la reforma laboral i del crèdit, que faran per nassos, amb consens o sense els sindicats, perquè només es representen a si mateixos -com a beneficiaris de 300 milions d’euros de subvencions anuals- i, a tot estirar, l’immens col·lectiu de funcionaris, que integra prop del 20% de la població activa.

Després, Espanya haurà d’assumir que no té model econòmic alternatiu a la construcció i que l’invent de l’economia sostenible és una altra manera de desviar recursos públics en activitats  muntades per engreixar els amics del govern i la banca en projectes “renovables” que no milloren enllà d’un trist 3% les necessitats  energètiques del país. En els propers anys, Espanya passarà de ser la 8-9 economia mundial a ocupar la posició 20-21, on sempre havia estat.

Que s’ensorri Espanya no és bo ni dolent per a Catalunya, sempre que el nostre país continuï apostant pel model prioritàriament industrial i exportador que el caracteritza, incloent-hi, lògicament, el turisme, que ja podríem considerar a tots els efectes una mena de nou actiu industrial. En tot cas, com que els espanyols ja no seran en condicions de comprar-nos res de valor significatiu, els catalans ens haurem d’espavilar i reforçar els nostres vincles de comerç internacional. Aquesta i no una altra serà la via de la veritable independència del país, i, des d’aquesta perspectiva, com més s’ensorri Espanya menys trigarà a arribar.

Mentrestant, oblidem Espanya, malgrat que ens continuï robant amb el dèficit fiscal i que no faci les inversions que s’havia  compromès a fer. No els hem necessitat mai per fer res de bo. L’únic que cal garantir és que Catalunya disposi d’un govern que, a diferència de l’actual tripartit, sigui nacional: no vagi en contra dels nostres interessos puntuals, faciliti la vida i les circumstàncies als autòctons, sobretot als empresaris, traient burocràcia, eliminant requeriments absurds, reforçant les institucions i organismes propis, caixes incloses, i que posi fi a la disbauxa educativa i a l’allau immigratòria indiscriminada en què hem viscut els darrers anys. De catalans, nous i vells, ja en som prou, i la mentalitat que ens ha d’aplegar a tots en aquesta nova fase és la mateixa de sempre: la millor manera de garantir el bé comú és que cadascú vetlli per el seu particular.”