L’enyorat Joan Roy va publicar, avui fa quatre anys, al Punt aqueix article comparatiu entre entre jueus i catalans que no ha perdut gens la seva vigència i serveix de reflexió crítica i autocrítica sobre el futur del nostre poble.
“Tret dels jueus, no hi ha cap poble sense estat al món que, com el català, hagi aconseguit superar el pas dels temps, tot preservant la seva llengua i identitat en condicions de prosperitat econòmica, i de força modernitat política i cultural. El cas català té molt de mèrit, però el cas jueu, més, perquè durant segles no gaudiren ni tan sols de territori propi, si bé que, finalment, assoliren un estat i conformaren un lobby planetari principal. En favor seu, tenen el fet d’estar vinculats ètnicament a una religió determinant en la història occidental, haver patit una molt antiga diàspora i un recent holocaust, i haver sobreviscut a cinquanta anys de setge per part dels seus veïns àrabs.
Per la banda catalana, les desgràcies i persecucions han estat allunyades del genocidi i l’holocaust, si bé que sí que han inclòs la incapacitació cultural, política i lingüística, i l’espoli fiscal durant períodes molt llargs de temps. I és que, salvant les distàncies, jueus i catalans són pobles que foren diferents dels altres des dels seus orígens. A diferència dels que els envoltaven, saberen fer-se amb un aplec de normes i lleis que els distingiren per a bé de la barbàrie general -la Torà jueva i les constitucions catalanes-, i han arribat al segle XXI a un grau de prosperitat i sobirania considerables, absoluta en el cas d’Israel i relativa en el de Catalunya.
A hores d’ara, territorialment i econòmicament també guarden moltes semblances, Israel ocupa 20.000 km2 (10.000 menys que Catalunya), integra 7 milions de persones, factura prop de 200.000 milions d’euros anuals, té una renda per capita d emés de 25.000 euros, i creix a un ritme anual del 5,1% (Catalunya al 3,6%), amb un repartiment per sectors similar al català: 2,4% d’agricultura, 30% d’indústria i 67,6% de serveis. La immigració rebuda també s’assembla, ja que 2 dels 7 milions de nacionalitzats israelians són d’origen àrab, de la mateixa manera que a Catalunya gairebé 2 milions de persones provenen de l’última i penúltima fornades immigratòries.
Amb tot, mirant-ho en prospectiva, les diferències entre jueus i catalans augmenten en la mesura que els primers fan servir Israel per augmentar la seva cohesió nacional, i els segons ensorren cada dia més la seva, tot regionalitzant-ne peculiaritats i aspiracions nacionals. Els jueus tragueren la llengua de les catacumbes, mentre els catalans perden la seva en una dilució gramaticosintàctica progressiva dins el magma espanyol dominant. Els jueus també aplegaren costums i vetllaren pel manteniment de les seves tradicions, mentre que els catalans obliden la petja cristiana i liberal de sempre, i abracen el laïcisme i el proteccionisme econòmic.
Els jueus volen ser jueus i ser coneguts com a tals al món, mentre que els catalans prefereixen fer veure que tots són immigrants, amants del melting pot i de la multiculturalitat. Si continua i es confirma aquesta tendència, dels catalans poca cosa en quedarà d’ací a pocs anys. Enllà d’una noció geogràfica o administrativa, de debò no n’hi haurà cap. Tot seran sucedanis, perquè ja de nous no se’n faran, perquè les joves generacions són mancades de convenciment i de patriotisme, segueixen cultes banals, no creuen en l’esforç i la feina, i abominen de la memòria generacional i de país. Per evitar l’estat general de podriment caldria actuar sense demora, i sense confondre l’enemic, que no és Espanya ni els espanyols, sinó Catalunya, els seus dirigents i la seva gent, que no són al cas de res del que està passant.”