Joan Baptista Xuriguera i Perramona (Mènarguens, 17 de juny del 1908 – Barcelona, 17 d’octubre del 1987) va publicar aquest article a Endavant, butlletí interior del Moviment Socialista de Catalunya, número 12, de 22 de setembre de 1945. Sobre Xuriguera podeu trobar informació a la wiquèdia i recomano la lectura de l’article de Josep Camps i Arbós, “El nostre ideal és Catalunya: assaig i política en l’obra de Joan Baptista Xuriguera”, dins “Pensament polític als Països Catalans, 1714-2014″, Pòrtic, Barcelona, 2007.
“Entre els vicis vells que hauríem d’allunyar de nosaltres, hi ha el de la vella terminologia. Hem usat i abusat de termes en el llenguatge públic, fins a desfigurar del tot el nostre pensament. Algunes vegades per incapacitat, altres per una comoditat de posició política o econòmica, hem parlat o escrit utilitzant tòpics, frases gratuïtes, mots pintorescs o expressions, els quals mancaven completament del sentit de la raó i de la lògica.
Una bona part d’aquesta terminologia exòtica, era emmanllevada a l’estranger. Mots pomposos, engalanats extraordinàriament amb robes colorides i cintes extremades, han pogut penetrar en el nostre poble i mantenir-s’hi llarg temps. de vegades, aquests termes s’apoderaven del llenguatge oficial i el resultat no podia ésser altre que la confusió i la lletjor més atrevida. Però també hi havia a Catalunya una terminologia nascuda allí mateix, i la qual no era pas, per això, menys blasmable.
Aquest fenomen el podríem considerar fins i tot natural en unes èpoques de gran agitació ideològica. els partits polítics i els sindicats s’han refugiat tot sovint en l’espesa xarxa de consignes i de dictats que no podien arribar mai a ésser populars. La senzillesa i la claredat de la llengua catalana, s’havia embolcallat amb els mots i les expressions forasteres, treient-li agilitat i vigoria i donant-li, en canvi, una feixuguesa i un enfarfegament difícil de digerir. El nostre “clar i català” era substituït per tota una terminologia banal i insubstanciosa que, enlloc d’orientar el poble el que feia era inundar-lo de pensaments foscos i perdedors que el portaven fatalment a la divagació i al desvarieg.
Caldria allunyar-nos d’aquest gran perill. Hauríem de deixar per a sempre aquests camins absurds i antinaturals. La consigna i el mot exòtic ofusquen el cervell i converteixen l’home en una ovella més del gran ramat. La iniciativa particular es troba per aquest fet, detinguda i desviada. sembla per un moment que aquesta situació artificial així creada, ens aplana la paraula i la idea. És un engany. Ben al contrari, no fa sinó rebaixar la condició humana i envilir l’ànima dels pobles. La llengua és un instrument d’expressió i és un delicte el voler-la torcer i oprimir amb vestits flamants però confeccionats amb teixits dolents. Deixem ben lliure la paraula i la ploma. que l’home no tingui altra mesura que la seva consciència.
La nostra parla, és prou rica per poder-nos donar els mitjans necessaris que permetin d’arribar a entendre’ns. Treballem-la cada dia, donant-li un major esplendor. Fem-la més noble amb les normes de l’art i de la literatura. La seva grandesa augmentarà a dins del camp purament català i la seva bellesa creixerà considerablement. Igual a un braç cansat o a un instrument gastat, hem de deixar reposar algunes paraules, l’existència de les quals les portava a fer en la vida un paper més humil i més senzill que no pas el que representaven. Allò que pot tenir un veritable valor, no és pas la disfressa d’un mot o d’un terme, sinó el pensament simple i clar, és a dir, que no enganyi, que digui “pa” al pa i “vi” al vi. La traïció pot arribar fins a intentar desfigurar una llengua, obligant-la a complir tàctiques i normes particulars. En el terreny de les divergències humanes, els partits polítics i els sindicats que viuen a Catalunya, tenen el deure d’adaptar-se a la vida catalana. Han d’ésser nacionals, fills de Catalunya i viure només per a Catalunya. Aquest és el primer pas de llur camí a seguir.
Hauríem d’allunyar-nos dels vicis vells. No ens interessa, ara, d’aturar-nos en els errors passats. El temps ens empeny. Hem de seguir endavant. però sí que hem de procurar, a l’hora de recomençar la nostra vida, oferir-nos al nostre poble ben sincers, ben generosos i ben clars. Que el nostre pensament i el nostre cor, que el nostre sentiment i les nostres intencions siguin totalment catalans i res més que catalans. La terminologia tan en voga a casa nostra, sobretot durant el període que visquérem de la guerra, ja no té avui cap raó per a seguir subsistint. El llenguatge ampul·lós i la frase gratuïta, que havia arribat a dominar el carrer i gairebé en les esferes oficials, ha mort. renascuda la calma, torna a surar a poc a poc la paraula assenyada i el criteri sòlid.
Hem permanescut a la nostra terra uns anys emmetzimats per aquelles consignes i aquells dictats que trasbalsaren l’ordre i l’equilibri del poble. És hora ja que torni a acompanyar-nos la reflexió serena i la idea responsable. Tenim necessitat de renovar mètodes i motllos, Catalunya passa una gran bugada i, a semblança d’una dona feinejadora que coneix les tasques de la casa, ha de salvar les peces bones i llençar a un racó els draps bruts i els cacigalls que no poden servir sinó per a ésser baratats per sal. És aquest un punt importantíssim que convé no oblidar. En depèn, en gran part, la salvació de Catalunya.
Al poble català no se li pot seguir parlant en termes abstractes ni enganyar-lo més amb il·lusions ni jocs malabars. L’home que nascut per a ésser un bon torner o un perfecte mestre d’escola, no ha de deixar la seva professió per anar a fer discursos o escriure en els diaris, si no hi té una vocació o una disposició determinades. La premsa i la tribuna han d’ésser dues escoles d’educació popular. Cal pensar molt les paraules parlades o escrites que es dirigeixin al poble. Les aigües tempestuoses, desfermades durant un temps, han de tornar al seu llit natural. Elles són beneficioses i productives en tant que força creadora, impulsora i massa desperta i activa. Però si es manifesten en tumult no poden produir sinó estralls.
Catalunya necessita homes que la dirigeixin. Homes nous. Aquests homes hi són, existeixen. hi ha tota una generació viva i preparada que només demana que es compti amb ella. Però seria un error que se li posessin bastons a les rodes i se la condemnés a la impotència. Aquesta generació preparada, que coneix la vida vella i ha sofert profundament la crisi de l’època, compta amb els homes que Catalunya necessita. Pel damunt de polèmiques que comencen a tornar a aixecar unes posicions caducades, hi ha els interessos permanents i eterns de Catalunya.
Hem d’enfortir la idea de Catalunya. Ens calen qualitats en totes les manifestacions de la vida. Necessitem bons operaris igual com necessitem bons investigadors. Pel damunt de les societats de barriada hi ha l’ànima catalana. el nostre ideal és Catalunya. El nostre ideal i el nostre únic Partit. Si sabem trobar el camí de Catalunya, podem esdevenir un poble gran. Totes les possibilitats estan a les nostres mans. I, quan la història se’ns mostra tan propicia, no podem fer sinó aprofitar tots els moments i unir totes les voluntats en aquest sol anhel.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!