Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

5 d'agost de 2016
1 comentari

Rellegint Francesc Xavier Hernàndez: “Rèquiem pel Born”

L’historiador Francesc Xavier Hernàndez Cardona va publicar el proppassat 21 d’abril aqueix article al digital independentista L’Unilateral titulat “Rèquiem pel Born“, explicant la fi del centre d’interpretació sobre la Guerra de Successió que el govern municipal comandat per Ada Colau, amb el suport d’ERC i la CUP, ha dut a terme per tal de desnaturalitzar un dels pocs espais museogràfics específicament dedicat a servar la consciència nacional del poble català.

Significativament, Xavier Domènech, diputat de Podemos va ser l’encarregat de dur a terme aqueixa tasca de liquidació del Born des del Comissionat d’Estudis Estratègics i programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona amb l’objectiu prioritari de distorsionar el significat nacional del Born.

“El 2002 l’Ajuntament de Barcelona, liderat pel PSC (amb suport d’ERC), i la Generalitat liderada per CDC, coincidien en la voluntat de deformar el principal valor del Born, els seus espais interiors, per tal de ubicar-hi la Biblioteca Provincial. La forta resposta de la societat civil va aconseguir fer retrocedir el procés i salvaguardar el Born amb les restes arqueològiques del seu subsòl, testimoni directe de la barbàrie borbònica que va seguir a la Guerra de Successió i testimoni alhora del mateix conflicte. La pressió popular va provocar que l’Ajuntament, llavors distret en el lamentable Fòrum de les Cultures, congelés qualsevol decisió. El 2006, però, es va descartar definitivament la construcció de la Biblioteca. Aquest equipament hagués pogut anar als terrenys de la propera estació de Rodalies, a tocar de l’Estació de França, però aquesta solució no va reeixir i l’Ajuntament va tolerar (i algun dia s’hauran de demanar responsabilitats) que, en els terrenys públics de l’antiga estació, es construïssin els monstruosos blocs de Sacyr Vallehermoso (el que la gent anomena: “les neveres d’en Florentino”) prèvia destrucció de restes arqueològiques i degradació del baluard de Migdia. En paral·lel l’Ajuntament va tirar endavant un projecte per al Born, que va ser encarregat de manera directa, i sense concurs, a Rafael Cáceres y Enric Sòria, projecte que es va executar al marge de les possibles estratègies museològiques. Es a dir no va haver congruències o relació entre projecte arquitectònic i projecte museològic. Posteriorment es van posar en marxa les propostes museogràfiques que partien de la base, seguint l’ideari socialista, que en cap cas el Born s’havia de convertir en un espai d’exaltació del nacionalisme.

Això volia dir, òbviament, minimitzar les referències a la Guerra de Successió i les polítiques repressives dels vencedors (que van destruir el barri de Ribera per construir la Ciutadella). Les propostes museals van ser molt mediocres, i arcaiques des del punt de vista museogràfic. El subsòl, sense cap intervenció original o novedosa, des del punt de vista tecnològic, es definia com un camp de runes polsoses. Alhora l’exposició permanent es vertebrava a partir d’una vitrina de trenta metres amb tres mil olles, que ni s’explicaven, ni es contextualitzaven i que convertien la proposta en una mena d’avorrit antimuseu. Tot plegat ambdues propostes soporíferes garantien que no hi hauria connexió amb els fets històrics del 1713-1714 i la repressió dels anys que van seguir. Un projecte predestinat a fracassar.

Quan el 2011 CDC va conquerir el govern de la ciutat el projecte d’obra civil i museològic del Born ja estava en marxa. Podria haver-se aturat i donar un cop de timó, però això també comportava un risc tenint en compte l’horitzó de celebració del Tricentenari. Quim Torra Pla es va fer càrrec de la direcció del centre cultural del Born el 2012, amb poc marge de maniobra. Estava clar que ni l’exposició permanent d’olles, ni les ruïnes polsoses responien a les expectatives que la ciutadania tenia al respecte del Born. Hom esperava que l’equipament, i més en el context del Tricentenari, expliqués l’epopeia dels catalans i els barcelonins del 1713-1714. I aquest discurs estava absent en la proposta que s’estava implementant seguint l’herència socialista. En Quim Torra, però, va reaccionar amb coratge i energia, tot propiciant intervencions possibilistes que permetessin resintonitzar el projecte en clau d’història nacional en base a explicar els fets i la significació del 1714. Va fer ubicar, en les baranes que donaven a les runes, panells i audiovisuals que ajudaven a la interpretació de les restes arqueològiques i que explicaven el setge i les conseqüències de la derrota. Alhora va propiciar que, en un temps record, es preparés una exposició complementaria que expliqués, sense complexos i mostrant també la variable militar, l’epopeia del setge de Barcelona. El projecte de l’exposició “Donec perficiam” (“Fins a aconseguir-ho”) el va assumir el grup DIDPATRI de la Universitat de Barcelona, i en un temps molt curt, i amb un pressupost ajustadíssim, es va poder dissenyar i bastir l’exposició. La participació de voluntariat i d’associacions de recreació històrica va ser determinant en el descabdellament del projecte. La resultant va ser una exposició didàctica prou reeixida, que va respondre perfectament a les demandes funcionals, científiques i sociopolítiques del moment. El fet que es recuperés i s’ubiqués a l’exposició la bandera de Santa Eulàlia esdevenia, a més a més, tot un símbol. El Born va obrir l’onze de setembre del 2013, amb un èxit notable, i el dinamisme de l’Exposició “Donec Perficiam” va potenciar el conjunt, ajudant a cobrir el dèficit museogràfic i d’orientació històrica. Al llarg del 2013-2014 més de 500.000 persones van visitar l’exposició “Donec Perficiam” la qual cosa certifica l’èxit de la proposta. Al seu torn en Quim Torra com a director va entendre perfectament que la dinamització del Born havia d’estar en relació directa amb la seva essència principal. Per dir-ho d’altra manera, el Born s’havia de convertir en el gran centre d’interpretació de la Guerra de Successió i en testimoni permanent a la ciutat de la gran gesta èpica que havien protagonitzat barcelonins i catalans en l’epopeia de 1713-1714, en defensa de l’ordenament institucional i l’Estat català. I això passava en un moment històric emblemàtic just passats 300 anys de la destrucció de l’estat constitucional català.

Aquesta horitzó, però, aviat es va desbaratar. Malauradament les forces independentistes no van entendre la importància estratègica de país que suposava mantenir el govern de la ciutat de Barcelona. Les lamentables errades i la manca de projecte d’ERC i CDC van propiciar que, en les eleccions del maig del 2015, una formació populista, Barcelona en Comú esdevingués, malgrat els seus ajustats resultats, el partit més votat. Com a conseqüència Ada Colau esdevingué alcaldessa amb la complicitat de les forces d’esquerra.

Tanmateix Barcelona en Comú, no era una formació política nacional, el seu compromís amb les llibertats de Catalunya no anava més enllà del suport a un hipotètic i difús referèndum, en el qual tampoc es definien sobre allò que haurien de votar. Tot plegat a la pràctica implicava el suport, o si voleu la “no impugnació” del marc estatal espanyol i del sistema polític postfranquista derivat de la II Restauració Borbònica. Aquesta praxis política implicava naturalment posicionaments ideològics a l’entorn de la Història, i en aquest context el Born esdevenia un espai incòmode. Com els socialistes havien fet anteriorment l’equip de Colau es va apressar a manifestar la seva intenció d’ocultar la història i la memòria de la Guerra de Successió; una guerra incòmoda ja que recordar les massacres i la brutalitat política dels espanyols contra als catalans podia ofendre o incomodar als poders fàctics i a sectors colonials d’immigrants. En aquest context en Quim Torra va quedar desvinculat de la direcció i justament per Sant Jordi del 2016, es va desmuntar l’exposició “Donec Periciam”. La gloriosa bandera de Santa Eulàlia, novament derrotada tornava als magatzems. El Born ja no incomodaria a ningú explicant allò del 1714.

La decisió significava la sentència de mort del Born. Sense política, sense projecte, desvinculat de la Guerra de Successió, sense ànima, el Born començava la seva marxa irreversible cap al fracàs.

En pocs mesos el Born, ocultant allò més significatiu del seu propi passat, es convertirà en un cadàver cultural: unes ruïnes polsoses, una exposició permanent avorrida, una llibreria i un bar sense clients, unes sales sense proposta… Una llàstima… un nou fracàs de ciutat i de país.”

Post Scriptum, 8 d’agost del 2016.

Avui mateix, Xavier Hernàndez Cardona publica al digital independentista L’Unilateral un article titulat, “Colau envia la bandera de Santa Eulàlia a podrir-se al magatzem“, sobre el Born que és continuació del transcrit anteriorment i que pel seu interès reprodueixo tot seguit:

Dimecres passat, dia 3 d’agost, vaig passar pel Born, 12 del migdia. A la cerveseria no hi havia gent, la llibreria era un desert, ningú visitava les runes del soterrani. Els video wall anunciaven concerts a la ciutat, res sobre la història del lloc. A la soporífera exposició permanent, la de les tres mil olles sense explicacions, no entrava ningú. Cap referència a la Guerra de Successió, ni a l’Onze de setembre, era visible. Res relacionava el lloc amb la barbàrie borbònica que s’havia abatut sobre la Ribera. I sense mediació ni explicacions l’espai resultava incomprensible. Algun turista entrava per donar una llambregada i, mancat d’estímuls tornava a sortir. Els turistes no duraven ni deu minuts.

La neteja ètnica contra la història dels catalans perpetrada per la senyora Colau i el seu equip és un fet empíricament constatable. S’han esforçat a desvincular el Born de l’únic motor lògic que podia donar-li vida: la memòria de l’Estat constitucional català del XVIII esborrat per la barbàrie borbònica. Això, però, ha comportat efectes col·laterals. El Born, privat de la seva ànima i motor: els continguts vinculats a la Guerra de Successió, ha decaigut, i en poques setmanes s’ha convertit en un espai despersonalitzat i desertitzat. Un espai que ja no genera riquesa, ni expectatives… un cadàver que haurem de sostenir amb diners públics. Un fiasco de més de les extravagants polítiques culturals que s’assagen en aquest país.

Hom podria pensar que el que està passat ha estat un error en la política cultural municipal, i que han calculat malament, fins i tot algú podria pensar que aquest desgavell es producte d’una manca de programa cultural o de poques idees…

La Guerra de Successió va ser terrible, un enfrontament mundial entre la barbàrie absolutista i les potencies constitucionals i monarquies benvolents. Catalunya va lluitar al costat que tocava, el de la llibertat política i el progrés econòmic. Però com se sap els catalans no van tenir sort i de resultes del conflicte van ser ocupats militarment, el seu Estat va ser destruït i les seves Constitucions, inderogables, van ser anorreades. Els exèrcits dels Borbó van atacar Catalunya, van matar gent, i van torturar i violar persones, van cremar masies, pobles i ciutats i van causar patiments infinits. Després de l’Onze de Setembre Catalunya va patir la barbàrie de l’absolutisme, i una brutal repressió econòmica i cultural, i contra les persones i els seus drets bàsics. I el sistema de submissió aconseguit amb aquests actes de violència s’ha perpetuat al llarg de 300 anys, i tres segles després l’Estat borbònic actual, hereu de l’Estat borbònic de llavors continua encaparrat a sotmetre i explotar Catalunya i a impedir que els catalans recuperem les nostres Constitucions, el nostre Estat arrabassat per les armes.

Aquesta memòria de la Guerra de Successió i les seves conseqüències mena, de dret, a la reivindicació de la nostra llibertat i condueix, òbviament, a una lògica d’enfrontament amb l’Estat espanyol i les seves diverses emanacions.

Les forces polítiques que recolzen de manera directa el govern de l’Ajuntament de Barcelona (de fet els que han manat durant molts anys) no son partidàries de la llibertat de Catalunya i, de manera implícita o explícita, opten per mantenir l’estat constitucional neo-franquista. Es justament per aquestes raons ideològiques que bandegen qualsevol aspecte de la història de Catalunya que pugui plantejar conflicte amb l’Estat. Pensen que explicar la història d’un passat conflictiu entre Catalunya i Espanya és negatiu en tant que pot donar arguments en favor de la causa catalana en contra de la pervivència de les pràctiques colonials de l’Estat espanyol. Davant d’aquesta situació opten, simplement, per esborrar i ocultar la història per tal de mantenir la ignorància. La fòbia contra la història de Catalunya es manifesta doncs en el dia a dia, amb grans iniciatives: esterilitzant el projecte del Born, o petites mesures com ara impedir les desfilades de La Coronela de Barcelona, un innocent grup de cultural de recreació històrica, similar als que sovintegen en nombroses ciutats occidentals. Però, és clar, recreen una unitat armada catalana del segle XVIII que acostuma a desfilar portant una rèplica de la bandera de Santa Eulàlia, i això no és tolerable.

Aquesta praxis d’ocultació de la història del país té també altres raons. Els partits espanyolistes no treballen per a que hi hagi una única comunitat catalana, construïda a partir de les més diverses aportacions. Aspiren a que es consolidin dues comunitats, una catalana i un altra espanyola de tall colonial. I aquesta darrera, amb tot el suport dels aparells de l’Estat, és la que haurà de liquidar la societat autòctona. En aquest sentit, estan interessats en mantenir la ignorància respecte a la pròpia història del país emprant arguments banals: la guerra de Successió és una cosa llunyana, la Història no interessa a ningú, això va passar fa molt de temps… Òbviament la nostra realitat es sustenta directament damunt del conflicte de la Guerra de Successió i les seves conseqüències, i és per això que és vital ocultar i mantenir la ignorància sobre aquest conflicte.

Vegem però que, entre les maniobres de distracció, ara surten amb la idea que faran al Born una exposició en la qual s’exhibiran, en la via pública, escultures franquistes. I diuen que això tindrà un alt valor pedagògic, i a sobre ho presenten amb pretensions artístiques, com si es tractés d’una instal·lació singular. Aquesta iniciativa, és d’entrada, una cortina de fum de més, per tapar la significativitat del Born… Volen demostrar que al Born es pot parlar de tot, excepte de la Guerra de Successió (allò que té més sentit). La iniciativa la relliguen vagament en un context de memòria històrica. I dins el seu imaginari la memòria de la Guerra Civil és més legítima perquè és més propera i, a banda incideix de manera “fraternal” en tots els pobles d’Espanya, ja que tant els catalans com els espanyols en van resultar afectats. I pensen, i desitgen, que això serà més del gust del que imaginen una part important del seu electorat: la immigració, i que això ajudarà a consolidar la fraternitat espanyola.

La fal·làcia d’aquesta opció és, però, evident. L’interès per la denuncia del franquisme està hipotecada pel suport que l’entorn comunista va donar al postfranquisme constitucional. Els comunistes van ser els qui, a la pràctica van sancionar una constitució que no exigia responsabilitats pels crims del franquisme. Naturalment, i en contrapartida, les atrocitats de Carrillo també van quedar perdonades. L’entorn dels “poscos” no farà cap ruptura democràtica contra l’Estat espanyolista i neo-franquista que van ajudar a crear i mantenir. No és d’estranyar doncs la lamentable política de memòria que s’ha desenvolupat en aquest país respecte a la Guerra Civil, i que han desenvolupat, també (i fonamentalment en el cas català) les esquerres. L’Ajuntament no es una excepció: no hi ha polítiques de memòria. Barcelona és del tot incapaç d’impulsar una “Topografia del terror” com la que es va fer a Berlín, aixecar centres d’estudis sobre la Guerra o el Franquisme, impulsar un Museu sobre la Guerra Civil, monumentalitzar espais de repressió o recuperar els cossos de desapareguts o represaliats. Aquí ningú fa això… i l’Ajuntament de Barcelona encara menys. On són els museus, els monuments, els memorials a la nostra gent? Res. I ara tenen la barra, la desvergonya i la indecència de dir que faran una exposició en la qual posaran escultures de franquisme al carrer i que això serà una acció en favor de la memòria històrica. I això ho faran al Born… per ocultar i amagar… Aquesta gent no ha fet res per la memòria republicana…

I encara allò més vil, allò més repugnant, a la meva manera d’entendre, és el tema de la Bandera de Santa Eulàlia. Una bandera de Santa Eulàlia, que molt bé podria haver estat la que es va fer servir en el contraatac de Rafael Casanova va restar confinada durant decennis en un magatzem municipal. Amb motiu de l’exposició Donec Perficiam la gloriosa bandera va ser rescatada i acuradament restaurada (amb esforç rellevant), i va ser exposada al Born. La primera mesura que s’ha decidit al nou centre de memòria del Born ha estat tancar l’exposició Donec Perficiam i retornar la bandera de Santa Eulàlia a podrir al magatzem.

La bandera de Santa Eulàlia ingressa al magatzem mentre que les escultures feixistes tornen a ocupar al carrer… quina metàfora. Espero i desitjo que algun dia hagin de respondre…

Post Scriptum, 9 de setembre del 2023.

Quim Torra, avui a Vilaweb: “Un SOS pel Born, 10 anys després“.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!