Fèlix Cucurull va publicar, avui fa trenta anys, aquest article (a les pàgines de l’Avui) defensant el dret d’autodeterminació del poble català front als qui el denigraven (Solé Tura, Roca Junyent) amb la finalitat d’excloure’l del text constitucional que s’estava consensuant:
“Autodeterminació, insisteix en Pedrolo en el seu darrer article publicat en aquesta pàgina, “no pressuposa la independència”, i, innecessàriament, ens explica que no és ell tot sol qui interpreta el dret a l’autodeterminació d’aquesta manera. Innecessàriament, repeteixo, perquè sabem de sobres que són molts els qui comparteixen el seu punt de vista: d’una manera paradoxal hi coincideixen els qui, tot reconeixent el dret de les nacions oprimides a la independència, creuen que val més que no s’independitzin. En aquesta qüestió, si algú pogués dir d’en Pedrolo que contribueix a “enriquir el despistament general”, és ben cert que, en canvi, no podria acusar-lo d’haver-hi contribuït “amb una teòria pròpia”.
Així que el Congrés de la II Internacional, reunit a Londres l’any 1896, declara “que sosté el dret absolut de totes les nacions a l’autodeterminació”, a desgrat que aquest text sembla deixar ben clar que autodetrminació vol dir independència, comencen a sorgir interpretacions encaminades a desvirtuar-ne el significat; és per això que, als que no estan interessats en el confusionisme entorn d’aquest concepte, arriba un moment en què els cal fer certes precisions. Tenim, per exemple, que el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, que en el seu II Congrés (1903), fent-se seva la línia política de la Internacional a la qual pertanyia, incloïa en el punt 9 del seu programa el “dret a l’autodeterminació de totes les nacions que formen l’Estat”, en el seu III Congrés (1913) precisa: “El Partit ha de sostenir incondicionalment el dret a l’autodeterminació, és a dir, a la separació i a la formació d’un Estat independent de totes les nacions oprimides per la monarquia tsarista”. Crec que aquest és a dir, que he subratllat, deixa ben clar que, per desfer tot confusionisme, el PSDR assenyala que autodeterminació i independència són sinònims.
Però el confusionisme continua i aquell mateix any Lenin es veu obligat a precisar en el nº 32 de la “Sotsial-Democrat”: “Hi ha un cas en què els marxistes estan obligats, si no volen trair la democràcia i el proletariat, a defensar una reivindicació especial en el programa nacional: el dret de les nacions a l’autodeterminació (punt 9 del programa del POSDR), o sigui a la separació política”. I l’any següent, a”Proveschenie”, per desfer tot dubte sobre el concepte d’autodeterminació aplicat a les nacions, afirma: “Per autodeterminació de les nacions s’entén la seva separació estatal de les col·lectivitats de nacionalitat estranya, s’entén la formació d’un Estat nacional independent (…) seria erroni entendre per dret a l’autodeterminació tot el que no sigui el dret a una existència estatal separada”. Uns paràgrafs més enllà, polemitzant amb Rosa Luxemburg, insisteix: “L’autodeterminació de les nacions, en el programa dels marxistes, no pot tenir, des del punt de vista històrico-econòmic, cap altra significació que l’autodeterminació política, la independència estatal, la formació d’un Estat nacional”.
L’any 1916, en la seva tesi sobre “La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació” deia :”El dret d’autodeterminació de les nacions significa exclusivament el dret a la independència en el sentit polític, a la lliure separació política de la nació opressora”. I rebla el clau afirmant que aquest dret, per als homes del seu partit constituïa un deure: “a Rússia, el reconeixement del dret de les nacions oprimides pel tsarisme a separar-se’n lliurement és absolutament obligatori per a tots els socialdemòcrates, en nom de llurs tasques democràtiques i socialistes. El nostre partit, reconstruït pel gener del 1912, aprovà el 1913 una resolució que ratificava el dret d’autodeterminació, explicant-lo precisament amb el significat concret exposat més amunt”.
En el “Balanç de la discussió sobre l’autodeterminació”, Lenin anatematitza: “El socialdemòcrata rus que reconeix l’autodeterminació de les nacions aproximadament igual que ho fan els senyors Plejánov, Potrésov i cia, és a dir, sense lluitar en defensa de la llibertat de separació de les nacions oprimides pel tsarisme, és, de fet, un imperialista i un lacai del tasarisme”. Com podem veure, jo tampoc, ni de bon tros, no he inventat res en identificar, necessàriament, autodeterminació amb independència: ni estic pas sol quan mantinc aquesta identificació. Nombrosos especialistes de diferents països donen fe que aquest punt de vista es manté vigent arreu. (Fent un incís, cal afegir que aquesta interpretació es complementa amb la dels qui, admetent que l’autodeterminació potser, també, considerada com a mètode d’alliberament nacional, posen la independència com a objectiu final i indispensable a assolir). Naturalment, ara i abans, el que es debat entorn del concepte d’autodeterminació no és un problema filològic: es tracta de posicions polítiques contraposades que s’enfronten a cavall de la semàntica.
L’any 1974, a Portugal també hi havia els qui, com “els senyors Plejánov, Porésov i cia”, deien que l’exercici del dret a l’autodeterminació no significa pas, forçosament, la independència d’Angola, de Moçambic, de la Guinea…; que tots plegats es podien autodeterminar federant-se amb Portugal. Els que es manifestaven així eren els spinolistes, els quals, en certa manera, lligaven el dret d’autodeterminació a la realització de referèndums. Però els nacionalistes d’Angola, de Moçambic, de la Guinea, abonats per les forces progressistes de la metròpoli, responien que l’aplicació del dret d’autodeterminació consistia, simplement, a resoldre ells mateixos, de seguida i pel seu compte, els seus problemes, sense ingerències forasteres; que la’autodeterminació era igual a independència i que, com que es tractava d’un dret no era negociable, ni, per tant, plebiscitable.
Per acabar, i ja que, de moment, al nostre país tothom continuarà interpretant el dret a l’autodeterminació a la seva manera, i ja que m’he referit a Portugal, voldria cloure aquesta article amb uns mots d’un portugués il·lustre, Don Francisco Manuel de Melo, que, en el seu cèlebre llibre sobre la Guerra dels Segadors, va escriure en castellà: “Entre los españoles y los catalanes hubo gran diferencia en contar los principios del caso, refiriendolo cada cual como más se acomodaba a su razón”. Sempre ha passat i passarà igual; el que cal és evitar que, tot badant, no resulti que estem fent el joc als de l’altre bàndol.
Post Scriptum, 1 d’agost del 2024.
Entrevista a Imma Albó, en ocasió de la mort de Fèlix Cucurull (La Brúixola, 54, 1996).
Imma Albó i Vidal de Llobatera, profunda coneixedora de l’ obra de Fèlix Cucurull i autora del llibre “Fèlix Cucurull. La lluita per l’ autenticitat “ (1987) és presidenta en funcions, a hores d’ ara, de l’ “Associació Roca i Ferreras”, entitat fundada pel mateix Fèlix Cucurull i que presidí fins a la seva mort el 4 de febrero d’ enguany [1996}. Imma Albó tingué el privilegi de conèixer de prop aquest -en paraules de Josep Ferrer- “mestre ded diverses generacions de patriotes i de gent d’ Esquerra, nom significatiu de la literatura catalana” i “un dels grans intel.lectuals que encara ens restaven com a punt de referència col•lectiva”.
Joaquim Torrent -És casual que el teu llibre sobre l’ obra de Fèlix Cucurull el subtitulessis “La lluita per l’ autenticitat”?
Imma Albó -No, no és gens casual, perquè d’ençà que ens vam conèixer -quan vaig entrar en el PSAN, en tornar de l’ exili- i durant tots aquests anys de tasques en comú, sempre em mostrà una gran tenacitat, una fe insubornable en els seus principis i una honestedat integral, que el portava a desvetllar la veritable autenticitat de les coses i dels fets.
J. T. -Sembla que la tragedia de l’anomenada “Guerra Civil” l’afectà molt de prop.
I. A. -Sí, ell, ja des del primer moment, fou una persona compromesa:: l’any 1936, amb tan sols amb 17 anys, ingressà a Estat Català, per anar, poc després, al front com a milicià de cultura. Un fet que el marcà molt fou que per raons polítiques, no pogué ingressar a la universitat. De tota manera, si bé les adversitats d’aquell temps l’afectaren negativament en les seves expectatives vitals i amararen el seu pensament de grans dosis d’escepticisme, no per això es deixà vèncer moralment, i ja des de la primera postguerra el trobem militant al Front Nacional de Catalunya, el qual va contribuir a impulsar.
J.T. -La seva vida i obra és un réflex de la situación històricosocial que li tocà viure?
I.A. -És evident que gran part de l’obra de Cucurull ha estat influïda per una actitud de compromís i pels esdeveniments històrics. Si les circumstàncies haguessin estat unes altres potser s’hagués decantat més decididament cap a la literatura, però el viure en una situació anormal el feu decantar més cap a la politica i la investigació històrica.
J.T. -Quina era la concepció que tenia Fèlix Cucurull del nacionalisme?
I. A. -En la seva ideología sempre han anat de bracet l’alliberament nacional i l’alliberament social, no concebia l’un sense l’altre. El seu era un nacionalisme reivindicatiu i integral. Per això se’l situa en la mateixa línia que Roca i Ferreres i el doctor Martí i Julià, relacionats, respectivament, amb el republicanisme federal i amb formulacions socialistes, dues figures bàsiques del nacionalisme català i massa sovint deliberadament oblidades.
J.T. -Podries destacar la seva aportació a la historiografia catalana?
I.A. -Sense cap mena de dubte es pot afirmar perfectament que la seva ha estat una aportació cabdal a la historiografia catalana. Només cal esmentar l’extensa Panoràmica del nacionalisme català per adonar-nos-en. En aquesta obra demostra que el veritable nacionalisme d’aquest país sempre ha estat una reivindicació popular, que es remunta a la Guerra dels Segadors i que al llarg del segle XIX es manifesta a través del poderós corrent de l’esquerra republicanista, del qual naixeran posteriorment tant la línia pròpiament republicana com la línia més estrictament marxista del nacionalisme, essent el nacionalisme de dreta, si és que es pot anomenar així, una altra variant, però no l’exclusiva, com pretenen escandalosament certs historiadors vinculats al sucursalisme d’esquerres, amb la intenció no confessada de marginar l’obra i la figura de Cucurull, amb la solidesa dels seus arguments. També ha influït fortament en la consciència de força joves intel•lectuals, i historiadors de la talla de Termes, Eva Serra o Benet, entre molts d’altres, han reconegut la validesa i l’excepcionalitat de la seva obra.
J.T.Quina creus que era la vocació més íntima de Cucurull?
I.A. -Crec que ell era essencialment escriptor i novel•lista, la seva veritable vocació era la literatura. Tenia una gran vena novel•lística, tot i que se centrà en la component històrica i política per voluntat de servei i patriotisme. En els darrers temps havia dit que tenia ganes d’escriure novel.les ambientades enels temps de la Primera i la Segona República.
J.T. -Com valores l’episodi del BEAN?
I.A. -Jo hi vaig participar i vaig acompañar en Cucurull a força mítimgs. Hi dedicàrem grans esforços, però malauradament no ens en vam sortir. Potser vam pecar d’ un excès de confiança en la maduresa política del nostre poble; potser es feu una campanya excessivament centrada al voltant de la figura de Xirinacs; potser calia haver fet uns determinats pactes: potser…
J.T. -Se sap si Cucurull deixà algún material inèdit?
I.A. -Doncs sí; al seu domicili d’ Arenys hem trobat bastants materials inèdits d’ investigación sobre Roca i Ferreras, força treballat, i és intenció de la nostra associació poder-lo editar. També hi ha força fitxes, que segurament caldriua revisar i reordenar sota la supervisió d’algun historiador.
J.T. -Creus que a nivel general hi ha un desconeixement de la seva figura?
I.A. -Sí, les institucions d’ aquest país han fallat en la seva polñitica divulgadora, especialmente de cara a les noves generacions. Així, per exemple, a nivel d’ instituts no s’ha fet ni repartit cap obra que expliqués el significat de l’anomenada “Guerra Civil” i del franquisme, amb tot el que representà de negatiu per al nostre poble. Si això tan elemental no s’ha fet com volem que es faci i distribueixi un aobra divulgativa de la figura de Fèlix Cucurull?
J.T. -Ens podries parlar de la seva faceta humana, tu que el conegueres directament?
I. A. -És molt difícil, perquè me l’ estimava en profunditat. Érem molt amics… i, és clar, tot serien lloances…. Si de cas hauria d’accentuar una faceta que considerava negativa, com era el seu pessimisme. És clar que quan veus la realitat de les coses per força has de ser pesimista. De tota manera em sabia molt de greu, perquè em semblava que una persona de la seva vàlua havia de tenir una visió més positiva i encomanar-nos-la. Potser la realitat no donava per a més. Ell sempre deia: “jo ho deixaré, perquè això no va enlloc”. I nosaltres sempre insistíem, dient-li que calia contnuar…
J.T. -Algú ha parlat d’un cert quixotisme en referir-se a la seva personalitat….
I. A. -Sí, també és posible, perquè havia figurat en tal quantitat d’ actes, firmat tants manifestos i havia estat involucrat en tantes iniciatives !… I, a més, no li importava anar a contracorrent.
J.T..-.Finalment, quina seria la nostra millor forma d’homenatjar un home que, fent seu el poema d’ Estellés, assumí la veu del seu poble i fou, per a sempre, poble?
I.A. -Penso que ens ha ensenyat prou coses, ens ha proporcionat molts mnaterials i eines per interpretar la nostra realitat, i, sobretot, ens ha donat un exemple d’insubornable dedicació a aquest país, amb una integritat total. Per tant, crec que el millor homenatge que li podríem fer seria divulgar les seves ensenyances i la seva obra i restar fidels al seu exemple. Malgrat tot sempre ens quedarà el regust amarg de pensar que els seus compatriotes li escamotejaren el reconeixement nacional que es mereixia. Un reconeixement que els portuguesos ,en virtut de la dedicació que professà a aquest país ibèric, li atorgaren generosament.
Així com sembla prou clar que el contrari de la independència és la dependència, quin és el contrari de l’autodeterminació? Autòcton s’oposa a al·lòcton; aleshores, al·lodeterminació: determinació fora del lloc, dislocada. Si definir-ne una és difícil, potser mirant de definir-hi l’oposat, o llur relació, veuríem cosa. Per exemple, el resultat d’un exercici d’autodeterminació, pot ser l’al·lodeterminació? En altres paraules, no és una ofensa sàdica demanar-li a una dona maltractada si vol deixar-ho de ser? Salut!