Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

5 d'octubre de 2008
1 comentari

Rellegint Fèlix Cucurull: “La raó de cadascú”

Fèlix Cucurull va publicar, avui fa trenta anys, aquest article (a les pàgines de l’Avui) defensant el dret d’autodeterminació del poble català front als qui el denigraven (Solé Tura, Roca Junyent) amb la finalitat d’excloure’l del text constitucional que s’estava consensuant:

“Autodeterminació, insisteix en Pedrolo en el seu darrer article publicat en aquesta pàgina, “no pressuposa la independència”, i, innecessàriament, ens explica que no és ell tot sol qui interpreta el dret a l’autodeterminació d’aquesta manera. Innecessàriament, repeteixo, perquè sabem de sobres que són molts els qui comparteixen el seu punt de vista: d’una manera paradoxal hi coincideixen els qui, tot reconeixent el dret de les nacions oprimides a la independència, creuen que val més que no s’independitzin. En aquesta qüestió, si algú pogués dir d’en Pedrolo que contribueix a “enriquir el despistament general”, és ben cert que, en canvi, no podria acusar-lo d’haver-hi contribuït “amb una teòria pròpia”.

Així que el Congrés de la II Internacional, reunit a Londres l’any 1896, declara “que sosté el dret absolut de totes les nacions a l’autodeterminació”, a desgrat que aquest text sembla deixar ben clar que autodetrminació vol dir independència, comencen a sorgir interpretacions encaminades a desvirtuar-ne el significat; és per això que, als que no estan interessats en el confusionisme entorn d’aquest concepte, arriba un moment en què els cal fer certes precisions. Tenim, per exemple, que el Partit Obrer Socialdemòcrata Rus, que en el seu II Congrés (1903), fent-se seva la línia política de la Internacional a la qual pertanyia, incloïa en el punt 9 del seu programa el “dret a l’autodeterminació de totes les nacions que formen l’Estat”, en el seu III Congrés (1913) precisa: “El Partit ha de sostenir incondicionalment el dret a l’autodeterminació, és a dir, a la separació i a la formació d’un Estat independent de totes les nacions oprimides per la monarquia tsarista”. Crec que aquest és a dir, que he subratllat, deixa ben clar que, per desfer tot confusionisme, el PSDR assenyala que autodeterminació i independència són sinònims.

Però el confusionisme continua i aquell mateix any Lenin es veu obligat a precisar en el nº 32 de la “Sotsial-Democrat”: “Hi ha un cas en què els marxistes estan obligats, si no volen trair la democràcia i el proletariat, a defensar una reivindicació especial en el programa nacional: el dret de les nacions a l’autodeterminació (punt 9 del programa del POSDR), o sigui a la separació política”. I l’any següent, a”Proveschenie”, per desfer tot dubte sobre el concepte d’autodeterminació aplicat a les nacions, afirma: “Per autodeterminació de les nacions s’entén la seva separació estatal de les col·lectivitats de nacionalitat estranya, s’entén la formació d’un Estat nacional independent (…) seria erroni entendre per dret a l’autodeterminació tot el que no sigui el dret a una existència estatal separada”. Uns paràgrafs més enllà, polemitzant amb Rosa Luxemburg, insisteix: “L’autodeterminació de les nacions, en el programa dels marxistes, no pot tenir, des del punt de vista històrico-econòmic, cap altra significació que l’autodeterminació política, la independència estatal, la formació d’un Estat nacional”.

L’any 1916, en la seva tesi sobre “La revolució socialista i el dret de les nacions a l’autodeterminació” deia :”El dret d’autodeterminació de les nacions significa exclusivament el dret a la independència en el sentit polític, a la lliure separació política de la nació opressora”. I rebla el clau afirmant que aquest dret, per als homes del seu partit constituïa un deure: “a Rússia, el reconeixement del dret de les nacions oprimides pel tsarisme a separar-se’n lliurement és absolutament obligatori per a tots els socialdemòcrates, en nom de llurs tasques democràtiques i socialistes. El nostre partit, reconstruït pel gener del 1912, aprovà el 1913 una resolució que ratificava el dret d’autodeterminació, explicant-lo precisament amb el significat concret exposat més amunt”.

En el “Balanç de la discussió sobre l’autodeterminació”, Lenin anatematitza: “El socialdemòcrata rus que reconeix l’autodeterminació de les nacions aproximadament igual que ho fan els senyors Plejánov, Potrésov i cia, és a dir, sense lluitar en defensa de la llibertat de separació de les nacions oprimides pel tsarisme, és, de fet, un imperialista i un lacai del tasarisme”. Com podem veure, jo tampoc, ni de bon tros, no he inventat res en identificar, necessàriament, autodeterminació amb independència: ni estic pas sol quan mantinc aquesta identificació. Nombrosos especialistes de diferents països donen fe que aquest punt de vista es manté vigent arreu. (Fent un incís, cal afegir que aquesta interpretació es complementa amb la dels qui, admetent que l’autodeterminació potser, també, considerada com a mètode d’alliberament nacional, posen la independència com a objectiu final i indispensable a assolir). Naturalment, ara i abans, el que es debat entorn del concepte d’autodeterminació no és un problema filològic: es tracta de posicions polítiques contraposades que s’enfronten a cavall de la semàntica. 

L’any 1974, a Portugal també hi havia els qui, com “els senyors Plejánov, Porésov i cia”, deien que l’exercici del dret a l’autodeterminació no significa pas, forçosament, la independència d’Angola, de Moçambic, de la Guinea…; que tots plegats es podien autodeterminar federant-se amb Portugal. Els que es manifestaven així eren els spinolistes, els quals, en certa manera, lligaven el dret d’autodeterminació a la realització de referèndums. Però els nacionalistes d’Angola, de Moçambic, de la Guinea, abonats per les forces progressistes de la metròpoli, responien que l’aplicació del dret d’autodeterminació consistia, simplement, a resoldre ells mateixos, de seguida i pel seu compte, els seus problemes, sense ingerències forasteres; que la’autodeterminació era igual a independència i que, com que es tractava d’un dret no era negociable, ni, per tant, plebiscitable.

Per acabar, i ja que, de moment, al nostre país tothom continuarà interpretant el dret a l’autodeterminació a la seva manera, i ja que m’he referit a Portugal, voldria cloure aquesta article amb uns mots d’un portugués il·lustre, Don Francisco Manuel de Melo, que, en el seu cèlebre llibre sobre la Guerra dels Segadors, va escriure en castellà: “Entre los españoles y los catalanes hubo gran diferencia en contar los principios del caso, refiriendolo cada cual como más se acomodaba a su razón”. Sempre ha passat i passarà igual; el que cal és evitar que, tot badant, no resulti que estem fent el joc als de l’altre bàndol.

  1. Així com sembla prou clar que el contrari de la independència és la dependència, quin és el contrari de l’autodeterminació? Autòcton s’oposa a al·lòcton; aleshores, al·lodeterminació: determinació fora del lloc, dislocada. Si definir-ne una és difícil, potser mirant de definir-hi l’oposat, o llur relació, veuríem cosa. Per exemple, el resultat d’un exercici d’autodeterminació, pot ser l’al·lodeterminació? En altres paraules, no és una ofensa sàdica demanar-li a una dona maltractada si vol deixar-ho de ser? Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!