Esteve Albert i Corp, (Dosrius, 4 de febrer del 1914 – Andorra la Vella, 10 d’octubre del 1995) fou un patriota de socarre’l i un home d’una cultura polifacètica -al marge del món acadèmic- que ha deixat una prolífica producció literària.
En remembrança reprodueixo un article sobre la catalanitat publicat a la revista trimestral Terres Catalanes, publicació rossellonesa per contribuir a la recuperació de Catalunya Nord, número 31, corresponent a la tardor del 1978.
“Fou el professor Bosc i Gimpera qui va divulgar pel món enter l’existència d’una cultura pirinenca vella de més de cinc mil anys. És una cultura dita també dolmènica, perquè és l’abundància i similitud d’aquests monuments la que més la caracteritza.
Les majors concentracions de dòlmens es donen a les muntanyes del Cap de Creus, a les valls del Cadí i la ribera del Segre; però l’àrea de la seva distribució arriba a l’Atlàntic, per la península ibèrica entera i per bona part de França i d’Itàlia.
Sembla que aquesta cultura es desenvolupà paral·lelament a la de Tartessos que li aportaria la descoberta i aplicació del bronze i una altra aportació li sobrevindria del Nord d’Itàlia, la Ligúria. Mentre s’anava estenent i perfeccionant l’ús del bronze, els Celtes al centre d’Europa descobreixen el ferro, o millor, l’anaven fent conèixer als pobles d’Occident, ja que la descoberta venia del Nord-Est (potser dels Hitites).
És la fusió d’aquestes influències i aportacions a la cultura de la gent dels dòlmens durant el neolític, el bronze i la primera Edat del Ferro que conforma els fons de la nostra manera d’ésser com a poble, un fons al que s’afegeixen, llavors, les aportacions dels pobles de l’Orient de la Mediterrània, particularment els Fenicis i els Grecs.
La influència de Grècia fou la més profunda i perllongada. Ho fou tant que la majoria dels mites i cultes dels Hel·lènics perduren en els nostres costums i en el nostre folklore civil i religiós. Els Romans ens imposaren el cadastre i el dret, l’ordenació territorial i una administració pública que perdura a tota Europa entre va-i-vens i rectificacions continues, tan greus i convulses que han estat i són les causes de les successives guerres i revolucions, prova de la incomoditat social de l’organització política tecnòlogica que ens asfixia.
Ara mateix, ens toca haver de reconèixer el fracàs del que crèiem l’alliberació de l’individu, ja que la prepotència opressiva augmenta en tots els Estats i la tirania del diner ila força s’accentua i s’acumula cada dia en cercles més reduïts.
Avui el món el dominen dues dotzenes de famílies, cadascuna de les quals resulta més poderosa que qualsevol faraó d’Egipte i sobretot més rica (en joies, numerari i capacitat de destrucció de l’adversari o opositor).
En aquesta situació, la catalanitat es troba en una evident inferioritat política i la conscienciació de la població que habita les terres catalanes no arriba ni pot arribar a contrarestar l’eficàcia dissolvent dels mitjans de comunicació i d’alienació que utilitzen exclusivament els qui, prepotents, els acaparen.
No creiem pas que, per això, ens hem de descoratjar, ni molt menys, de desertar. Al cap d’avall, la millor satisfacció íntima que pot haver l’home en aquest món és la de la pròpia identificació i, com que la terra fa l’home, ajudar al procés natural d’assimilació cultural i patriòtica dels immigrants i dels alienats, sempre és i serà una ocasió de plaer pels catalans. Potser, l’única que tenim a la mà, per obstaculitzada que ens sigui.
La profunda arrel de la catalanitat s’abeura en un doll subterrani vivificat -antic, de mil·lennis- i jove sempre: encarat a un futur que l’actualitat opressiva ens regateja, però, no assolirà mai de desviar ni frustrar. La catalanitat és la torxa de la civilització occidental.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!