Jaume Renyer

Domènec de Bellmunt (pseudònim literari de Domènec Pallerola i Munné), va publicar aquest relat corprenedor al número 2 de la revista “Per Catalunya” corresponent al juliol del 1945. Serveixi d’homenatge a tots els catalans immolats per la llibertat de la Pàtria, avui que fa seixanta-vuit anys que fou afusellat el President Companys.

Era una matinada d’octubre del 1943 precoçment hivernenca. Una boira densa i freda cobria el Garona, s’atapeïa sobre el Ramier i embolcallava el poble fins més enllà de la Muralleta. Pels carrers no es veia una ànima. Un bombardeig terrible havia destruït l’arsenal dos  dies abans i la població estava esporuguida, vivia amb l’ai al cor i dormia amb un ull tancat i un d’obert sota l’alarma constant de les sirenes i el pànic dels bombardeigs.

L’ocupació alemanya s’havia anat fent feixuga, apretada, cada dia més odiosa. no quedava cap vila per a requisar. A poc  a poc els tentacles de la Gestapo havien anat envaint els llocs vitals del poble i els bulldogs nazis havien ocupat els sindicats agrícoles, les escoles, els hotels i adhuc el convent dels trapistes de l’avinguda de Tolosa. Les detencions de jueus, de “resistents” i de refractaris eren a l’ordre del dia. Els agents de la Gestapo treballaven de nit, com els taups, les òlibes, els lladres i les rates pinyades. Llurs cotxes s’havien ensenyorit del carrer, circulaven a tot gas sense cap mirament pels accidents que feien i es paraven en sec, d’una frenada de gangster, al davant de la caso on havien d’operar. Sentir el xiscle dels frens a mitja nit a la porta d’una casa, era un avís sinistre que feia posar pell de gallina.

Aquella matinada un xiulet estrident rompé el silenci de la nit tardoral. Immediatament dos cotxes alemanys es pararen al davant de casa, d’un cop de fre criminal. Casa nostra està situada al camí dels Quinze Sous, un bosc de la riva esquerra del Garona que es troba a tres quilòmetres del poble. Vaig saltar del llit com un acròbata per mirar al carrer pel darrera dels finestrons. Eren dos quarts de quatre del matí. A la llum dels fars, vaig veure que es tractava de dos cotxes alemanys, un gros turisme i una camioneta i que dos oficials de la Gestapo anaven i venien nerviosament de l’un cotxe a l’altre. Quelcom havia caigut de la camioneta i un guàrdia d’escorta havia havia xiulat per fer parar el cotxe del davant. Fent un esforç vaig veure l’objecte que dos homes transportaven novament al cotxe, vaig poder descobrir que es tractava d’una càrrega sinistra. Era un taüt buit. En el revolt de la plaça, que el xofer agafà a vuitanta a l’hora, el taüt relliscà i caigué de la camioneta. Un minut després, el comboi reprengué la marxa vers els Quinze Sous a la mateixa velocitat que portava en arribar.

Al cap d’una estona, del costat del riu retrunyí una descàrrega llunyana, que l’eco de la nit silenciosa portà fins al poble posant una esgarrifança a la pell. Transcorregueren deu minuts i el comboi tornà a passar, però aquesta vegada en arribar a la cruïlla de la plaça emprengué el camí del cementiri. Els alemanys havien afusellat un home. L’havien conduït al bosc en una camioneta en la qual havien carregat, al costat del condemnat, el taüt que li era destinat. L’enterramorts del poble havia rebut el dia abans l’ordre d’obrir una fossa i aquesta fou cavada a l’emplaçament de la dreta del Camp Nou, vora el mur, justament al costat de les tombes de dos refugiats espanyols morts feia unes setmanes.

L’endemà vaig anar al cementiri i vaig veure la tomba de l’afusellat desconegut. La terra tendra, fresca, remoguda de poc, marcava clarament l’indret on jeia la víctima anònima. Ni un nom. Ni una flor. Ni una làpida. Ni una creu. Res. Ningú no sabia qui era aquell home. Uns deien que era un jueu polonès, d’altres afirmaven que era un espia rus. Algú m’havia insinuat que era un antifeixista alemany refugiat a França i acorralat pels nazis. Fos qui fos, era un enemic del nazisme, un enemic de la dictadura, un lluitador mort de cara a l’enemic, un màrtir de l’Ideal. Era germà de lluita, fos de la raça que fos, tingués la nacionalitat que tingués, parlés la llengua que parlés. El 15 d’octubre la tomba tenia una creu i aparegué coberta de flors. Com per atzar les flors eren grogues i roges i marcaven un escut català. I com per atzar també aquell dia era l’aniversari de la mort del president Companys, afusellat pels nazis espanyols de Franco i Lequerica als fossos de Montjuïc. Un record i una pregària sortides de cors catalans, homenatjà la memòria del màrtir desconegut de Blagnac, símbol sagrat per a nosaltres de tots els màrtirs de l’Ideal, morts per la Justícia i per la Llibertat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!