Delfí Abella i Gibert (1925-2007) fou un psiquiatre eminent i un activitista cívic i patriotic durant el franquisme essent reconegut socialment per ser un dels fundadors des “Setze jutges”. Però la seva contribució fonamental és l’aplicació de les tècniques de la recerca psiquiàtrica a la col·lectivitat del poble català de la seva època. Obra seva és l’opuscle “El nostre caràcter”, publicat per Rafael Dalmau Editor, l’any 1961, on reprèn l’estudi d’una qüestió tabú encara avui com és l’anàlisi de la psicologia dels catalanitat com a comunitat tenint en consideració la història, la cultura, la política i l’economia.
La caracterologia o ciència de la diferenciació psicològica de l’individu i del col·lectiu és una branca de la psicologia aplicada que ha estat poc desenvolupada al nostre país orientada a la introspecció de la comunitat. El treball de fa mig segle de Delfí Abella prenia com a referents dugues obres cabdals per a la recuperació nacional de la catalanitat després de la desfeta del 1939: la “Notícia de Catalunya” de Jaume Vicens Vives i “Les formes de vida catalana” de Josep Ferrater Móra. Per fer una recerca amb un propòsit similar avui, quines serien les obres de referència ?
El mig segle transcorregut des que Delfí Abella va escriure aqueix assaig breu han alterat substancialment la composició demogràfica del conjunt de la població que viu a Catalunya i, per tant, “el recull de dades sobre els catalans i llur caràcter” (pàgines 21 a 25), on esmenta la laboriositat, el sentit de continuïtat, el sentiment de pàtria, les formes de vida tradicionals no són els actuals. Ni tan sols hi ha una mentalitat comuna. Dissortadament, però, sí que és vigent f’afirmació: Pèssim polític i pèssim diplomàtic, no sap preveure el futur col·lectiu. No és gaire dotat per a l’exercici del poder i és indisciplinat per natural” (pàgina 24).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo, encara, hi afegiria: una vanitat gallinàcia, fruit de tants segles sense haver tocat poder de debò. Cada català sospira per ser nomenat cap de colla, president d’una entitat o mec primer de qualsevol moviment, iniciativa o campanya. Ningú vol ser tropa. Tothom, capità. I per això sorgeixen conflictes personals sense parar, els quals no tenen res a veure ni amb el pensament, ni amb la gestió de l’activitat.