Arran de la controvèrsia mediàtica i política generada al voltant del desallotjament dels immigrants que havien ocupat l’institut B9 de Badalona, amarada d’humanisme abstracte mancat de tota consideració nacionalment autocentrada, val la pena recordar allò que ha dit un dels centres de pensament geopolític més solvents del nostre país.
El Catalonia Global Institute va publicar el novembre del 2022 un report titulat “Reptes per a Catalunya en el nou context geopolític de la Mediterrània” el qual dedica un capítol a la “Geopolítica de les crisis migratòries a la Mediterrània”, on hi consta aqueix paràgraf: “Catalunya no ha d’aspirar a ser cap far de superioritat moral, sinó a defensar els interessos dels catalans, complir amb els seus compromisos internacionals –incloent el deure de controlar les seves fronteres– i respectar els drets humans essencials. A aquest efecte, Catalunya no ha d’aspirar a l’impossible objectiu de ser una terra d’acollida sense límits, sinó que ha de planificar quines necessitats migratòries té d’acord els seus interessos, com pot abordar les causes de les migracions forçades d’acord amb les seves capacitats i com pot garantir l’acollida d’aquelles persones que tenen dret a l’asil d’acord amb els criteris establerts en el Dret Internacional i de l’UE”.
I en l’apartat de conclusions en formula aqueixa dirigida als governants nostrats: “2. Presentar una política migratoria basada en els interessos de la ciutadania catalana,afavorint el control de fronteres i evitant aspiracions moralitzants. Catalunya no pot adoptar un discurs irreal deslliurat de cap tipus de responsabilitat en matèria de migració. En aquest sentit, sense trair els seus valors, Catalunya ha de tenir un plantejament favorable al control de fronteres, que respongui als interessos de la seva ciutadania, i no a plantejaments virtuosistes. Això implica, a més, que aquests plantejaments s’han de formular tenint en compte els límits actuals dels seus canals de cohesió social disponibles a la Catalunya autonòmica i la situació d’emergència nacional i lingüística en la que es troba el país.”
Post Scriptum, 27 de desembre del 2025.
Comparteixo el parer de Jaume Clotet avui al Nacional.cat, “Cas B9 o la manipulació perversa de racistes i bonistes“, que conclou:
“Hi ha una posició intermèdia, que massa sovint queda sepultada sota l’allau dels insults i l’agressivitat dels dos extrems. La posició del mig és titllada de racista pels bonistes i d’immigracionista pels xenòfobs, la qual cosa, en el fons, demostra la seva virtut. És la posició que defensa que els desallotjaments, tan justificats com el del B9, s’han de fer correctament i amb un punt d’humanitat; és la posició que defensa que a Catalunya ja no hi cap ningú més, però que no vol deportar milions de persones, excepte els delinqüents; és la posició que defensa el control estricte del padró davant els que empadronen centenars de persones a les oficines dels serveis socials; és la posició que defensa que, si un estranger vol viure a casa nostra, ha d’aprendre català o ja pot fer les maletes; és la posició que defensarà sempre un migrant que arreli a casa nostra, tingui ganes de formar part de la nostra nació i contribueixi a fer gran Catalunya. És, al cap i a la fi, la posició que ha fet Catalunya tal com és, amb seny i ordre, perquè la geografia ho determina tot i el nostre país no és un arxipèlag al bell mig de l’oceà Pacífic. Nosaltres no fixem les regles de joc; juguem a un joc que ens ve fet. I el catalanisme ha de ser capaç d’articular una resposta racional i comprensible davant el fenomen migratori que amenaça la nostra identitat, que no passi pel racisme descarnat ni per obrir les portes a tothom.”
Post Scriptum, 31 de gener del 2026.
Jaume Clotet avui al Nacional.cat: “La regularització extraordinària“.
El govern espanyol ha decidit fer una nova regularització extraordinària d’immigrants. Serà la setena regularització extraordinària que fa l’Estat espanyol i, per tant, no serà extraordinària. Les coses veritablement extraordinàries no acostumen a passar i solen ser úniques. Les anteriors es van fer els anys 1986, 1991, 1996, 2000, 2001 i 2006. Tots els governs espanyols, tret del govern de Mariano Rajoy, n’han fet, i per tant és una política que ha promogut tant el PP com el PSOE. En total, aquests sis procediments van servir per regularitzar més d’1,2 milions de persones, moltes de les quals van aprofitar aquesta regularització per demanar el reagrupament familiar i portar a Espanya encara més persones. D’aquesta gentada, una part notable ha obtingut ja la nacionalitat espanyola, i està demostrat que aquests nous ciutadans espanyols voten majoritàriament els partits d’esquerres d’àmbit estatal (oh sorpresa). La nova regularització endreçarà els papers de més de mig milió de persones, moltes de les quals també demanaran el reagrupament familiar. A nivell polític, la decisió va en sentit contrari a la resta d’Europa, per més que Pedro Sánchez s’ompli la boca parlant de solidaritat amb els socis i de la necessitat d’apostar pel multilateralisme. No només la majoria de països europeus apliquen mesures cada cop més restrictives a la immigració, sinó que la mateixa Unió Europea (UE) rebutja les regularitzacions extraordinàries i unilaterals. Sense anar més lluny, el 2024 es va demanar que aquesta mena de mesures fossin consensuades entre els estats membres, perquè dins d’Europa no hi ha fronteres i existeix, per sort, el lliure moviment de persones. La política migratòria és conjunta i, encara que els Estats en tinguin les competències, allò que decideixi un soci de la UE afecta de manera inevitable la resta de la colla.
Ens podem fer totes les trampes al solitari que vulguem, però el fet cert és una nova regularització massiva millorarà la vida de les persones afectades, però no pas la vida de la resta de persones d’aquest país. Ans al contrari. Per exemple, ahir divendres mateix, en una crònica de TV3 davant del consolat del Pakistan a Barcelona, on milers de ciutadans d’aquell país fan cua per demanar el certificat d’antecedents penals, la majoria dels que van parlar ho van fer en anglès. Només algun va parlar en castellà, i per descomptat cap d’ells no ho va fer en català, tot i que asseguraven que fa anys i panys que viuen a casa nostra. La llengua i la cultura catalanes hi sortiran guanyant o perdent, en termes generals, amb aquesta regularització tan massiva? No cal que doni jo la resposta perquè tots la sabem. A favor de la regularització hi ha arguments, és clar, però són bàsicament de caràcter humanitari. Beneficiarà milers de persones que ja viuen a casa nostra, moltes d’elles en una situació de precarietat, és cert. I és evident que calia trobar una solució. També beneficiarà la gran indústria i la patronal, que tindran accés a noves vetes de treballadors poc qualificats a qui ocupar a baix sou. No deixa de ser paradoxal, per cert, que el principal impulsor d’aquesta mesura, Podem, faci la feina als grans industrials i al sector turístic.
Però, a banda de les raons humanitàries i les raons laborals, no hi ha res que justifiqui aquesta regularització. A hores d’ara, ja ha quedat demostrat que la immigració descontrolada col·lapsa i degrada els serveis públics (sanitat, escola, ajudes socials, transports, etc.); perjudica la llengua catalana (malgrat els milers i milers d’exemples en sentit contrari); dificulta encara més l’accés a l’habitatge, sobretot a l’àrea de Barcelona, on pràcticament no es construeix mentre no para d’arribar-hi gent; dificulta la cohesió social, perquè la integració dels nouvinguts, i d’això a Catalunya en som experts, s’ha de fer amb temps i amb un flux moderat de persones; afavoreix una economia d’escàs valor afegit i salaris baixos, i per tant perjudica les persones que tenen menys ingressos, perquè mai podran competir amb qui està disposat a fer la mateixa feina cobrant encara menys, i, finalment, no només no ajuda a pagar les pensions, sinó que fa la bola més grossa perquè aporten poc a la caixa comuna i també, per descomptat i com és lògic, acabarem pagant les seves pensions en el futur. Ras i curt, aquesta decisió servirà per agreujar la situació general de Catalunya, que no és positiva en cap aspecte, tret de les xifres macroeconòmiques, que no tenen cap impacte positiu en la butxaca i el benestar de les famílies.
Aquesta és la realitat i la resta és propaganda. Davant d’aquesta situació, que és inevitable perquè el govern espanyol no té el valor de dur la mesura al Congrés, i per això l’aprovarà amb un reial decret (la qual és indicativa de la confiança del govern en la seva majoria parlamentària i del seu tarannà escassament demòcrata), el catalanisme polític només pot acceptar aquesta regularització massiva amb dues condicions: que sigui la darrera (si cal per llei) i a canvi del traspàs de les competències integrals en la matèria, de manera que, d’ara endavant, el permís de residència i treball, a casa nostra, el doni la Generalitat de Catalunya. També ha de ser l’administració catalana qui elabori els informes d’arrelament, amb una demostració real de coneixements de la llengua, la cultura i la realitat catalanes. I també ha de ser la Generalitat de Catalunya, amb la concurrència dels Mossos d’Esquadra, qui vetllin pel compliment de les ordres d’expulsió. Com deia el president Jordi Pujol, “és català qui viu i treballa a Catalunya”, però molts han oblidat que també afegia “i vol ser-ho”. Per tant, caldrà que sigui el Govern de Catalunya, i no pas l’Estat, qui asseguri que la màquina de fer catalans continua funcionant i no s’espatlla definitivament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!