Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 d'agost de 2008
3 comentaris

Rellegint Antoni Rovira i Virgili: “L’aptitud militar dels catalans”

Antoni Rovira i Virgili va publicar en plena guerra, el 27 de juliol de 1937 a les pàgines de La Humanitat, aquest article sobre la relació dels catalans amb les forces armades que conté reflexions que van més enllà del context històric en què fou redactat.

 

Són els catalans una gent apta per als oficis de la guerra ? Aquesta qüestió, que l’actual lluita peninsular planteja, pot semblar ociosa als qui coneixen les glòries bèl·liques de la vella Catalunya nacional. No pot dubtar-se de la capacitat fonamental d’un poble que reconquerí per les armes el propi territori, dominà les grans illes de la Mediterrània, senyorejà aquesta mar i realitzà una gesta única al món: l’expedició dels almogàvers a Orient.

Què va fer-se d’aquesta aptitud en els segles de la decadència catalana, durant els quals va mantenir-se ací el coratge bel·licós, però no pas la vocació de la carrera militar? El fet és que els catalans, amb poques excepcions, han restat allunyats, per espai de quatre-cents anys, dels oficis de la milícia. Si l’esperit combatiu es conservà a través de les centúries fosques, en canvi l’esperit pròpiament militar decaigué fins a desaparèixer gairebé del tot.

L’explicació d’aquest interessantíssim fenomen és ensems profunda i senzilla. L’esperit militar d’un poble requereix la possessió d’un organisme estatal que impliqui el manteniment d’un exèrcit sota la direcció nacional. Així, en perdre els catalans la direcció del propi Estat  -cosa que succeí en temps de la dinastia dels Trastamara- Catalunya comença a perdre la vocació militar, i la minva s’accentua en temps de les dinasties d’Àustria i de Borbó.

Al llarg d’aquests períodes veiem com la carrera de les armes atreu cada vegada menys la gent del nostre poble, i com entre els pobles de la monarquia espanyola Castella adquireix en aquest ram la supremacia. En els “tercios” famosos es troba algun cavaller català escadusser, i de vegades, en el segle XVI, surten de Catalunya grups, no massa nombrosos, de soldats catalans. Però s’ha perdut ja la tradició militar pròpia, i la carrera de les armes apareix com una activitat desavinguda amb la vocació peculiar de la nostra gent. Breu: l’esperit militar és un atribut de l’esperit nacional.

Potser els nostres historiadors no s’han fixat prou, fins avui, en l’aspecte militar de les guerres de Separació i de Successió. I a fe que és un aspecte que presenta una alta importància. L’aptitud militar dels catalans que ja flaqueja en la guerra contra Joan II (anys 1462-1472), falla molt més encara en les guerres contra Felip IV i Felip V. El cas  dels anys 1640-1641 és probatori. Pel costat tècnic -proveïments, tàctica, estratègia, especialitats- l’improvisat exèrcit català era defectuosissím. Mancaven gairebé del tot els caps, els enginyers, els artillers i els “petarders”, com deien aleshores. Els combats sostinguts contra l’exèrcit invasor del marquès de Los Vélez, des del coll de Balaguer a Martorell, van ésser un seguit de desastres. Però heus aquí que vénen de França uns quants tècnics i especialistes, i amb aquests guanyen els catalans la magnífica victòria de Montjuïc.

La nostra conclusió és aquesta: que per a la resurrecció plena de l’aptitud militar, cal que hi hagi esperit nacional en els catalans i que la Generalitat prengui la forma i la força d’un Estat dins de la unió amb els altres pobles ibèrics. Catalunya i la República estan interessades alhora en l’assoliment d’aquest gran resultat.

  1. …Tot això, i un exèrcit de mercenaris a sou, sota el comandament de personatges tan poc “delicats” com Roger de Flor o el meu admirat i estimat Roger de Llúria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!