Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 d'abril de 2010
3 comentaris

Regne d’Espanya: crisi institucional i crisi econòmica

L’article de Manuel Milián Mestre, (un dels pocs polítics conservadors ponderat i nostrat), a l’Avui “Una cíclica maledicció”, hauria de portar-nos a la reflexió sobre la deriva del sistema polític espanyol cap a una crisi d’estat de conseqüències imprevisibles hores d’ara.

 

Sense catastrofismes, Milián Mestre alerta dels perills de la fractura del poder judicial entre jutges “progressistes” i “conservadors”, que ja ve de vell antuvi però que s’ha fet escandalosament patent arran del conflicte intern a la judicatura amb Baltasar Garzón com a estrella. Els països on l’autoritat judicial perd l’autoritat moral, el sentit de l’equitat i la credibilitat social, com s’esdevé actualment a l’Estat espanyol, estan abocats a no resoldre els conflictes interns (socials, econòmics, religiosos o nacionals) mitjançant procediments democràtics. I el Regne d’Espanya té una llarga tradició de guerres civils, cops d’estat i fraus institucionals ben acreditada -tràgicament- pels esdeveniments històrics.

Les queixes de la presidenta del Tribunal Constitucional per les crítiques que rep la institució que presideix, estan desproveïdes d’autocrítica, ignorant les reiterades desqualificacions contra els pobles català, basc i gallec que han fet en els darrers anys eminents autoritats judicials, com per exemple Manuel Jiménez de Parga. I, si la magistrada Casas, es queixa dels retrets provinents de Catalunya en relació a la sentència pendent de l’Estatut, alguna cosa hauria de dir de la desobediència de l’Ajuntament de València envers el Tribunal que presideix a propòsit dels enderrocaments de les cases del barri del Cabanyal.

El sistema judicial espanyol no és garantia davant la mar de fons de l’anticatalanisme i la catalanofòbia que emergeix de les profunditats de les Espanyes amb renovada fúria des de fa una dotzena llarga d’anys. En un període en el qual l’economia espanyola -gràcies als fons provinents de la Unió Europea- ha experimentat un desenvolupament més aparent que sòlid, més basat en l’especulació que en la productivitat, més en l’intervencionisme estatal i la privatització de l’antic INI que en la modernització socioeconòmica que ha de permetre les iniciatives personals i col·lectives.

Avui, la fallida del model econòmic espanyol, (els plans orientats a reflotar la construcció, de renovació del parc automobilístic, a convertir Andalusia en la Califòrnia d’Espanya i motor de l’economia sostenible…. se’n van en orris). La desinversió pública a l’eix mediterrani ha afeblit la columna vertebral del mercat peninsular ha desarticulat el teixit productiu català i relliga Catalunya al declivi espanyol i a sobre des de Madrid s’acusa al sistema autonòmic (català, bàsicament) de ser el culpable. Males perspectives.

Post Scriptum, 5 de març del 2016.

Avui, El Punt publica un article del professor Josep Lluís de Villasante titulat “Espanya: crisi econòmica i fracàs institucional” que coincideix en el títol i en el contingut amb aqueix apunt.

Post SCriptum, 9 d’agost del 2018.

Fullejant el llibre de Joan Estruch, “L’Opus Dei i les seves paradoxes: un estudi sociològic”, (Edicions 62, 1993, Barcelona) he trobat algunes reflexions que expliquen la crisi actual de l’ordre estatal espanyol. L’ètica catòlica propuganda pels seguidors d’Escrivá de Balaguer aplicada a la vida econòmica no és equiparable als efectes de l’ètica protestant sobre el desenvolupament capitalista exposats per Max Weber. L’hegemonia ideològica dels tecnòcrates de l’Opus Dei des de l’etapa franquista fins a l’actualitat no ha regenerat el caràcter procliu a la corrupció i el saqueig de les elits castellano-cèntriques.

“La “pillería” no és patrimoni exclusiu de Mons. Escrivá; “santificada” o “secularitzada”, és conreada, entre els espanyols, com a esport nacional. El tràfic d’influències, el frau en les declaracions d’impostos, la utilització dels mateixos mitjans que l’enemic per tal de combatre’l més eficaçment, són virtuts practicades “discretament” però “descaradament”, amb “santa desverggüenza”, de la mateixa manera que hom defensa amb “santa intransigència” les realitats definides com a intocables: monarquia, constitució, exèrcit i “sagrada unidad de la Patria” (pàgina 105).

Post Scriptum, 1 de desembre del 2020.

Ahir, a Vilaweb, el Galeusca d’Otamendi, Obelleiro i Partal intercanvien parers sobre els recents manifestos militars, i mentre els dos primers treuen ferro a l’amenaça, en Vicent l’encerta quan escriu: “Estic d’acord amb tu, Martxelo, que tot el soroll de sabres pot ser, al cap i a la fi, una estratègia per justificar el que siga. És veritat i històricament ha estat així. Però em sembla, dissortadament per a tots, que és més que un truc, més que una excusa. Moltes vegades hem defensat en aquestes columnes que l’excepcionalitat espanyola naix en bona part de la incapacitat que té d’adaptar el seu estat a la democràcia. I això és més que demostrable en els pilars centrals del poder. Observa la justícia, observa la policia, observa el servei diplomàtic, observa l’exèrcit. Plens de franquistes, d’autoritaris.”

Els militars retirats expressen el capteniment majoritari dels que estan en actiu, com passa amb jutges, fiscals, funcionaris i altres components de les jerarquies del règim. El mètode, de moment, difereix de l’emprat al 18 de juliol del 1936 per assemblar-se més al del 23 de febrer del 1981, cercant la complicitat del borbó de torn contra el govern també de torn (abans Suárez, ara Sánchez) quan no s’addiu estrictament als designis dels poders fàctics. Més aviat que tard Pedro Sánchez acabarà essent descavalcat pels “nacionales” (inclosos els del PSOE) acusat d’allò que no ha arribat a fer, una entesa amb els nacionalistes bascos i catalans tàcticament esdevinguts reformistes espanyols. El silenci còmplice de Felipe VI és estrident, i compten amb la connivència de la Unió Europea mentre no arribin als mètodes tradicionals del colpisme espanyol i mantinguin una aparença de legalitat.

Avui, Jordi Barbeta fa al Nacional un diagnòstic coincident amb el meu parer: “No hi haurà cop monarquicomilitar“, però hi haurà una llarga agonia del règim, incapaç de prioritzar la llibertat i la prosperitat de la ciutadania, ans al contrari en fomenta la degradació econòmica i social com a forma de dominació. En el cas català saben que el temps córre en contra nostra atesa la pèrdua de la llengua i identitat catalana entre la població. A curt termini, no hi ha capacitat de capgirar la situació, només de resistir.

Post Scriptum, 27 d’abril del 2022.

Comparteixo plenament el parer de Vicent Partal avui a Vilaweb: “Espanya és cada dia menys democràcia i més etnocràcia. Una democràcia ètnica implica que el comportament de l’estat és diferent no pels fets que s’esdevenen, sinó per la condició nacional, ètnica, de grup, dels individus concernits”.

  1. Sí, hem d’esforçar-nos a no repetir les errades del passat, la principal enfangar-nos en els assumptes interns espanyols. Som catalans i el nostre deure i la nostra responsabilitat són fer el possible per la nostra supervivència nacional, és a dir anar el més aviat possible cap un estat propi. Un estat per als catalans, de dretes i d’esquerres, empresaris i treballadors. La forma de l’estat espanyol -monarquia o república-, els enfrontaments entre la dreta i l’esquerra espanyoles, la poca o molta qualitat de la seua democràcia, tot això és cosa d’ells. Coses d’Espanya. El PSC i IC són espanyolistes (i ERC és el seu aliat), com ho són CCOO i UGT. Cal prescindir de tots ells. No ens hem de deixar arrossegar a enfrontaments entre autoproclamats progressistes o conservadors, que ens deixen empantanats en les servituds espanyoles i ens desvien dels nostres objectius nacionals. La no-sentència del TC, com la sentència que emetrà el seu dia, constaten el fracàs de l’aposta que va fer el catalanisme per la democràcia espanyola. Oblidem-ho d’una vegada. Treballem única i exclusivament per l’estat català, i amb organitzacions catalanes.     

  2. Això que dius “Els països on l’autoritat judicial perd l’autoritat moral, el sentit de
    l’equitat, la credibilitat social, com s’esdevé actualment a l’Estat
    espanyol, estan abocats a no resoldre els conflictes interns (socials,
    econòmics, religiosos o nacionals) mitjançant procedeminets democràtics.
    I el Regne d’Espanya té una llarga tradició de guerres civils, cops
    d’estat i fraus institucionals ben acreditada -tràgicament- pels
    esdeveniments històrics.” és l’exacte definició de “la morta”, la perfecta definició permanent de la morta.

    Allunyem-nos d’Espanya ja!  Que sigui un clam continuat!

    “Força Catalunya”!

    SaLVADOR mOLINS (BIC i Catalunya Acció)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!