Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

8 de desembre de 2008
1 comentari

Què fer, avui, per l’autodeterminació del poble català ?

El proppassat dia 6 vaig intervenir en un acte a favor de la constitució catalana convocat, a Berga, per Catalunya Acció. Aquest és el resum de les meves paraules. 

En primer lloc, vull deixar clar que intervinc en aquest acte per exposar el meu criteri personal sobre el tema que se m’ha proposat, sense que en cap cas les meves paraules responguin a la línia d’acció que marca, o millor dit, hauria de marcar ERC, el partit del qual sóc militant. En segon lloc, crec que en un dia com avui, (la commemoració oficial dels trenta anys d’aprovació de la Constitució espanyola), resulta obligada una reflexió jurídica i política sobre el moment actual de la causa independentista.

Durant el segle XX l’independentisme català ha anat elaborant documents en els quals es plamava la voluntat de crear un estat propi. Així el projecte de Constitució Provisional de la República Catalana, aprovat a L’Havana l’any 1928 en una assemblea d’entitats separatistes presidida per Francesc Macià, era un text constitucional complet pensat per ésser aplicat immediatament després de la ruptura amb el Regne d’Espanya. La República Catalana proclamada per Macià el 14 d’abril del 1931 tingué una vida efímera i mai no s’arribà ni a plantejar l’entrada en vigor de la constitució redactada a Cuba amb tant d’entusiasme. No obstant, quedà per a la història el projecte d’Estatut de Núria, refrendat l’agost del 1931 en el qual es fonamentava la proposta d’autogovern en el dret d’autodeterminació del poble català. 

Després de la guerra del 1936-1939, també en terres d’Amèrica, els exiliats catalanistes presenten dos documents que reclamen el reconeixement internacional del dret inalienable del poble català a l’autodeterminació. L’abril del 1945, Free Catalonia, entitat dels catalans dels USA vinculada al Consell Nacional de Catalunya de Londres, presenta a la Conferència de San Francisco (que preparava el naixement de les Nacions Unides i l’estudi dels drets dels pobles sense estat després de la Segona Guerra Mundial) un memoràndum sobre el cas dels Països Catalans (1). El segon document a recuperar de l’oblit és la Declaració de Drets  de la Nació Catalana, aprovada a Mèxic l’any 1966 per la Conferència Nacional Catalana convocada pel Consell Nacional Català que presidia Josep Maria Batista i Roca (2).  

Un cop restaurada la monarquia i l’autonomia l’únic pronunciament favorable al dret d’autodeterminació sorgit del Parlament de Catalunya fou la declaració en favor de la no renuncia a aquest dret aprovada l’any 1989 amb els vots de CIU, ERC i ICV (3). Tant l’Estatut del 1979, com el del 2006, ometen qualsevol referència expressa a aquest dret. En l’àmbit partidari només cal assenyalar: el projecte de Constitució de Catalunya elaborat l’any 1991 per Catalunya Lliure i l’Avantprojecte d’Estatut Nacional de Catalunya encarregat per ERC l’any 1999 i mai assumit efectivament com a proposta operativa (4).

Significativament, tot i l’evident final de la via autonomista a mans del Tribunal Constitucional espanyol no hi ha en la perspectiva immediata cap declaració política d’afirmació nacional catalana que es contraposi a la voluntat liquidacionista de l’ordre estatal envers les aspiracions catalanes. Evidentment, un document per si mateix no és resposta suficient atesa l’envergadura del repte plantejat, però si que pot ésser un dels senyals que indiqui l’exitència d’una voluntat real d’engegar un conflicte polític amb l’Estat a partir del qual es vagi configurant la nació catalana emergent. Sense conflicte no hi ha futur. Hores d’ara, les vacil·lacions sobre quina resposta donar a la sentència que mostren els partits parlamentaris evidencien la seva falta de voluntat i capacitat per respondre a l’envergadura del repte plantejat pel poder espanyol.

 
Què fer, doncs, per obrir el camí cap a l’autodeterminació ? A nivell polític caldria crear un pol independentista que creï les condicions per una aliança efectiva entre els partits que l’any 1989 van votar favorablement al Parlament la proposta de no renuncia al dret d’autodeterminació. És a dir, CIU, ERC i ICV. Les resolucions dels  congressos d’aquestes formacions van en la línia contrària d’aquest acord i seus dirigents aprofundeixen diàriament les diferencies entre ells, però la dinàmica unitària en pro del dret d’autodeterminació (que es concreta en l’Assemblea d’Electes pel Dret de Decidir recentment constituïda per regidors precisament d’aquests tres partits) pot aguditzar les contradiccions internes que subsisteixen a l’intern de cadascú. Aquest pol independentista interpartidista hauria d’estar activat per militants de tots colors que a nivell personal apostin per aquesta confluència estratègica.

Mentre no arriba l’activació del sobiranisme polític institucional, la unificació del sobiranisme cívic hauria de ser una prioritat, ja que superant la fragmentació de les diverses plataformes existents (sortosament la PDD sembla estar en fase de recomposició) es pot recuperar capacitat de mobilització i anar generant dinàmiques de confluència política com vam intentar fer, en la mesura de les nostres possibilitats, des del Fòrum Català pel Dret a l’autodeterminació l’any passat amb el debat “Autodeterminació: quin full de ruta ?” 

Complementàriament,  cal una iniciativa coordinada per desbancar de la seva posició hegemònica els sindicats d’obediència espanyola UGT i CCOO i apostar per un sindicalisme sobirà, no solament per la seva reiterada desvinculació envers les reivindicacions nacionals catalanes, sinó per la seva condició de corretja de transmissió de l’ordre estatal que els inhabilita per a contribuir positivament a resoldre en clau de progrés social nacionalment autocentrat la crisi econòmica actual.

Notes

(1) El dossier presentat va ser reeditat l’any 1986 per Òmnium Cultural i el diari Avui, amb un pròleg d’Heribert Barrera.
(2) El text de la Declaració es pot consultar en el meu llibre “Autodeterminació del poble català”, Edtorial Mediterrània, Barcelona, 2000.
(3) Hi va haver una declaració similar l’any 1998 però no la tinc en compte com a referent polític atès el seu caràcter reiteratiu.
(4) Aquest Avantprojecte d’Estatut Nacional de Catalunya, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2000, el vaig redactar l’any 1999 per encàrrec de Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores secretari general d’ERC.  

Post Scriptum, 11 de desembre del 2008.

Moisès Rial va tenir l’amabilitat de gravar la meva intervenció i l’ha penjat a http://www.youtube.com/llibertats.

Post Scriptum, 8 de desembre del 2021.

Després de l’estranya desfeta del procés independentista d’ençà el 2017, la represa passa pel camí que va assenyalar Heribert Barrera: bloquejar la governabilitat de l’estat espanyol mentre no s’avingui a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català.

  1. La llengua catalana ,s’ ha de preservar això. Un estat com el d’ Irlanda no ens serveix per res, independents  pro amb la llengua perduda és despareixer com a poble ,per independent que siguis.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!