Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

9 de novembre de 2009
4 comentaris

Què en resta, entre nosaltres, del comunisme ?

Aquesta vesprada fa vint anys que el mur de Berlín va caure, i amb ell un dels símbols del comunisme a Europa, però cal preguntar-nos què en queda del comunisme en la vida política dels catalans.

 

El primer que trobo a faltar és un estudi històric actualitzat sobre el fenomen comunista als Països Catalans. Encara, avui, no han estat superats les obres de Josep Benet (“Marxisme català i qüestió nacional catalana (1930-1936)”, de Fèlix Cucurull (Panoràmica del nacionalisme català”) i de Víctor Alba (Història del marxisme a Catalunya”), totes elles escrites als anys setanta del segle passat. En conjunt, analitzen les arrels sindicalistes i nacional catalanes dels primers comunistes catalans, a diferència dels estudis publicats a partir dels anys vuitanta -majoritàriament- orientades en exclusiva a analitzar l’ortodòxia filo-soviètica representada pel PSUC a partir del 1936.

Allò que cal destacar, en segon lloc, és la feble presència orgànica de formacions comunistes o que es reclamen del marxisme autòcton: només el PSAN, i relativament, el MDT sostenen la vigència d’aquesta coorent de pensament. Les noves organitzacions de l’esquerra independentista sorgides en els darrers quinze anys s’assimilen més aviat al tardo-comunisme europeu, antiliberal (en els terrenys polític i econòmic), antisionista i antiamericà. En aquests aspectes coincideixen amb els grups continuadors del comunisme espanyol a casa nostra (EUiA, entre d’altres).

En tercer lloc, cal fer notar la forta influència ideològica i cultural dels dogmes i els apriorismes que el comunisme ha escampat entre les elits universitàries i polítiques catalanes en els darrers quaranta anys. El marxisme, en les seves diverses versions, desplaçà el republicanisme i el sindicalisme-llibertari com a tendències hegemòniques a partir de la fi de la Segona Guerra Mundial. Hom imposà paulatinament una interpretació reduccionista de la història, explicable només a partir de la realitat econòmica, descartant els aspectes culturals i morals de les mentalitats col·lectives. I, sobretot, inculcà una aversió preventiva al fet nacional, a la seva potencialitat transformadora, a la seva vocació de crear un model de societat concret susceptible d’ésser contraposat a l’abstracció inoperant d’una revolució internacional.

Aquesta animadversió a la llibertat de les persones i dels pobles, ha convertit el comunisme en una forma d’alienació nacional i moral de col·lectivitats i individus. Hom pot percebre aquest llegat devastador en la falta de responsabilitat en la vida pública, en l’autopercepció de la vida personal, en la impossibilitat de concretar projectes polítics, en la crisi del sistema de transmissió de valors socials i culturals, en el fracàs escolar que pateix avui el jovent català. Poca gent, té el cinisme o la frivolitat, d’autoproclamar-se comunista, avui, a casa nostra, però seqüel·les del llegat del pensament totalitari d’esquerres és encara preponderant i una de les causes que ens impedeix avançar com a poble.

  1. És massa fort que algú qualifiqui de cinisme l’afirmació ideològica d’altri quan és capaç de donar suport, justificar i defensar la barbàrie de l’estat d’Israel en els pitjors casos de terrorisme d’estat, i es defineixi com a demòcrata, republicà i d’esquerres. Realment, impressionant. I indigne.

  2. La dinàmica de la guerra freda va condicionar molt algunes actituds intel·lectuals i polítiques dogmàtiques, però en molts països la militància comunista ha representat l’esquerra de la llibertat.

    Et recomano un monoleg del cantant italià Giorgio Gaber, gens sospitós de dogmatisme, que vaig trobar en aquest enllaç.

Respon a Albert Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!