Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

3 de febrer de 2014
2 comentaris

Pol Sureda: “Immersió no identitària”

Reprodueixo l’article de Pol Sureda, (pseudònim emprat per un erudit militant independentista), “Immersió no identitària“, publicat el proppassat 31 de gener a Llibertat.cat, ja que comparteixo plenament la crítica a aqueixa independència sense patriotisme hegemònica entre la classe política que claudica a l’hora de fer del català l’única llengua oficial per tal de perpetuar el sistema de dominació política establert.

 

“A la Catalunya d’avui molts semblen ignorar-ho, però la lingüística ens ensenya que les paraules signifiquen, que tenen implicacions, i que usar-les té conseqüències necessàries. Qui diu “paraules” diu “construcció del discurs”, etcètera. Vejam…

Massacrats com estem per quatre anys seguits d’ofensiva judicial contra la immersió lingüística escolar en català, potser valdria la pena examinar breument l’argumentari que gasta la cultura política hegemònica del Principat en presumpta defensa d’aquest ús preferent del català en l’ensenyament. Ni que sigui per a constatar la misèria antisociolingüística amb què hom encara el projecte independentista regional. És la mena d’exercici abans conegut com a “desvetllar les misèries del país”.

Parlant en cru: segons el govern Mas, i tots els partits parlamentaris del bloc “sobiranista” menys la CUP, i –a voltes– segons Òmnium i Som Escola i bona part de l’ANC i etcètera, cal que el català sigui “la” llengua vehicular de l’ensenyament (“l’única” no es diu, perquè això fóra excloent, ai!), això cal, deia, perquè és l’única manera que el gruix de la població escolar aprengui català, atès que aquesta nostra llengua, ai las!, no pinta una pfft enlloc més. O sigui, l’escola és una reserva ameríndia per a la llengua. Deixeu-nos-la conservar, si us plau.

Fixeu-vos-hi bé: per a aquesta cultureta hegemònica neoindepe, el motiu de fer del català la llengua vehicular de l’ensenyament NO és pas, o no és principalment, que el català és la llengua del país i que cal fer-la servir en tot els àmbits i, per tant, també en l’ensenyament. De cap manera: sempre segons aquest argumentari, el català ha d’ésser la “llengua preferent” (que no exclusiva!) de l’ensenyament, però, alhora, és inconcebible plantejar aquest mateix estatus en cap altre àmbit social, on es dóna per descomptada l’hegemonia tendencial de l’espanyol. Precisament per això cal l’escola en català. En conclusió: no hi ha la menor intenció de normalitzar la llengua catalana.

Aquells qui defensen i impulsen tan alegrament la cooficialitat de l’espanyol al futur Principat independent, és a dir, aquells qui renuncien a la normalització del català, són exactament els mateixos que defensen a capa i espasa l’hegemonia del català en UN àmbit social, PERÒ exclusivament en un: l’ensenyament.

No sé si s’entén bé, l’argument: defensem la immersió en català perquè ja sabem que el català només serveix per a la immersió escolar. És a dir, renunciem a fer del català la llengua hegemònica també FORA de l’ensenyament.

Tot això s’explica perquè la cultura hegemònica neoidepe NO DEFENSA EL CATALÀ: defensa el “bilingüismo” (bien entendu). M’explico. Aquestes forces (és un dir) han renunciat a la normalització del català, és a dir, a fer del català la llengua comuna, normal, habitual i hegemònica del país i de la vida pública. I hi han renunciat fins a tal extrem que ja defensen la cooficialitat de l’espanyol a la futura República Catalana. O sigui: ja els està bé que aquest paper de llengua comuna, normal, habitual i hegemònica continuï fent-lo l’espanyol. Tradicionalment, d’aquest paper de la llengua catalana com a incòmoda convidada de pedra se n’ha dit “bilingüismo”.

Com que hom defensa el bilingüisme (i no pas el català), cal dotar d’algun tipus de recer semioxigenat el parent pobre, àlies llengua catalana. Aquest refugi és el sistema escolar. Ergo, l’escola ha d’ésser en català perquè el català ha de tenir preferència en algun àmbit d’ús. Ergo, no hi ha cap necessitat que res més funcioni preferentment en català. Si hi funciona, millor; però no és pas imprescindible.

Tornem-hi: si no és aquesta la ideologia de fons, ¿per què s’insisteix tant a dir que cal escolaritzar en català perquè tothom sàpiga la llengua, i, a més, s’explicita que altrament no tothom la sabria? ¿No és això tant com reconèixer que, fora de l’ensenyament, el català, tendencialment, hi pinta ben poc? Això potser tenia alguna mena de sentit a títol transitori i sota el règim autonòmic, per allò de mirar d’anar sobrevivint com puguis. Ara bé: de cara a la independència, no s’aposta pas per lluitar contra aquesta situació i canviar-la, sinó per assumir-la i consolidar-la (espanyol cooficial). Això, ¿no és tant com renunciar a la normalització lingüística? I tant que ho és.

La defensa de la immersió lingüística escolar encobreix la renúncia a la normalització lingüística; n’és el succedani compensatori. Això, en termes autonomistes, és denigrant. En termes independentistes, és un suïcidi.

Dit altrament: amb aquests plantejaments, la immersió, de fet, és una anomalia social. I aquí tenen raó els espanyolistes quan vénen a dir: si admeteu que l’espanyol sigui hegemònic arreu, ¿per què no ho admeteu a l’ensenyament?

L’altre dia, en una tertúlia de 8TV, l’ínclita Pilar Rahola muntava en còlera –ben comprensiblement– davant les provocacions d’un ninyato del PP. El problema és que Rahola acabà de rebentar d’indignació precisament quan el ninyato l’acusà de voler tractar l’espanyol “com [si fos] una llengua estrangera”. La il•lustre membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional es prengué l’acusació com un insult monstruós, i rebutjà terminantment de tenir cap intenció de tractar l’espanyol com a llengua estrangera (com la llengua estrangera que efectivament és). Val a dir que, en aquest punt, la postura de Rahola és ben representativa. Tant pel que implica la seva postura com (n’estic segur) per la inconsciència d’aqueixa implicació. Perquè la implicació és clara: si, a la nació catalana, l’espanyol no és cap llengua estrangera, ni ha de ser-ho de cap de les maneres, llavors, els Països Catalans, de les Alberes cap al sud, són part integrant del domini lingüístic espanyol, tant com Toledo o Quito, i l’espanyol hi és tan genuïnament autòcton com el català. O més. Long live our dear Ireland.

Ho dic perquè cada cop hi ha més anàlisis del procés independentista actual que subratllen la “renúncia a la clau identitària” com a una de les claus de l’èxit social atès. Recordem-ho: el concepte de “identitat”, conjuntament amb la corresponent adjectivació “identitari”, funciona com a banalització postmoderna del fet nacional i de la consciència nacional. O sigui: la independència de “Catalunya” no es planteja com a alliberament nacional, i per tant lingüístic, sinó com a operació socioterritorial sense contingut nacionalitari concret. Pel mateix preu podríem proclamar la República Española de Cataluña (i fer un referèndum aviam si cal el català o no, o si el recloem a l’escola o què). Perquè hom ha renunciat a la “clau identitària”, és a dir, a l’alliberament nacional. Per això es pot renunciar tranquil•lament a la normalització lingüística, així com a la resta de la nació catalana, i tot plegat per la mateixa i idèntica raó d’aqueixa renúncia essencial.

Ací rau la congruència de la immersió lingüística en irlandès (ai, perdó, en català): es tracta d’una immersió no identitària.”

  1. Immersió i normalització. Immersió per a la normalització, no pas per si mateixa. És l’einia per a la normalització. No perdem l’objectiu final!
    Bé per l’article. Ara, m’agradaria que els de la CUP parlessin així en el parlament sense por de disgustar ningú.

  2. No m’agrada de fer-me pesat repetint els clàssics catalans contemporanis, però és bo de llegir-los i si convé rellegir-los. Josep pla deia: “Allà on em diuen bon dia és allà on s’acaba el meu país”. Per poc que tracteu textos de Pompeu Fabra i altres prohoms catalans ja veureu que la llengua és ànima del nostre país (potser aquest cas no es dona en altres contrades, però a casa nostra és així). Tenint en compte aquest fet, si la perdem, perdem el país, que en definitiva és això el que volen des de Madrid. La llengua els hi fa nosa, és l’escull més important a batre, no ho perdem de vista. Cal defensar-la en tots els àmbits: socials, institucionals (posem per cas justícia: institució sagrada ivintocable), entitats, etc. Mireu si n’és important la llengua catalana, que a Madrid els fereix més que parlis i escriguis en català sobre qualsevol tema banal, que no pas que parlis i escriguis en castellà encara que sigui dient pestes dels espanyols.
    Atentament,
    Joan Vives i Beneït.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!