El progressisme abstracte i refractari a la catalanitat ha estat -i és encara- la ideologia hegemònica a la Catalunya tardofranquista i autonòmica, (com vaig intentar explicar en l’article “Les arrels totalitàries del progressisme català contemporani“). Els partits polítics que n’han estat representatius (PSUC i PSC, fonamentalment) han actuat com a garants de l’ordre estatal espanyol a Catalunya (essent el paper de CIU el del gestor autòcton del poder real que exerceixen les institucions dirigides des de la megalòpolis madrilenya).
L’agreujament fins a límits insuportables de les condicions de dominació política i espoliació econòmica imposades a Catalunya han deixat en evidència la impostura dels plantejaments reformistes dels progressistes que han centrat en l’Estat i no pas en el poble els projectes de transformació social. La capacitat de mobilització cívica de l’independentisme ha forçat la progressiva assumpció d’aqueix objectiu per part de formacions polítiques que no el tenien com a prioritat, (com ERC i CDC), convertint al PSC, i ICV en partits abocats al declivi per manca de projecte adequat als interessos de la majoria de la ciutadania catalana.
L’absència del republicanisme i els seus valors radicalment democràtics (relegats a la condició de relíquies ideològiques per part d’ERC) fa que el canvi de mentalitat dels catalans que reclamen llibertat, independència i prosperitat no es consolidi amb la força que caldria per desplaçar les actituds mentals i les inèrcies polítiques pròpies del progressisme banal.
Bona part dels referents intel·lectuals d’aqueix progressisme en crisi ha assumit aparentment la causa independentista d’una manera instrumental i conjuntural: ara que no mana el PSOE a Madrid, ara que el PP ofereix la seva imatge més fatxenda, i sempre condicionant la seva adhesió al fet que la hipotètica Catalunya lliure fos anticapitalista, desmilitaritzada, antisionista o qualsevol altra coartada per fer marxa enrere cap a l’espanyolisme renovat a la més mínima ocasió
Els partits que a la pràctica integren el front català d’ordre en defensa de la perpetuació del sistema autonòmic i la unitat espanyola (PSC, UDC) no tenen capacitat d’atracció per manca de propostes innovadores i creïbles. Podemos, en canvi, ofereix un espanyolisme desacomplexat que no se sent vinculat a la corrupció, ni al sistema cabdillista de partits i recupera el que ha estat el discurs essencial del progressisme: la prioritat de les reivindicacions social a les nacionals, tot contraposant les primeres a les segones.
Aqueix substrat ideològic permet explicar que un partit novell, sense líders coneguts a Catalunya, tingui unes expectatives electorals extraordinàries, no solsament a Espanya, sinó també arreu dels Països Catalans. Podemos pot atreure cap a la falsa ruta de l’anticapitalisme a sectors esquerranistes emergents com Procés Constituent o Guanyem desvinculant-los del moviment independentista ideològicament i sociològicament transversal que s’està bastint a Catalunya.El primer símptoma en aqueix sentit l’ha donat Joan Herrera d’ICV defugint una eventual declaració unilateral d’independència i festejant a Podemos.
Post Scriptum, 26 de juliol del 2016.
La trajectòria de Podemos a Catalunya ha confirmat les prediccions d’aqueix apunt: el seu objectiu prioritari és reforçar l’espanyolisme agressiu contra l’independentisme amb la coartada del progressisme abstracte i banal en una conjuntura de conflicte entre l’ordre estatal espanyol i el poble català. L’elecció, coneguda avui, d’Albano Dante Fachín com a cap de files a Catalunya d’aqueixa formació dirigida des de la megalòpolis madrilenya és il·lustrativa del paper que estan disposats a jugar: col·laboracionistes locals del poder estatal.
Post Scriptum, 12 de novembre del 2017.
Mantinc tot el contingut d’aqueix apunt llevat a la referència a Albano Dante-Fachín que s’ha demostrat errònia i en vistes a les eleccions del 21-D desitjo que confirmi el compromís amb la causa de la llibertat de Catalunya. L’abandó col·lectiu de vuit membres de la direcció de Podem-Catalunya seguint els passos de Fachín suposen de fet la fallida d’aqueix projecte al nostre país. El manifest del col·lectiu que avui han presentat públicament parla per si sol: “Som Alternativa”…. a Podemos.
Post Scriptum, 18 de març del 2021.
La fugida d’estudi de Pablo Iglesias plegant de vice-president del govern espanyol (emès per Pedro Sánchez pensant que amb això no serà arrossegat pels poders fàctics) suposa la fallida de Podemos com a projecte alternatiu al règim del 78 i esvaeix la possibilitat d’una reforma neo-autonomista promoguda per ERC i Bildu. L’anàlisi d’Ot Bou Costa, avui a Vilaweb: “Rodaràs i a Madrid te’n tornaràs: el fracàs rotund de Podem com a projecte estatal“, és la crònica del fracàs de l’esquerra estatalista i la fi del discurs del progressisme abstracta, banal i contra-independentista que equiparava l’Spanish Revolution al procés d’alliberament nacional català.
Post Scriptum, 5 de maig del 2021.
Els resultats de les eleccions autonòmiques madrilenys d’ahir són un cop definitiu a l’efímera Spanish Revolution que Podemos volia representar després del moviment social del 15-M, de l’esquerra espanyola només restaran el PCE (o com es digui ara) en posició residual i la colla d’Errejón com a marca blanca del PSOE, i ambdós fora del govern ben aviat. Com escriu avui Vicent Partal a Vilaweb: “Adeu Madrid, adeu Sánchez, adeu diàleg, adeu Espanya“.
Post Scriptum, 9 d’octubre del 2021.
Encertat i punyent article d’Ot Bou, ahir, a Vilaweb: “El complex d’autodestrucció“, que és aplicable no solament als Comuns/Podemos, sinó a ERC que n’ha esdevingut una còpia: “La cruesa de la desfeta independentista ha servit per a amagar una altra desfeta encara molt més incontestable, molt més dura i molt més definitiva moralment: la dels comuns a Catalunya i la d’Unides Podem a Espanya.”
Post Scriptum, 11 de novembre del 2021.
Ot Bou va reblar el clau ahir a Vilaweb: “Els comuns i l’independentisme excloent. El cas de Forti és tan sols un intent d’armar amb una pàtina acadèmica allò que l’esquerra espanyola ja fa molt de temps que intenta: associar el nacionalisme català amb l’exclusió i la intolerància”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No es pot demanar peres a l’om.
Si de veritat volem peres, cal anar a collir-les al perer. Si algú ens ofereix peres d’un pomer, de ben segur que no seràn peres: Seràn pomes (i a sobre bordes!).
Podemos té el discurs que molta gent vol escoltar.
Atentament