L’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb duu per títol, “No els bascs, només uns bascs” i acaba amb aqueixa reflexió final en clau interna catalana que al meu parer ha estat la determinant a l’hora de decantar el PNV-EAJ a votar sí als pressupostos del govern Rajoy:
“Una darrera consideració: el PNB no ha estat sol en aquest viratge. Cal que siguem conscients que una batalla que es lliura amb molta cruesa al parlament i al govern és la que enfronta els independentistes partidaris de rebaixar la tensió amb l’estat espanyol siga com siga i els independentistes partidaris de continuar forjant les condicions per a intentar un nou assalt a la República. I el PNB es justifica molt en privat explicant que de Catalunya li arriben demandes de distensió i que amb aquesta decisió contribueixen a fer que s’alce el 155 –cosa que passarà segurament quan el Suprem espanyol declare suspesos els drets polítics dels quatre consellers restituïts, perquè aleshores el govern català deixarà de proposar-los.”
Tot i que Vicent Partal, molt prudentment, no ho especifica qui des de Catalunya ha empès el PNB a fer aqueix pas ha estat fonamentalment ERC. Fixeu-vos que Esquerra no ha explicitat el seu suport als nomenaments del president Torra i des de bon començament ha renunciat a restituir els consellers del Govern destituïts. El conseller Comín no és militant del partit i fa costat lleialment al president Puigdemont, mentre que ERC fa tot el possible per “sacrificar-lo” com més aviat millor.
ERC és qui promou allò que en diuen “distensió” del conflicte amb el poder estatal i ha fet arribar al PNB el missatge que estan disposats a acatar la suspensió dels drets polítics dels consellers destituïts i desautoritzar el president Torra des del primer moment i des de dins del mateix Govern. Aqueixa actitud d’ERC no respon a cap estratègia (només cal llegir la ponència política de la conferència que preparen per la conferència nacional d’enguany per veure que no en tenen cap per anar enlloc), només el retorn al govern autonòmic “efectiu”. El president Torra representa la continuïtat de Carles Puigdemont i una voluntat de fer resistència institucional real amb mentalitat republicana, un objectiu compartit per l’ANC, la Intersindical-CSC i la CUP, però no pas per ERC.
Pere Martí exposava el proppassat 30 de gener quan Roger Torrent va suspendre unilateralment la investidura de Carles Puigdemont, al seu article de cada vespre a Vilaweb: “L’ajornament de la investidura de Puigdemont fa aflorar dues estratègies dins l’independentisme”. Personalment discrepo en el fet que es pugui parlar de dugues. La via triada per ERC d’acatament del 155 no respon a cap anàlisi rigorosa del moment ni de la transcendència del conflicte que enfronta el poble català amb el poder espanyol.
La realitat d’un conflicte polític com el que estem vivint no és la ficció “realpolitik” que els independentistes que no tenen la voluntat ni la capacitat de dirigir-lo volen presentar com a excusa per defugir la responsabilitat de liderar-lo. Restablir l’autonomia aixecant el 155 CE no és un objectiu en si mateix ni el pas intermedi per eixamplar la base social de l’independentisme (via un tercer tripartit), ni respon a cap estratègia creïble. La realitat és el conflicte quotidià per la independència no pas la quimèrica defensa de l’autonomia i l’única estratègia viable és fer-hi front fins arribar a una solució negociada amb l’Estat i la mediació europea que respecti la voluntat del poble català. I som encara lluny d’aqueix escenari al qual mai arribarem adoptant l’actitud d’ERC.
L’actitud d’ERC és deshonesta per manca de sinceritat i coherència en els seus plantejaments aparents, amb el mandat de l’1 d’octubre i amb el resultat del 21-D. Però, dissortadament, no és nova ja que té com a precedent la falsa campanya pel no al referèndum de l’Estatut del 2006 quan la direcció volia votar sí en nom del realisme i tornar a pactar un segon tripartit amb José Montilla de president, com efectivament va acabar fent. Ara, com allavòrens, els fets demostraran (ben aviat) que la dominació política i l’espoliació econòmica que l’ordre estatal imposa a Catalunya persisteix, essent cada cop més gravosa, i la dinàmica de la repressió es farà més cruel i selectiva. La direcció d’ERC aparenta ignorar que la seva actitud durant el segon tripartit els va dur als anys 2010-2011 als pitjors resultats electorals al Parlament de Catalunya i a les municipals dels darrers trenta anys. Almenys Josep Bargalló, ara que torna al Govern, ho hauria de tenir present ja que en va ser corresponsable.
Per part de l’Estat no hi haurà cap “distensió”, ans al contrari, per molt que ERC la busqui a base des desmobilitzar l’independentisme i renunciant a actuar amb mentalitat de conflicte, prenent la iniciativa. ERC serà més aviat llast que no pas avantguarda en els anys a venir i que l’independentisme reprengui la iniciativa deprendrà d’altres actors socials, sindicals i polítics que efectivament vulguin assumir la responsabilitat de liderar-lo. Al president Torra li pertocarà la difícil tasca de no claudicar en aqueix context advers, respecte de l’Estat i de Catalunya endins, i haurà de tenir la lleialtat (crítica si s’escau) dels independentistes que, com deia Vicent Partal, són partidaris de continuar forjant les condicions per intentar un nou assalt per fer efectiva la República proclamada al 27 d’octubre.
Post Scriptum, 30 de maig del 2018.
Totalment d’acord amb l’editorial d’avui de Vicent Partal a Vilaweb: “Que aquest govern no oblide perquè és on és”, però amb una matisació fonamental: ERC és la principal responsable de la reculada sistemàtica davant el poder estatal ja que Junts per Catalunya, si bé ha cedit al xantatge no hauria gosat per si mateixa encetar el camí emprès per Esquerra. ERC ja tenia pensat fer el que està fent abans del 21-D però no s’esperava que Puigdemont guanyés, no ho va explicitar al seu programa i ha hagut de fer l’esforç afegit de “sacrificar” sistemàticament tot vestigi de resistència. El govern “efectiu” és una impostura que non respon a cap estratègia com es pot comprovar llegir la ponència política de la conferència nacional d’enguany.
Quatre mesos després de la infame deslleialtat perpetrada pel president del Parlament obeint la direcció d’Esquerra per trencar l’acord de restaurar Carles Puigdemont, tot ha estat reculades inútils per aturar la repressió. Probablement ERC no participarà al Consell de la República de Brussel·les i s’esmerçarà a fer el paperot d’independentista bo, obert a pactar amb PSC i Comuns, desviant cap a Junts per Catalunya l’odi espanyol contra els separatistes, els identitaris, els de dretes. El president Torra haurà de suportar el pes de la dignitat republicana i esquivar les jugades del mig-govern d’Esquerra que no perdrà oportunitat per “sacrificar-lo” com han fet amb Puigdemont.
Post Scriptum, 17 d’octubre del 2019.
Pere Martí explicava en un article del 3 de juny passat la divergent actuació d’ERC respecte del President Torra en qüestions estratègiques, com avui s’ha fet evident en una compareixença del cap del Govern que ha estat refutada immediatament per Esquerra. És un pas (en fals ?) de Torra anunciar dates i objectius sense el consens dels partits que teòricament li donen suport, però encara és pitjor el comporatment mesquí del president del Parlament, Roger Torrent, que s’ha negat expressament a incloure en l’ordre del dia de la sessió d’avui cap proposta de resolució refutant la sentència del Tribunal Supremo contra els dirigents del procés independentista. Ho ha fet per tal de no contradir la prohibició del Tribunal Constitucional prohibint que es torni a tractar de l’autodeterminació del poble català. Un altre cop coincideixo amb el parer de Pere Martí aqueix vespre a Vilaweb publicant un article: “L’honorable solitud del president Torra”, que encaixa amb el contingut d’aqueix apunt (referències al PNB incloses).
Post Scriptum, 30 de març del 2020.
L’article de Pere Martí aqueix vespre a Vilaweb: “La decisió de Sánchez que ha irritat Urkullu”, il·lustra encertadament els límits del pragmatisme que practiquen el PNB i ERC a diferència del president Torra.
Post Scriptum, 3 de setembre del 2020.
Avui, el president Torra ha decidit fer canvis de consellers al mig govern que presideix, essent els consellers d’ERC només revocables per part del partit, una deslleialtat que ha hagut de suportar des del primer dia. Els mitjans nostrats addictes al poder espanyol han menystingut Torra i dissimulat el xantatge infame al qual està sotmès, i ara critiquen la seva decisió d’enfortir legítimament el component de Junts per Catalunya de l’executiu amb el propòsit de gestionar el millor possible mentre no convoqui les eleccions que els seus adversaris li reclamen. Torra és un exemple de dignitat que contrasta amb la personalitat de Junqueras, sobre qui el Lehendakari Urkullu, tan lloat per contraposar-lo al President Puigdemont, ha deixat escrit: “Lo peor de la política se ha encarnado en él”, una opinió oculta entre línies La Vanguardia el proppassat 16 d’agost.
Post Scriptum, 1 d’abril del 2021.
La lectura del llibre del president Torra, “Les hores greus. Dietari de Canonges” (Símbol Editors, 2021) és clarificadora a diferents nivells: en primer lloc, la seva alçada ètica, poc habitual a la política catalana, amb la transparència i la veritat com a divises de bon govern. En segon lloc, la mediocritat, i el sectarisme, dels consellers d’ERC que surten esmentats -Aragonès, Capella, Homrani- i la banalitat de les reunions de la direcció de Junts per Catalunya. En tercer lloc, el caràcter sinistre de la personalitat de Pedro Sánchez, magníficament retratat a la pàgina 32, i el posat mesell del lehendakari Urkullu. I, en quart lloc, l’actitud mesquina de les patronals FTN i PIMEC, i dels sindicats espanyols UGT i CCOO.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jaume, totalment d’acord amb la teva encertadíssima anàlisi !!