Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

29 de novembre de 2015
0 comentaris

Perill a la rereguarda de l’independentisme català

Aqueixos mesos convulsos posteriors a les eleccions plebiscitàries del 27-S m’han fet venir a la memòria un llibre d’un dels més eminents dirigents anarcosindicalistes del segle XX, Joan Peiró, titulat  “Perill a la rereguarda”, escrit l’any 1936 per denunciar les malvestats de tota mena que es produïen a la Catalunya republicana i revolucionària immediatament posterior al juliol del 1936 sota la coartada de la lluita contra el feixisme. Aquells episodis dissortats no sorgiren del no res sinó que s’estaven covant des de feia molt de temps en la conflictivitat social catalana i s’estimularen ideològicament precisament per part dels companys de militància de Peiró en contra dels anhels de prosperitat i llibertat associats a la catalanitat majoritàriament representada pel republicanisme.

De fet les víctimes d’aquella repressió no foren principalment els còmplices dels militars sublevats sinó creients catòlics, ciutadans benestants, pagesos tradicionalistes i gent addicta a un ordre social i polític establert per la restauració monàrquica posterior a la primera república espanyola en general. Però l’impacte social i polític d’aquell trasbals difícilment dissociable de l’ensulsiada del sistema institucional provocada pels militars colpistes va esberlar la majoria -sobiranista diríem avui- que es va expressar favorablement en pro de l’Estatut de Núria referendat l’agost del 1931 i que s’havia mantingut després del 6 d’octubre del 1934 i de les eleccions del febrer del 1936.

Hores d’ara vivim unes circumstàncies no equiparables a les de fa setanta anys, però hi ha alguns elements persistents: el supremacisme espanyol, la degradació dels sistema institucional estatal, l’elitisme fatxenda de les elits dominants castellanes, i també en l’àmbit nacional català la insurgència abstractament revolucionària contra les llibertats republicanes i les institucions nostrades que les representen. L’assetjament indignant al parlament de Catalunya del juny del 2011, l’okupació de Can Vies, en són dos exemples rellevants d’una conflictivitat interna que es planteja no pas contra l’Estat espanyol sinó contra les autoritats catalanes i que té punts en comú amb els precedents viscuts durant l’etapa de la Generalitat republicana.

Els conflictes interns al si de les societats en procés de subversió -democràtica o revolucionària segons les èpoques- són inherents a fenòmens d’aqueixa transcendència, difícilment evitables tenint en consideració que estan en joc interessos enfrontats, però de resultats determinants pel que fa al caràcter de l’ordre institucional resultant. No és equiparable l’Algèria independent al nounat Estat d’Israel, per posar dos exemples que van viure al si dels respectius moviments d’alliberament nacional episodis de guerra civil de diferent natura i dimensió.

Les controvèrsies que afloren prematurament al si de l’independentisme català contemporani prefiguren el xoc entre els models de societat republicà liberal i anticapitalista respectivament, sense que es donin les condicions per poder implantar cap dels dos a curt termini atesa la tasca pendent -i ingent- de materialitzar la pregonada desconnexió envers l’ordre estatal espanyol. Aqueixes circumstàncies incertes hores d’ara posaran a prova la consistència de la majoria cívica i política favorable a la independència, la capacitat estratègica dels que se’n proclamen dirigents i les complicitats foranies de l’ordre estatal i de l’emergent nacionalisme català.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!