Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

30 de març de 2016
0 comentaris

Anotacions al manifest del Grup Koiné: “Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent”

Demà es presenta a Barcelona un manifest redactat pel grup Koiné en pro d’un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent que ja ha estat divulgat a l’avançada per diversos mitjans de comunicació:

“Els sotasignats, estudiosos de la llengua, filòlegs, lingüistes, docents, escriptors, traductors, juristes i professionals d’àmbits afins, considerant la situació real de la llengua catalana i en la perspectiva del procés constituent que ben aviat s’encetarà a Catalunya, pel mandat democràtic expressat aquest 27 de setembre passat, es creuen en el deure ciutadà d’exposar a l’opinió pública això que segueix.

CONSTATEM:

Que la llengua catalana és la llengua de Catalunya, en el sentit que és la llengua endògena del territori de Catalunya, on s’ha format i ha evolucionat històricament, i des d’on es va estendre als territoris contigus del País Valencià i les Illes Balears. És la llengua en què sempre ha parlat el poble català.

Que la llengua catalana no està, tanmateix, en la situació normal d’una llengua territorial en el propi territori; perquè, a causa de l’annexió del Principat de Catalunya al Regne de Castella d’ençà del 1714, el castellà, com a llengua de dominació, li disputa coercitivament aquest estatus de llengua territorial i ha intentat i continua intentant repressivament de desplaçar-la dels àmbits d’ús lingüístic general. Igualment s’esdevé al País Valencià des del 1707, a Mallorca i Eivissa des del 1715 i a Menorca des del 1802. De la mateixa manera, s’ha anat imposant el francès als comtats del nord (ara coneguts com a Catalunya del Nord), a partir de l’annexió d’aquesta part del Principat el 1659 al Regne de França.

Constatem també que, com sol ser típic dels processos de dominació política lingüística, el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població. Un procés que va costar segles i que fins el 1939 encara era força precari, pel que fa a la major part de les classes populars. El règim dictatorial del general Franco va completar tanmateix en dues generacions aquest procés de bilingüització forçosa mitjançant la repressió politicojurídica de l’ús del català, l’ensenyament obligatori i l’extensió dels nous mitjans de comunicació, tots dos absolutament en castellà, i la utilització d’una immigració arribada de territoris castellanoparlants com a instrument involuntari de colonització lingüística.

Constatem que el règim constitucional del 1978 ha refermat la continuïtat de la imposició politicojurídica del castellà a Catalunya. La legislació de la Generalitat restablerta i la política lingüística consegüent han servit per a superar en certs àmbits i força precàriament la minorització total soferta pel català a mans del franquisme, però no pas per a revertir la norma social d’ús subordinat del català al castellà que condiciona l’ús lingüístic quotidià de la immensa majoria dels parlants i que porta a una indefectible substitució de la llengua del país per la llengua imposada per l’Estat.

Constatem que aquest procés de substitució s’ha anat accelerant, de manera que la situació actual de la llengua catalana en la majoria d’àmbits d’ús general és extremament crítica, fins al punt que el català no és a hores d’ara, a Catalunya, la llengua no marcada, aquella que espontàniament qualsevol habitant empra per adreçar-se a un desconegut. Tampoc no és la llengua predominant entre les generacions de la dita «immersió»: en les zones més poblades la coneixen però l’usen mínimament. I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà.

DENUNCIEM:

La profunda anormalitat que significa que a Catalunya (i a tots els altres països de llengua catalana), la realitat lingüística normal en un país amb immigració aparegui en certa manera capgirada: la llengua de la immigració (però només l’espanyola) pren a tots els efectes el rol de llengua per defecte, de llengua del país, de llengua nacional, i, contràriament, la llengua del país va esdevenint privativa d’una comunitat closa, que es va reduint i acabarà desapareixent, com sol passar amb les llengües d’immigració. Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen.

Denunciem la ideologia política de l’anomenat «bilingüisme», que s’ha anat inoculant des de les esferes de poder a tota la població catalana d’ençà del 1978 per justificar el règim jurídic establert per la Constitució i l’Estatut d’autonomia fent creure que la coexistència de dues llengües a Catalunya, totes dues amb un suposat mateix estatus d’oficialitat i igualtat de drets, és un fet natural, positiu, enriquidor i democràtic. En realitat, aquesta ideologia bilingüista no és res més que una forma d’encobrir i legitimar la subordinació d’una llengua a l’altra i el consegüent procés de substitució lingüística que pateix la societat catalana. La lentitud d’aquest procés fomenta entre la població el miratge que el bilingüisme social pot permetre el reeiximent de la llengua minoritzada i una situació d’equilibri permanent entre la llengua endògena i l’exògena.

Denunciem les manifestacions d’alguns grups polítics que, sota la capa de la ideologia bilingüista, proposen per a la futura República Catalana que l’anormalitat lingüística actual continuï essent garantida i esdevingui la falsa normalitat de la república.

MANIFESTEM:

La urgència d’una presa de consciència del problema social que constitueix per a la societat catalana el desballestament lingüístic creat per la dominació espanyola, una consciència que ara manca en la majoria dels ciutadans i en molts dirigents polítics. Cal que tothom entengui que un dels grans problemes d’estat de la nova república, potser el més important, serà el problema lingüístic, perquè afecta la base mateixa de la cohesió social.

Manifestem la necessitat que aquesta consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent i el consens constitucional, si no es vol que la nova constitució sigui una forma de tancar en fals el problema lingüístic i entrebanqui o fins impossibiliti de començar a solucionar-lo per les úniques vies possibles: a) la restitució al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), b) la reversió de la pràctica de la subordinació sistemàtica i generalitzada de l’ús del català (o de l’occità) a l’ús del castellà, i c) la recuperació progressiva de la genuïnitat de la llengua.

Manifestem finalment la necessitat, com a fruit de la presa de consciència lingüística, de la creació d’un ampli moviment ciutadà per la normalització lingüística que aplegui com més vagi més voluntats compromeses en una conducta superadora de la subordinació lingüística; un moviment en què cal que vagi confluint tothom, sigui quin en sigui l’origen i sigui quina sigui la seva llengua inicial.

Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.

Manifest impulsat pel Grup Koiné, format per Joaquim Arenas i Sampera, Joan-Pere Le Bihan Rullan, Diana Coromines i Calders, Lluís de Yzaguirre i Maura, Josep Ferrer i Ferrer, Àngels Folch i Borràs, Enric Larreula i Vidal, Mercè Lorente i Casafont, Margarida Muset i Adel, Dolors Requena Bernal, Silvia Senz Bueno, Blanca Serra i Puig, Pau Vidal i Gavilán i Josep M. Virgili i Ortiga.”

Aqueix document té el seu precedent  en el manifest d’un grup de lingüistes a la revista Els Marges titulat “Una nació sense estat, un poble sense llengua” aparegut l’any 1979 al començament de l’etapa estatutària, quan l’autonomisme era àmpliament hegemònic i políticament l’independentisme era irrellevant. Allavòrens, ja alertaven dels perills del bilingüisme però les seves tesis van ser menystingudes amb arguments que el temps ha demostrat eren insubstancials. El resultat és, com assenyala Víctor Alexandre, que “la llengua catalana no està normalitzada” malgrat que aparentment sigui majoritàriament coneguda, de fet, es tracta d’un succedani anomenat “catanyol”.

Hores d’ara, gairebé quaranta anys després, quan l’expectativa independentista és una opció viable el discurs polític de bona part de les formacions que se’n diuen favorables és marcadament continuista respecte del bilingüisme asimètric imposat per l’ordre estatal, promovent que fins i tot el castellà mantingui la condició de llengua oficial en un eventual estat català independent. Significativament, tampoc la lluita per la llengua no ha estat la prioritat  en el procés sobiranista engegat a partir del 2010, volgudament desconnectat de tota referència identitària jutjada com a contraproduent pels qui ho confien tot al pragmatisme com a tàctica per assolir l’objectiu independentista.

El manifest del grup Koiné ja ha rebut la rèplica dels qui accepten la condició subalterna del català i que no consideren la dominació política com la causant d’aqueixa situació. Així Albert Branchadell ha publicat avui mateix a Ara aqueix article displicent titulat “Una rebequeria de l’hegemonisme lingüístic“:

“Contràriament al que pugui semblar, el procés ha suscitat un llarg i intens debat sobre el futur del català i de les altres llengües de Catalunya en un possible estat català independent, del qual Montserrat Sendra ha fet un seguiment prou exhaustiu en una acurada pàgina web. En el marc d’aquest debat, podríem dir que  el manifest del Grup Koiné no és el primer ni serà el darrer pronunciament sobre el tema. Dins el gènere dels manifestos, convé recordar que l’any 2012 l’associació Llengua Nacional va donar a conèixer un manifest de títol cristal·lí: El català, única llengua oficial del futur estat català independent. Aquesta oficialitat única ja havia estat el motiu d’un parell o tres de manifestos anteriors. De l’any 2003 són el Manifest per la normalitat efectiva de la Llengua Catalana, que en el seu primer punt afirmava que “el català ha de tornar a ser l’única llengua oficial de Catalunya”, i el manifest de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, de títol també cristal·lí, Pel futur del català: única llengua oficial. Tots aquests manifestos beuen d’alguna manera del manifest anterior de l’Associació per a les Noves Bases de Manresa Per a un nou estatut social de la llengua catalana, que ja l’any 1997 sostenia que “seria desitjable que s’avancés en un canvi legislatiu que, en qualsevol hipòtesi de futur de l’articulació de Catalunya amb Espanya, establís la llengua catalana com a única llengua oficial a Catalunya”.

És veritat que el manifest del Grup Koiné esquiva el terme oficial, però no cal saber llegir gaire entre línies per a entendre que, amb la seva aposta per “restituir al català de l’estatus de llengua territorial de Catalunya”, el que fa és fiar la salvació del català a la seva oficialitat exclusiva. En aquest sentit, el primer que podríem dir del manifest és que il·lustra la dita llatina del nihil novum sub sole. La diferència entre aquest manifest i el de Llengua Nacional és que quan Llengua Nacional va fer públic el seu document Oriol Junqueras encara no havia promès l’oficialitat del castellà a la República Catalana, ni Artur Mas l’havia secundat, ni la pàgina 74 del programa electoral de Junts pel Sí havia dit encara que, en un context de potenciació, foment i protecció de la llengua catalana, “la llengua castellana continuarà sent llengua oficial a Catalunya”.

La segona cosa que podem dir del manifest del Grup Koiné, doncs, és que es tracta d’una mostra de la resistència d’un sector del sobiranisme català a acceptar el que els principals líders sobiranistes ja han acordat i la majoria de l’electorat sobiranista ja ha avalat amb el seu vot. Aquest sector no és romàntic com Llengua Nacional (que deixa anar coses com “l’ànima de la nació catalana és la seva llengua” o “la personalitat i el geni nacional de la pàtria no es pot entendre en un altre idioma que no sigui el català”) sinó més aviat jacobí, en la mesura que fa dependre la cohesió social de l’existència d’una llengua comuna entesa com a eix integrador de la ciutadania.

Per acabar, només podem dir que entre el monolingüisme -romàntic o jacobí- i la “ideologia bilingüista” que el Grup Koiné utilitza d’espàrring hi ha una àmplia gamma de propostes que es podrien aixoplugar sota l’epígraf de l’oficialitat asimètrica -un terme que per cert no ha encunyat cap “colon” lingüístic ni cap “encobridor” de la subordinació del català sinó una de les persones que l’ha denunciat amb més tenacitat: exeurodiputat per ERC, exsecretari de Política Lingüística i monolingüista convençut (fins que va caure del cavall) Bernat Joan i Marí.”

Les dades del declivi i la degradació de la llengua arreu dels Països Catalans són punyents i tot i això són assumides amb una actitud diletant pels responsables d’invertir aqueixa tendència amb una solució política radical com hauria de ser fer del català la llengua oficial del nou estat en gestació. Tan de bo el manifest que es presenta demà contribueixi a capgirar efectivament la situació de la llengua ja abans del procés constituent que s’albira que no serà creïble sense la seva renaixença.

Post Scriptum, 31 de març del 2016.

La millor resposta a les banalitats d’Albert Branchadell i els polítics bilingüistes són les paraules de Sílvia Senz, una de les promotores del manifest, avui a Vilaweb: “La cooficialitat convertirà el català en una llengua prescindible”, com ja ho és ara, afegeixo.

Post Scriptum, 13 d’abril del 2016.

Els promotors del manifest han fet públic un comunitat de resposta a les manipulacions del seu contingut per part dels qui en són detractors que avui ha estat reproduït per Vilaweb:

Després de la polèmica suscitada per la presentació del manifest Koiné en favor de la normalització del català i la consideració com a llengua territorial de Catalunya, a més de la defensa del multilingüisme, els impulsors del document han volgut denunciar les manipulacions i interpretacions esbiaixades que se n’han fet, i han volgut aclarir alguns aspectes del manifest que havien estat utilitzats per a criticar-lo, ‘atribuint-li allò que no diu’. Us oferim el comunicat sencer a continuació:

«Llengua i República i el seu Grup Koiné, com a impulsors del manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya Independent’, signat per 275 persones del món acadèmic i professional relacionat amb la llengua catalana, que fou presentat el proppassat 31 de març al Paranimf de la Universitat de Barcelona, davant la reacció social que ha suscitat, volem fer les següents puntualitzacions.

1. Valorem de manera positiva l’acollida del Manifest i el debat que ha suscitat atès que, com hi fem constar, creiem que cal que «una presa de consciència lingüística informi el debat ciutadà del procés constituent». Les reaccions al Manifest palesen un interès viu que ha quedat reflectit tant als mitjans de comunicació com, sobretot, a les xarxes socials i en les nombroses adhesions que hem rebut aquests dies.

2. Tanmateix, lamentem les males interpretacions i les manipulacions del Manifest, atribuint-li allò que no diu i suposant-li intencions que no té. I, sobretot, ens dolen les desqualificacions que no responen als arguments que s’hi exposen. En aquest sentit, volem cridar l’atenció sobre els punts següents:

a. El Manifest constata la situació de subordinació lingüística del català, avalada pels estudis de què disposem. En canvi, no pretén definir cap programa polític ni tampoc cap futur marc juridicopolíc.

b. El Manifest denuncia «la ideologia política de l’anomenat “bilingüisme”» i no pas el fet que els individus parlin diverses llengües, circumstància que és valorada com una riquesa cultural i social i que cal reconèixer i promoure.

c. Tanmateix, sí que es defensa que el català i que l’occità a l’Aran esdevinguin, en la futura república,«l’eix integrador en un marc d’assumpció pública del multilingüisme».

d. El Manifest no conté cap expressió que qualifiqui la població d’origen immigrant, ni la de l’època franquista, ni l’anterior o l’actual, de «colons», sinó que simplement remarca la coneguda voluntat del franquisme d’utilitzar-la «com a instrument involuntari de colonització lingüística». «Colonització lingüística» és aquí una expressió equivalent a la de «substitució lingüística» i així és emprada per l’ecolingüística.

e. El Manifest tampoc no proposa, ni directament ni indirecta, la definició d’una «oficialitat única» ni tampoc defensa el «monolingüisme», com se li ha atribuït de mala fe. Això no vol dir que Llengua i República no tingui la seva proposta sobre aquesta qüestió, però en el Manifest no l’ha definida, justament, per a deixar-ho obert a les possibles solucions que hi pot haver que, tot salvaguardant els drets derivats de les diferents situacions lingüístiques dels ciutadans, estableixin per al català l’estatus de llengua territorial de Catalunya, i per a l’occità, de llengua territorial de la Vall d’Aran.

f. Pel que fa a l’oportunitat o inoportunitat del debat, cal recordar que no és aquest Manifest qui l’ha obert, sinó que precisament Llengua i República hi ha intervingut per oferir un punt de vista diferent dels que fins ara s’havien expressat, curiosament, sense que ningú els hagués fet cap retret per encetar-lo.

3. Finalment, fem aquest comunicat per respecte i consideració als 275 signants del Manifest, tots ells acadèmics i professionals que han contribuït amb el seu treball a la recuperació de la llengua del país. I també en consideració a les nombroses persones que s’adhereixen actualment al Manifest malgrat les interpretacions esbiaixades que se n’han fet.

Igualment, volem agrair totes les opinions expressades, favorables o no al Manifest, que han contribuït a enriquir-lo, ma sar-lo o contradir-lo; sempre, però, des del respecte a la llibertat d’expressió.

Llengua i República
Joaquim Arenas i Sampera, president

Barcelona, 13 d’abril de 2016.»

Post Scriptum, 15 d’abril del 2016.

Reprodueixo l’opinió, sempre ponderada, de Joan B. Culla sobre el manifest impulsat pel grup Koiné expressada en aqueix article publicat avui per El País i titulat “Lo siento, pero no“:

Para discrepar del manifiesto sobre políticas lingüísticas publicado hace un par de semanas por el Grup Koiné no hace falta, a mi juicio, recurrir al insulto, ni a la descalificación personal, ni señalar en qué se gana la vida cada uno de los firmantes. A no ser, claro, que este último sea ahora el criterio de evaluación de todos los manifiestos. Si fuese así, ¿cómo es que nadie, desde que en 2014 apareció aquel de Libres e Iguales, se ha dedicado a averiguar de dónde cobra cada uno de sus valedores? Tampoco me parece imprescindible ponerse estupendo, como hizo en sede parlamentaria el señor Lluís Rabell, y tachar el texto en cuestión de “racista” y “fundamentalista cultural”, abundando en la tendencia de cierta izquierda a la descalificación sobreactuada (“racismo”, “fascismo”, “corrupción”, “represión”…) de todo aquello que no le gusta.

Es, pues, desde la máxima serenidad, y teniendo entre quienes lo han suscrito a un buen número de amigos, conocidos y saludados, que afirmo mi rotundo desacuerdo con el documento titulado Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent. Y no me vale que se quiera situarlo en el ámbito del debate académico (siempre libre, respetable y necesario), porque los debates académicos no se desarrollan a golpe de manifiestos y artículos de opinión, sino de seminarios, ponencias y libros. El del Grup Koiné es un texto político, no académico; y como tal debe ser analizado.

Un texto político equivocado que contiene afirmaciones hirientes para muchísimos catalanes, gran número de los cuales llevan cuatro años manifestándose cada Once de Septiembre —mientras hablan entre ellos en castellano, sí— por la soberanía y la independencia. Un texto que rezuma superioridad paternalista, sacerdotal, de los lingüistas respecto de los hablantes. Que contiene graves simplificaciones históricas: el hecho de que el franquismo confiase en “los crecimientos de población y las migraciones” para conseguir “un país que había dejado de hablar el catalán” (lo reconoce Ignacio Agustí) no convierte a los inmigrantes en colonizadores, ni involuntarios ni voluntarios. Si, encima, uno de los redactores del manifiesto va y suelta —como si estuviese leyendo la profecía del calendario maya— que “en 2043 ninguna familia enseñará catalán a sus hijos”, mientras otro asevera que “el catalán, de hecho, ya se ha extinguido”, entonces es legítimo dudar de la fundamentación científica de todo su argumentario.

Debo confesarlo, nunca me han gustado los discursos agoreros y tremendistas a propósito de la lengua. Recuerdo, en los años 1990, una conversación fortuita con quien por entonces presidía Òmnium Cultural, Josep Millàs, que éste comenzó más o menos así: “¿Qué, cómo ves la situación del catalán? Peor que nunca, ¿no?”. Salté como un resorte: “¿Peor que cuando no teníamos ni escuelas, ni diarios, ni radio, ni televisión? ¿Peor que cuando los catalanohablantes nativos llegábamos a la universidad sin saber redactar un folio en nuestro idioma, y salíamos de ella sin haber recibido en ese idioma ni una sola clase…?”. Concluí la charla con algunos exabruptos que más me vale no reproducir…

Tanto quienes escribieron el manifiesto como quienes se han adherido a él disponen de un método sencillo para hacer momentáneo balance de su iniciativa: preguntarse, como hacían los clásicos, qui prodest? ¿A qué posiciones, discursos e intereses está beneficiando la publicación del documento? Por ahora, y mientras en el campo independentista cunden la división, la polémica o, cuando menos, la incomodidad, Societat Civil Catalana exulta tachando el texto de “nazi”, y las columnas más delirantemente anticatalanistas hablan de “neofascismo lingüístico”. Las más juiciosas, por su parte, apuntan que, en realidad, el manifiesto impulsado por el Grup Koiné es el programa oculto del independentismo, el que expresa sus verdaderos planes para cuando se establezca la República Catalana.

Al mismo tiempo, el PSC y Catalunya Sí que Es Pot corren a erigirse en defensores de la población castellanohablante amenazada por aquellos planes (no olvidemos que puede haber elecciones dentro de diez semanas), y tutti quanti procuran hurgar en las contradicciones que el asunto ha suscitado dentro del bloque gobernante en la Generalitat: que si el presidente Puigdemont se desmarca, pero tal diputada y exconsejera se ha adherido; que si el vicepresidente Junqueras rechaza, pero tal portavoz municipal republicana en Girona suscribe…

Y, por favor, no me hablen de buenas intenciones. Como se decía en ese catalán ya extinguido, de bones intencions, l’infern n’és ple.

Post Scriptum, 18 d’abril del 2016.

Jordi Solé Comardons, sociolingüísta, publica avui mateix al setmanari El Temps aqueix aclaraidor article “Rèplica a F. Xavier Vila, sobre el manifest del Grup Koiné”.

Post Scriptum, 7 de juliol del 2019.

Avui he publicat un apunt complementari d’aqueix: “Interpretant el rerefons de l’animadversió de Gabriel Rufián envers el Grup Koiné”.

Post Scriptum, 1 de gener del 2021.

Decàleg del compromís electoral sobre la llengua catalana que el Grup Koiné demana als partits que es proclamen independentistes:

Per a l’Estat espanyol la desaparició de les llengües altres que la castellana és una qüestió d’estat. Per això totes les constitucions, les lleis i els decrets que al llarg dels segles ha promulgat referits a la llengua han anat en la direcció d’imposar el castellà i alhora prohibir l’ús del català o limitar-lo tant com li ha estat possible. Per altra banda Catalunya i les altres terres on es parla català han rebut els darrers decennis una immigració massiva de persones d’altres llengües que la catalana. Aquests dos fets han condicionat el comportament lingüístic dels catalans, bilingüitzats a la força, que els porta a canviar de llengua constantment.

La combinatòria d’aquestes tres circumstàncies: lleis i pressió constant de l’estat, abundant presència de persones empeses de fet a parlar socialment en castellà i subordinació de l’ús del català a l’ús del castellà, ha provocat que la llengua catalana pateixi un procés accelerat de substitució. El percentatge de joves que utilitzen el català entre ells no para de baixar i tot fa pensar que, si continua aquest procés, en poc temps el català haurà passat a ser una llengua completament prescindible i residual.

Davant d’aquesta situació extrema creiem que els partits polítics que es proclamen independentistes han de prendre’s la qüestió de la llengua com a qüestió d’estat i, en conseqüència, han de prendre el compromís de treballar per capgirar aquest procés que ens aboca a la pèrdua irreversible de la llengua que ens defineix com a poble diferenciat i que justament dona sentit a la voluntat d’independència.

Els aspectes en què el Parlament i el Govern de Catalunya haurien d’actuar ara mateix d’acord amb la legislació vigent i pels quals el Grup Koiné demana el compromís explícit dels partits i que els incloguin en els seus programes electorals són els següents:

1. Exigir el requisit lingüístic imprescindible del domini del català —i no pas com un simple mèrit— als treballadors de totes les administracions públiques.

2. Garantir que es respecten els drets lingüístics dels catalans tant en les atencions mèdiques i sanitàries com a les residències de gent gran i als serveis pediàtrics.

3. Iniciar a l’escola un nou procés de normalització que creï les condicions (seguint metodologies ja experimentades, com ara la veritable immersió lingüística) perquè els infants ja de menuts s’acostumin a utilitzar entre ells la llengua catalana.

4. Assegurar que el català sigui la veritable llengua vehicular i d’educació a tots els nivells i graus escolars, de l’ensenyament infantil, primari, secundari i professional fins als estudis universitaris.

5. Impulsar de la manera més adequada i eficaç possible que el català sigui també la llengua vehicular a les activitats esportives i de lleure infantils i juvenils.

6. Establir i activar els protocols adequats per a assegurar permanentment que les administracions públiques i les entitats i empreses públiques, semipúbliques i privades compleixin allò que disposa l’article 128 del Codi de consum (Llei de Catalunya 22/2010) sobre els drets lingüístics dels consumidors i usuaris.

7. Dissenyar i impulsar una política coherent de mitjans de comunicació públics (CCMA i cadenes locals) en la direcció de recuperar l’autocentrament nacional, no limitat a les quatre províncies autonòmiques, tant en el tractament informatiu i dels altres continguts, com en l’ús de la llengua catalana i en la superació de l’actual degradació de la qualitat del català. En el mateix sentit, trobar sense dilacions les formes de concertació adequades per a aconseguir d’una vegada la reciprocitat de les emissions entre les ràdios i televisions públiques dels països de parla catalana.

8. Dissenyar i fer efectiva una política coherent i eficaç de foment de la creació i la difusió culturals en llengua catalana, per tal que l’ús del català arribi a ser majoritari al cinema, als espectacles i a les noves tecnologies aplicades al lleure.

9. Eliminar la duplicació en castellà de les conferències de premsa oficials ordinàries i de les declaracions de membres del Govern, alts càrrecs i representants parlamentaris tot exigint que els mitjans de comunicació espanyols apliquin l’article 20.3 de la Constitució espanyola de 1978 i els articles derivats del dit article en les lleis espanyoles de mitjans de comunicació públics i privats. En el mateix sentit, denunciar als organismes internacionals defensors dels drets humans la discriminació lingüística en els espais polítics on els representants catalans han d’intervenir, com són el Congrés dels Diputats i el Senat espanyols i el Parlament Europeu.

10. Dissenyar i aplicar, concertadament amb el Conselh Generau quan pertoqui, els protocols adequats perquè les mesures demanades als punts precedents es facin efectivament extensives a l’ús de l’occità aranès en el territori de la Vall d’Aran i als representants polítics del poble aranès arreu de Catalunya.

Barcelona, 14 de desembre de 2020

Post Scriptum, 1 de febrer del 2021.

Lúcida interpretació de Joan Ramon Resina avui a Vilaweb sobre l’animadversió de Lluís Rabell contra el Grup Koiné:“L’inconscient de les paraules”.

Post Scriptum, 31 de març del 2021.

Cinc anys després del ‘Manifest Koiné’, nova declaració: «El feixisme i l’espanyolisme acusen els seus adversaris d’allò que els caracteritza a ells mateixos“:

En el cinquè aniversari del manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’ En complir-se cinc anys de la presentació del popularitzat com a «Manifest de Koiné», creiem que convé fer-hi una mirada en perspectiva, tant davant les crítiques basades en tergiversacions com davant la realitat actual que confirma els temors de Koiné i que ha propiciat que alguns dels detractors del 2016 ara vagin coincidint públicament amb els nostres postulats.

L’any 2014 un grup de filòlegs, lingüistes, pedagogs i altres professionals de la llengua preocupats per la situació de substitució lingüística que viu el poble de Catalunya, ens vàrem reunir per analitzar quina era la situació de la llengua del país. D’aquesta anàlisi, feta al llarg de 18 mesos, i de les conclusions a què vam arribar, en va sortir l’extens document intitulat ‘La realitat lingüística de Catalunya i la normalització del català i l’occità en la futura República’, que posteriorment va ser sintetitzat en el manifest ‘Per un veritable procés de normalització lingüística a la Catalunya independent’, conegut com a Manifest Koiné.

Aquest document i el manifest resultant descrivien la realitat lingüística actual de Catalunya i dels altres països de llengua catalana sota dominació espanyola d’ençà del 1714 com la suma de: a) la criminalització jurídica, política i social de l’ús de la llengua catalana; b) la bilingüització de la població amb la imposició de l’ensenyament i l’ús públic i oficial del castellà, i c) l’arribada en massa d’una immigració de llengua originària castellana d’ençà de la implantació de la dictadura franquista el 1939, el qual règim, a més, completa la bilingüització forçosa de tota la població i persegueix més sistemàticament que mai l’ús públic del català. La combinació d’aquests tres factors bàsics ocasiona, doncs, la realitat actual, caracteritzada per un funcionament de l’ús lingüístic segons una norma social, general i sistèmica, de subordinació de l’ús de la llengua catalana a l’ús de la llengua castellana. Aquesta realitat imperant condiciona tots els parlants, tant els de la societat receptora com els dels nouvinguts i, encara pitjor, els seus descendents ja nascuts al país, de manera que en frena la integració lingüística normal i, per tant, el funcionament lingüístic normal del conjunt de la societat i, contràriament, provoca un procés de substitució lingüística, fins fa poc negat en àmbits acadèmics i oficials, però que ara pocs gosen negar

El document i el manifest denunciaven també que el règim constitucional espanyol del 1978 només va aixecar, en part, la criminalització secular del català, però ha mantingut l’aprenentatge forçós del castellà i no ha permès l’adopció de mesures necessàries per a una reversió eficaç de la situació de subordinació de l’ús social d’una llengua a l’altra. I sobretot denunciaven que tot l’establishment del nou règim «democràtic», tant l’espanyol com el català autonòmic, haguessin volgut emmascarar aquesta realitat de subordinació i arraconament de la llengua del país presentant Catalunya com un «país bilingüe», i fent aparèixer aquest presumpte fet com una realitat natural de Catalunya i els altres països catalans anomenada «bilingüisme», no pas referida a una qualitat personal dels ciutadans, sinó a una naturalesa inherent de la societat catalana, una falsa naturalesa amb què es pretén amagar un procés de glotofàgia, un procés accelerat de substitució lingüística, que Koiné interpreta com l’aspecte lingüístic, fonamental, de substitució de la nació catalana per la nació castellana o espanyola, que és l’objectiu final que de sempre ha perseguit l’Estat espanyol.

Amb aquells dos documents denunciàvem, doncs, la anormalitat que significava que en els territoris històrics de llengua catalana i occitana, la llengua castellana fos considerada la llengua d’ús normal per a tothom, tal com pretenia la dictadura franquista, alhora que la llengua catalana (com també l’occità), al marge de l’aparença administrativa, anava esdevenint cada cop més reduïda a un ús privat restringit.

I finalment manifestàvem la necessitat que s’incorporés al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, i el compromís de restituir al català l’estatus de llengua territorial de Catalunya (i igualment per a l’occità a la Vall d’Aran), amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal també pel que fa a la llengua, la qual cosa exclou tota voluntat supremacista, ans al contrari, mostra una voluntat de respecte al conjunt de les llengües presents a Catalunya.

Aquesta nostra proposta es va presentar públicament al Paranimf de la Universitat de Barcelona el dia 31 de març de 2016, amb la signatura de suport de 276 personalitats, tant de Catalunya com de fora, vinculades professionalment al món de la llengua: filòlegs, pedagogs, professors, escriptors, periodistes, editors, etc.

La premsa se’n va fer un ampli ressò i moltes respostes ens van fer valença. Tanmateix, també vam rebre moltes crítiques de persones que ens acusaven de coses que nosaltres no havíem dit, d’algunes amb les quals discrepem i fins i tot d’altres que combatem. Intentar alertar del procés de substitució lingüística que vivim i apuntar les bases per a mirar de revertir-lo ens va valdre el qualificatiu de racistes i supremacistes per part de moltes de les persones i entitats sempre hostils a qualsevol esforç per a evitar la situació d’ús subordinat sistemàtic en què vivim com a condició sine qua non per a la reversió del procés de substitució lingüística que hi ha engegat, unes persones i entitats que, per les afirmacions que feien, mostraven que no s’havien ni pres la molèstia de llegir amb rigor el manifest i encara menys el document en què s’exposa àmpliament la nostra posició.

Encara avui, cinc anys després, continua de ser oportú de respondre a aquestes acusacions:

En cap cas vam proposar un monolingüisme català. Ben al contrari, l’aprenentatge d’altres llengües europees o de gran extensió global ha de reblar la necessària integració en el marc europeu i facilitar-nos l’obertura al món. Per això també proposàvem l’aprenentatge, en els casos en què això sigui possible, d’altres llengües presents a Catalunya, com —per exemple— el romanès, l’amazic o l’urdú, que en molts aspectes ens poden ajudar a afavorir una convivència millor. Tanmateix, també estem convençuts que si no s’aconsegueix que la llengua catalana sigui considerada llengua territorial (com també ha de ser l’occità aranès a l’Aran), llengua franca i normal de Catalunya, i que tant l’administració com la societat en general se sentin impulsats a usar-la com a tal, la llengua catalana acabarà essent substituïda definitivament per la llengua castellana a tots els carrers i ciutats del país.

Volem també insistir i deixar ben clar que de cap manera no es pot penjar l’etiqueta de supremacista al manifest Koiné ni a cap dels seus signants. El terme supremacisme es fa servir arreu per a descriure una ideologia política que perpetua i manté la dominació social, política, històrica, cultural… de les persones identificades com de raça blanca (o, per analogia, qualsevol altre grup social dominant). La ideologia supremacista es posa de manifest històricament en estructures sociopolítiques com l’esclavatge, les lleis de segregació racial en el sud dels Estats Units o l’apartheid a Sud-àfrica. El supremacisme s’identifica, doncs, amb ideologies racistes, xenòfobes, nazis o imperialistes que consideren que la seva llengua, la seva cultura, la seva concepció del món és millor que la dels altres. Aquest ha estat també, i de manera més o menys subtil, el cas de l’estat espanyol que, pel cap baix, de 1714 avant ha maldat per imposar el castellà a tots els territoris i nacions que, de grat o per força, en formaven part

Per contra, el Manifest Koiné l’únic que fa és cercar la manera d’evitar que el castellà, una llengua que el supremacisme espanyolista considera millor que les altres (així s’ha expressat i defensat en múltiples ocasions), continuï de ser imposada en un territori en detriment de les llengües autòctones. Els signants del Manifest Koiné defensem totes les llengües i no considerem que n’hi hagi cap d’inferior ni de superior a les altres. I per això mateix, no sols no defensem el monolingüisme social, sinó que en som del tot contraris.

Les acusacions de racisme contra Koiné es van basar en la tergiversació de la frase en què recollíem denúncies prèvies sobre com la dictadura va voler emprar i estimular els corrents migratoris com una eina per al genocidi lingüístic i cultural per la via de la minorització demogràfica dels catalans al nostre propi país. En aquests cinc anys, el món acadèmic ha continuat consolidant els estudis del que s’anomena ‘enginyeria social de les migracions’, àmbit d’estudi que s’interessa, entre d’altres aspectes, sobre com les dictadures i els règims totalitaris empren els corrents migratoris com a instrument polític (amb casos com la política del PCUS envers Ucraïna i altres repúbliques i territoris de l’URSS, o la crisi dels balseros, els xantatges de Gaddafi i Erdoğan a la UE o la manera com Trump o Orbán han fomentat la xenofòbia). Estudiats comparativament aquests casos, trobem innegable que la dictadura franquista aspirava a una ‘solució final’ basada en la residualització demogràfica dels catalans.

També volem denunciar la manca d’ètica de totes les persones, els polítics i els mitjans que han estigmatitzat i continuen d’estigmatitzar els signants del manifest, acusant-los de supremacistes pel fet d’haver signat un manifest que no sols no en té res, de supremacista, sinó que justament va ser redactat amb molta cura per tal de ser respectuós amb totes les llengües, perquè totes són un patrimoni de la humanitat que cal preservar, començant per la nostra

Finalment, volem advertir la societat catalana en general sobre les tècniques de confusió social que empren el feixisme i l’espanyolisme, consistents a acusar els seus adversaris d’allò mateix que els caracteritza i buidar de contingut els mots que defineixen ells mateixos per tal de sembrar la confusió i neutralitzar tota capacitat crítica sobre els seus perills. Així, acusen els demòcrates de colpistes mentre es neguen a condemnar l’autèntic colpisme, i acusen Koiné i els independentistes mentre s’oposen al requisit de coneixement de la llengua pròpia al País Valencià i a les Illes Balears, i defensen l’article 3 de la constitució neofranquista de 1978, que atribueix més drets i menys deures lingüístics als ciutadans de nació castellana, en una clara violació de l’article 2 de la Declaració Universal de Drets Humans.

Ens congratulem d’anunciar que ben aviat totes les falsetats que varen servir per a intentar desmerèixer el nostre treball quedaran refutades amb el llibre ‘Llengua i República: el Manifest de Koiné argumentat’, que tenim en premsa.

Barcelona, 31 de març del 2021

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!