“Per Catalunya” era un butlletí, fet a Niça l’any 1945, adreçat a tots els catalans de l’exili sense distinció d’ideologies polítiques. En el número dos, de juliol d’aquell any, l’article de capçalera que expressava el batec dels patriotes que feien la revista era aquest que reprodueixo a continuació.
“Cinc del matí del 19 de juliol. Surten de les casernes els regiments d’infanteria de Pedralbes, de cavalleria de Montesa i Santiago, dels carrers de Tarragona i Lepanto, d’artilleria lleugera, de Sant Andreu, d’artilleria de muntanya, de l’Avinguda d’Icària i part dels sapadors minadors de Collblanc. Objectius immediats: el del regiment d’infanteria, arribar a la Plaça de Catalunya i ocupar el Colon i la Telefònica, el de cavalleria de Montesa, d’ocupar la Universitat, el de cavalleria de Santiago, d’ocupar el Cinc d’Oros i baixar pel Passeig de Gràcia fins a la Plaça de Catalunya, el d’artilleria de Sant Andreu, de prendre la Comissaria d’Ordre Públic, el d’artilleria de muntanya, de prendre Governació, i el de Sapadors, junt amb un esquadró de cavalleria, l’ocupar la Plaça d’Espanya, seguir pel Paral·lel i Passeig de Colom i arribar a Capitania.
Sortits els sublevats de les casernes, el President Companys que vetllava a la Generalitat, en fou assabentat pel cap de premsa Joaquim Vilà (que l’any 1937, moria d’un bombardeig). El President que mai no refusà el lloc del perill i del deure, decidí d’anar a la Comissaria d’Ordre Públic per fer costat al capità Escofet i els altres caps. Hi anà a les sis del matí, amb Tarradellas, Pérez Farràs i Fontbernat, (aquest moria l’endemà, junt amb el diputat Colldeforns), per informar-se del curs dels combat i per a dirigir-lo.
Quan, a les onze del matí, el coronel Escobar que havia de prendre la Plaça de de la Universitat i la Plaça de Catalunya, passà amb quatre companyies de la guàrdia civil, per davant de Comissaria, el president sortí al balcó i els adreçà uns mots vibrants, amb l’emoció que ell posava en totes les coses. Els dos homes s’abraçaren. El regiment de cavalleria que pretenia ocupar el Cinc d’Oros, fou aturat i desorganitzat a la confluència dels carrers de Còrsega i Llúria per una companyia d’assalt, manada pel tinent Martínez Albadalejo. Un grup de rebels s’introduí al convent dels Carmelites del qual en foren desallotjats l’endemà al matí. El regiment d’artilleria lleugera, manat pel coronel Llanas, que sortí de Sant Andreu, fou vençut al carrer de la Diputació, prop de Llúria, per les forces d’assalt i pel poble. La mateixa sort havia de tenir, prop de Governació, una de les bateries del regiment d’artilleria de l’Avinguda d’Icària, comandat pel capità López Varela.
A primeres hores de la tarda, la guàrdia civil, comanda pel coronel Escobar, desallotjava de la Universitat els esquadrons de cavalleria de Montesa, manats pel coronel Escalera. Les mateixes forces desallotjaren de la Plaça de Catalunya (Telefònica, Colon, Maison Dorée) les tropes d’infanteria, manades pel comandant López Amor, el qual havia fet presoners el general de la brigada, Sanpedro i el coronel del regiment, Espallargues. A les si de la tarda, caigé la Capitania general, on l’Estat Major i unes companyies de sapadors s’havien fet forts sota el comandament dels generals Goded i Burriel. Fet presoner, Goded fou portat a la Generalitat. El President l’invità a parlar davant del micròfon per a evitar més efusió de sang. Goded digué que escriuria unes ratlles que serien llegides per una altra persona. El President no s’hi avingué i li pregà de fer-ho ell mateix.
– “Mi honor no lo permite”- respongué el general.
– “Su honor no debía permitirle sublevarse, faltando a la palabra dada”.
I el President li recordà el que ell havia fet el 6 d’octubre, per tal que la lluita cessés. El general accedí. Virtualment la sublevació acabà a Barcelona. Companys ho comunicà al President Azaña. Restaven, però, alguns focus encara als Carmelites, a les Drassanes. Després d’una lluita ardent, amb moltes víctimes, els resistents capitularen. Com el 14 d’abril i el 6 d’octubre i sempre, el 19 de juliol, Lluís Companys complí el seu deure. Coratjosament, dignament. Com hi moria la trista matinada del 15 d’octubre del 1940, amb el crit de “Per Catalunya”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
1.- Els documents que aportes son interessants.
No es política d’ara però de la Història de la II Rep. i el seu fracàs, de l’esclat i desenvolupament de la Guerra d’Espanya, …….. que haurien de formar part de la cultura d’aquesta democràcia, de les dretes i de les esquerres, no ensabem gaire. Molta ideologia política i poca història general dels fets. Dels fets la coneixem de forma parcial i a plaps cadascú del seu lloc o del lloc dels seus pares, fets que hi varen marcar l’esdevenidor.
2.- De vegades penses:
Si hagúes viscut el President Macià la Guerra potser no hauria esclatat, i a catalunya no hi hauria hagut guerra civil.
Macià no hauria estat d’acord amb el crit de Morí Cambó i Visca Macià / o Companys, no se ben bé com feia.
La II República va perdre quan va perdre Catalunya, València i Aragó. I aquestes les va perdre per les morts – asassinats polítics i no de guerra – de 1936. Una cosa era la continuació de la Guerra i una altra la sentència. Per part nostra no va ser una guerra de defensa nacional – encara que ho fos en part – i pe a molta gent els nacionals devien ser esperats.
El Franquisme en canvi va perdre la guerra a Catalunya quan hi varen entrar.
Amb els morts dels sants innocents del 38 del Pallars – coneixement i reperscussió local que marcà el futur – i amb les morts no de guerra sinó de prepressió de després de la guerra arreu.
En molta proporció les esquerres catalanes han estat una misèria per a Catalunya i es deu a que no han superat la Guerra i n’han sigut encobridores de part, ideologistes polítiques antifranquistes però no descobridores de la veritat dels fets, peti qui peti.