ERC, l’única formació política que donava suport la mobilització, no va saber donar continuïtat a l’ímpuls polític al sobiranisme que la manifestació va fer aflorar i va entrar en una fase de dubtes sobre quina posició adoptar davant l’Estatut. Tothom ja sap com va anar tot plegat a partir d’aleshores.
Avui, dos anys després tenim el sobiranisme civil en posició avançada, tot i que li falta trobar estabilitat organitzativa, autonomia respecte dels partits i arrelament efectiu a nivell territorial. El sobiranisme polític està abocat al desplegament estatutàri i a la gestió de la quotidianitat, essent encara una qüestió pendent la formulació d’una estratègia creïble cap a l’autodeterminació.
La primera mesura a adoptar, si realment es vol avançar cap a l’exercici del dret a decidir a mig termini, és la de coordinar de forma estable les mobilitzacions del sobiranisme social amb l’actuació de les forces que es reclamen del sobiranisme polític. CIU, ICV i ERC varen donar suport a la manifestació del 1-D (primeres valoracions, valoracions addicionals), tot just fa tres mesos, també convocada per la PDD, ja ha estat un pas endavant, però no suficient. Passat el 9 de març, una de les qüestions a analitzar en quina mesura el potencial de mobilitació cívica del sobiranisme es reflecteix en els resultats electorals de les forces que li donen suport.
Post Scriptum, 18 de febrer del 2022.
Avui fa setze anys de la manifestació que va encetar el procés independentista, estroncat institucionalment amb posterioritat al 2017, un capgirament liderat pels partits que aparentaven tenir pressa que ha arrossegat el sobiranisme cívic. Julià de Jòdar va publicar una reflexió punyent fa tres dies a Vilaweb, Ens fa por la llibertat?, del qual val la pena retenir-ne el final:
“Em pregunto si el fracàs del moviment engegat fa setze anys justos, amb la Plataforma pel Dret de Decidir, no és producte de la nostra por de la llibertat. Si preferim demanar-la, que ens sigui atorgada, abans que exercir-la sobiranament. Pot ser un fet històric, antropològic o polític, no ho sé pas, però és altament sospitós que, un cop massivament aplegats en una comuna voluntat d’alliberament, no gosem fer el pas que ens meni a liquidar la servitud, a deixar en mans d’un (poseu-hi nom de persona, de partit, de coalició o d’institució) el destí de la llibertat nacional. Quina mena d’alienació, d’estupidesa autonomista, ens ha portat a la cessió del poder col·lectiu en unes soles mans (poseu-hi noms de persona, de partit, de coalició o d’institució)? Qüestions inquietants, d’una enorme actualitat, ara i aquí.
En tot això pensava, després d’escoltar dilluns el discurs de l’U actual sobre la servitud voluntària a Espanya, a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya. El títol sencer de l’opuscle de La Boétie era: El discurs de la servitud voluntària, o contra l’U”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que per avançar en el dret a decidir, la societat civil ha fet i fa una bona tasca, els que fallen son els partits polítics que no poden tenir la barra de demanar suport electoral quan no son capaços de donar un pas endavant i deixar el tacticisme habitual i la mediocritat general, amb moltes frases, però pocs fets.
Estic d’acord amb l’Albert. El sobiranisme ha deixat de tenir els partits polítics (CiU, ERC, ICV) com a referent de la seva lluita. La societat civil ha pres la iniciativa, i qui ara van a remolc son precisament aquests partits polítics amb butaca tova a Madrid, Barna o províncies. Aquests partits haurien de reflexar la realitat sociològica del país, però si ells se n’allunyen, ja s’ho faran. Les contínues abaixades de pantalons o arromengades de faldilles, per sort, dins el sobiranisme no hi tenen cabuda. Entre tots acabarem sumant, però no n’espereu la suma en forma de vots en aquestes eleccions. Us ho heu guanyat a pols. Ni CiU, ni ERC, ni ICV ja no podeu menar aquest carro. La societat civil sobiranista s’ha adonat que foteu el país sempre pel pitjor pedregal, o per autopistes de peatge. I ni l’un ni l’altre son els camins d’aquesta lluita.