Joan Alavedra i Segurañas (1896-1981), escriptor i periodista de formació autodidacta, fou també seguidor i secretari del president Francesc Macià, amic dels germans Badia. Aqueixa és la transcripció de la seva alocució radiofònica diària a Ràdio Barcelona, “El fet del dia”, corresponent al 29 d’abril del 1936, l’endemà del seu assassinat, reproduïda pel butlletí d’Estat Català, “Estel blanc”, número 19, de 6 d’abril del 1982:
“M’estava a la saleta de proves d’una casa cinematogràfica veient la projecció privada d’un film. Érem molt poca gent. Cinc o sis persones que, en la foscor de la sala, vivíem la vida irreal i extraordinària d’un film. Que n’érem de lluny, de Barcelona !!…. Les mars del Sud, Taití, dances i un gran vaixell de veles desplegades….. Sentíem a la cara la salabror de la mar, lliure i salvatge, l’olor densa de la selva i de les flors….. quan les veles inflaven, quan el vent hi passava un xic els dits, les tocava amb les ales i les posava tivants com escuts sobre la mar furient, volàvem sobre mars desconeguts, davant les illes perfumades del Paradís…..
Érem molt pocs. I, de sobte, s’obre la porta d’una revolada i, amb la porta, entra llum i soroll i una veu, una veu exaltada que diu:
– Hi ha l’Alavedra, aquí ?
– Digueu…
– Acaben de matar els germans Badia……
El film es va apagar als nostres ulls… Adéu, Taití i les illes de bellesa i de calma !…. El film es va apagar….. Té raó que vivim a Barcelona !
– Escolteu – vaig dir, amb un tremolor al cor-. Aquesta notícia me l’havien donat moltes vegades…. Com ho sabeu ?
– Ho han telefonat ara…
Hi ha una cosa dins meu que no ho vol creure, que no hi vol accedir. Veig el Miquel passar somrient, colrat de cara, amb pas decidit….. Sento el Josep que em parla d’Alemanya…. “Vaig pensar en tu, Alavedra…. Ja n’he aprés una mica…”.
Però hi ha un nom, “Muntaner” -el carrer on vivien- que em dóna un sobresalt….
– I on els hauran portat ?
– Al carrer de Sepúlveda….
I mentre el taxi volava, veig un gran grup de gent….
– Què passa ?
El carrer de Muntaner. La sang a terra, i un grapat de clavells.
– Però, i així, és veritat ?
Veig un centre amb una bandera a mig pal i una llaçada negra. I al carrer de Sepúlveda…
– Ja no hi són…
– Però són morts ?
– Tots dos. Jo mateix els he vist…
I amb el taxi corria cap al Dipòsit, però jo no els trobava. I aleshores el xòfer em diu: “
– Jo he sentit que algú deia: “Cap al carrer Girona”.
Quan hi vaig arribar, l’escala era tancada i els nois feien cordó. Els xicots que comanava el Miquel -que havia dut tantes lluites, havien dut braçals- els recordeu ? amb la bandera barrada. Ahir el portaven negre. Vaig pujar l’escala travessant la gentada que s’empenyia per a poder passar. Preparaven la sala. Un retrat de Macià, aquell que el Miquel deia:
– “Dóna’m aquest”.
– “Per què ? “.
– “Perquè és fet d’aquells dies de la República Catalana. No ho veus quins ulls té, i quin rostre tan prim i tan enèrgic ?”.
Era el rostre de les diades. El rostre que tots li coneixíem quan el moment es deia “Catalunya”. Els ulls i el nas i els pòmuls s’afinaven, s’aguditzaven com una urpa. El rostre de combat, de Macià ! Aquells ulls fulgurants. Aquell rostre de proa…
Presidia la sala, amb la bandera d’Estat Català.. i al costat -un a cada costat- hi psaren els túmuls..
– No han arribat ?
– No. No han vingut encara…
Però al cap de poc, ja eren allí, estesos. Dos xicots de trenta anys. Dos germans, Dos cadàvers. Dos xicots que es posaven al davant de les coses. Que donaven la cara. Els dos cossos d’altleta jeien retuts, travessats per les bales i havien estat duts pels companys, pels seus fidels… Ells, que comanaven ! Aquell color colrat, era ara un color blanc sobre els rostres immòbils…. I la bandera que penjava del retrat de Macià els embolcallava a tots dos, dos germans de trenta anys, en el ple de la seva força… La mateixa bandera per la qual tant lluitaren, tan havien sofert: presons, penals, exili….
I recordava l’arribada dels de Garraf – quan va venir en Badia, condemnat a mort a vint anys- aquelles càrregues, i en Compte, que ja és mort també.. I m’esborronava aquesta cosa de tragèdia antiga, aquesta cosa de predestinació tràgica…. Jaume Compte, els germans Badia…. i m’exaltava aquest destí sagrat de Catalunya que sortirà de tot endavant…
Veritat, Miquel ? Veritat ? Josep Badia ?”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!