Aqueix matí, Mónica Oltra, Yolanda Díaz, Mónica García, Ada Colau i Fàtima Hammed Hossain, s’han reunit a València per a parlar de política espanyola, en un acte que contrasta amb el Pacte de Sant Sebastià de fa noranta-un anys, on tots eren homes, de diferents nacionalitats i aspiraven a restablir el règim republicà per l’Estat espanyol. Les dones aplegades avui ni han parlat de republicanisme, (ans al contrari han avalat l’islamisme que rebutja la laïcitat en detriment de les dones que se’n volen alliberar), ni han parlat altra llengua que la castellana (rebutjant la diversitat plurinacional dels pobles presoners del Regne d’Espanya) i han fet una exhibició de banalitat, (absència total de propostes concretes).
Després de l’atzucac de Podemos, la fallida de l’Spanish Revolution, el progressisme abstracte i contra-identitari (quan es tracta de la catalanitat) tracta de recrear un pol multipartidista on esperen incloure ERC, Bildu i BNG, per fer de satèl·lits del PSOE front al PP/Vox.
La realitat és que l’integrisme d’estat espanyol és transversal, elles incloses, i que en les qüestions “de estado”, el pacte entre PSOE i PP està assegurat com acabem de comprovar en la renovació dels magistrats del Tribunal Constitucional. Les úniques forces d’oposició al règim del 1939/1978 són les basades en les realitats nacionals que s’autoafirmen front a l’espanyolitat, com Izquierda Castellana, els nacionalistes asturs, els independentistes canaris i andalusos, i -evidentment- els catalans que no estan disposats a claudicar ni ajudar a reformar Espanya. Precisament, els que les politicastres que avui han fet teatre a l’Olympia de València detesten.
Post Scriptum, 15 de novembre del 2021.
Punyent, com sempre, Ot Bou avui a Vilaweb: “Oltra, Colau, el desarmament i la llàgrima“.
Post Scriptum, 21 de juny del 2022.
Avui, a Vilaweb: “De les samarretes als dinarots de Puigdemont, una repassada a la carrera de Mónica Oltra. Perfil de la dirigent de Compromís, obligada a dimitir per l’encausament del TSJ”.
Post Scriptum, 3 d’abril del 2023.
Yolanda Díaz va presentar la coalició Sumar que aplega Izquierda Unida, el PCE, Más País, Más Madrid, En Comú Podem, la Chunta, Batzarre i Compromís. Com diu Vicent Partal: “Sumar té l’objectiu d’uniformar i domesticar. L’operació de Yolanda Díaz tan sols pretén facilitar la vida al PSOE, netejant i domesticant l’espai que té a l’esquerra”. No és que Podemos fos una alternativa, però l’objectiu últim d’aqueixa operació no solament és la satèl·lització dels col·lectius que en formen part sinó també d’ER i Bildu.
Post Scriptum, 7 d’abril del 2023.
Ahir a Vilaweb, Ot Bou analitza el projecte Sumar: “Una nova coalició per als tentacles de Pedro Sánchez“, i val la pena destacar aqueixos paràgrafs: “Aquests darrers cinc anys hi ha hagut un procés paral·lel d’intent de sorpasso a Catalunya, on Esquerra Republicana ha superat exiguament Junts, i al País Basc, on Bildu ha jugat a ser el PNB a Madrid i aparentment li trepitjava els talons a casa. Hi ha hagut moments que semblava confirmat, però hi ha una cultura política de base, en tots dos partits, que ha impedit fins ara que es consolidés el canvi. ERC i Bildu s’han subordinat tant al marc mental de l’esquerra espanyola que, per un cert acomplexament, per la seva tradició forjada en la derrota, en les disputes caïnites s’han acabat posicionant sempre al costat del germà petit i més distant del poder, Unides Podem. Quan s’han acostat al PSOE ha estat perquè Pedro Sánchez els concedís una gràcia, no pas per capacitat de pressionar-los”.
Post Scriptum, 14 de maig del 2023.
Bona anàlisi d’Odei A.- Etxearte ahir a Vilaweb: “La “culpa” de Colau a la samarreta de Yolanda Díaz. Els comuns insisteixen a polaritzar la campanya amb Trias d’antagonista.
“La culpa de tot és de Yoko Ono Ada Colau.” Yolanda Díaz ha lluït aquesta frase a la samarreta amb què s’ha presentat al míting dels comuns a la plaça Major de Nou Barris. És la reformulació del títol de la cançó de Def Con Dos, però sobretot és una analogia que acota un marc per capgirar-lo en benefici propi: si la parella de John Lennon va ser culpada injustament de la separació dels Beatles, Colau viu d’ençà de fa anys una campanya igualment injusta de desprestigi que personalitza tots els dèficits de Barcelona. La samarreta és part del marxandatge dels comuns en aquestes municipals i el missatge és evident. La candidata a la reelecció s’ha proposat d’esprémer el “és culpa de Colau” perquè, en el fons, el “tots contra Colau” la beneficia: situa el focus sobre la batllessa, la identifica com un agent incòmode per al sistema imperant i completa el missatge bo i reclamant un pol oposat. Els comuns el volen ací, l’antagonista: Colau o la dreta. És a dir: Colau o Trias. S’hi referia també Yolanda Díaz de l’escenari estant: “La dreta, es digui Trias o com es digui…”
Post Scriptum, 24 de juny del 2023.
Efectivament, contra Trias, Colau ha optat pel PP, és a dir per Espanya. Dissortadament, Compromís pel País Valencià i Més per Mallorca fan de comparses d’aqueixa gentola en vistes a les eleccions espanyoles del 23 de juliol vinent, diluïnt la seva identitat, i perdent suport social, en comptes de bastir un projecte nacional autocentrat en la catalanitat comuna. Desoïnt l’anàlisi d’Antoni Rubio el proppassat 8 de juny a Vilaweb: “És un error que Compromís es lligue a aquesta esquerra espanyola, en caiguda lliure”.
Post Scriptum, 13 de novembre del 2023.
La trepa de pseudofeministes pro-islamistes que cogovernaran una altra vegada amb el PSOE, en la seva ignorància no saben que són antisemites i que tenen gran part de responsabilitat en l’esfondrament de l’esquerra a tots nivells, moral i estratègic, i a la fi també electoral. El protagonisme adquirit amb declaracions histèriques contra Israel i el poble jueu ha traspassat les fronteres del Regne d’Espanya (on estan tan còmodes) i projecten arreu d’Europa una imatge d’anar en contradirecció de la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!