Orain bakea, orain herria (ara la pau, ara el poble), amb aquestes significatives paraules va ser convocat l’acte de l’esquerra abertzale d’avui fa quatre anys al velòdrom d’Anoeta, a Donosti.
En el decurs de les diverses intervencions dels liders independentistes bascos es va anar desgranant el contingut d’una proposta, metodològica i política, per assolir una solució negociada al conflicte nacional basc i obrir la via a l’exercici del dret d’autodeterminació del poble d’Euskal Herria. Cal destacar especialment la figura d’Arnaldo Otegi (sobre qui va recaure el pes de l’acte) ja que va transmetre als presents la convicció i la capacitat per liderar la causa de la llibertat de la nació basca.
El missatge que l’esquerra abertzale en el seu conjunt transmetia al conjunt de la societat havia estat llargament gestat al si de la base militant independentista Era, per tant, un acte d’autoafirmació i de cohesió per iniciar una nova etapa política en la història del País Basc. De fet, les autoritats governatives que van tolerar la realització del miting (que es va desenvolupar amb total normalitat) també eren conscients de la rellevància del mateix. La circumstància que Batasuna fos oficialment una formació il·legalitzada semblava secundària en aquell context. Anys més tard, un cop fracassades les converses al santuari de Loiola entre el PSOE, el PNB i Batasuna, les mateixes autoritats governatives persegueixen i empresonen els dirigents abertzales que van protagonitzar aquell veritable gest per la pau d’Euskal Herria.
A Anoeta ens hi aplegàrem uns quants catalans dels que seguim de prop l’evolució basca: Carles Garcia Solé, Toni Strubell, jo mateix i altres companys (dues estelades amb fons blau es veien a les grades superiors del velòdrom). Aquell matí mateix Josep Lluís Carod i jo havíem publicat al diari euskaldun Berria un article (que en català havíem titulat “Obrir portes a l’esperança“), amb la voluntat de donar suport al procés que tot just s’iniciava.
Quatre anys després el conflicte entre les aspiracions nacionals basques i l’ordre estatal està aparentment bloquejat i més aviat les perspectives semblen adverses per a la causa basca. La consulta promoguda pel lehendakari Ibarretxe no és farà de moment i la possibilitat que el candidat del PSOE, Patxi López, sigui el més votat a les properes eleccions autonòmiques són certes. Els socialistes multipliquen els passos orientats a impedir un procés de construcció nacional que abasti el conjunt d’Euskal Herria: a més de la política inquisitorial contra l’independentisme, l’aliança entre PSOE-UPN i CDN a Navarra busca consolidar un front secessionista antibasc en aquell territori històric, i la negativa de la Caja Vital alabesa a fusionar-se amb les altres caixes basques cerca afeblir l’espai econòmic basc.
El PNB està en hores baixes i difícilment per si sol mantindrà l’hegemonia a la Comunitat Autònoma Basca i pot acabar desbancant l’actual lehendakari per avenir-se a un pacte “a la catalana” amb els socialistes. El pas donat per Eusko Alkartasuna decidint presentar-se en solitari a les eleccions de la primavera vinent no ha estat unànim al si del partit (els gipuscoans hi són contraris) i encara està per demostrar que EA pugui aglutinar un bloc abertzale amb Aralar i Ezker Batua o fins i tot atraure la base social i política de l’esquerra abertzale. Els liders com Otegi, i altres del seu entorn, tenen moltes coses a dir malgrat les condicions que els impedeixen una acció pública normalitzada i en les seves capacitats està en bona mesura rellançar l’esperança de pau i llibertat per Euskal Herria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diumenge 9 de Nov 2008 es va fer a Gernika una Consulta social per la pau i la normalització en bona part seguint la linea del Lendakari Ibarretxe, però sense el recolçament del PNV. Donaven soport a la entitat convocant Lokarri les formacions Eusko Alkartasuna, Aralar i Ezker Batua tots socis en el goven municipal de Guernika. HB no va recolçar la iniciativa i va fer propaganda desprestigiant-la. Crec que es una fórmula que va més enllà de les pancartes i manifestacions al carrer, participativa, absolutament democràtica i que dona el punt d’evidència de on és la voluntat popular.