Aqueix matí, havent fet el vermut a Cal Gori d’Altafulla, amb l’Hèctor López Bofill hem fet via cap a Bacelona amb “el portante” que deia el meu pare. Pel camí anàvem veient les estelades encimbellades als pins que voregen l’autopista. Hem arribat a temps per fer un vol pel Fossar de les Moreres trobant amics i companys com Joaquim Auladell (sempre creatiu combinant política i cultura, amb una postal titulada 17 d’agost, a les 16:45: Barcelona, la Rambla, el Rovell de l’Ou), Paco Gas, Martxelo Otamendi, Jordi Torras, Sebastià Datzira i Víctor Tarradellas. He tingut un pensament pels patriotes que ens han precedit en el combat per la llibertat i per l’amic traspassat tot just abans d’ahir, Joaquim Capdevila i Capdevila.
Hem dinat a una terrassa davant del mercat de Santa Caterina i en alçar-nos de taula coincidim amb un parell de xicots de Sant Ramon, a la Segarra, que desplegaven una estelada esparracada. En preguntar-los-hi on anaven amb aquella bandera han explicat que la va amagar el seu avui, militant d’Estat Català, l’any 1939 i ells ara cada Onze de Setembre l’exhibien ufanosament. Emocionats ens hem retratat tots quatre al seu voltant.
Havent fet un mos hem anat a parar al tram assignat al Tarragonès trobant coneguts de la Torre, d’Altafulla i la ciutat. L’ambient era distès i fraternal, fins al punt que he trobat el meu cosí Ramon de Vilanova i la seva muller. Hem participat de la cinquena manifestació massiva des del 2012, sense parangó a Europa, a tres setmanes de l’1 d’octubre, enmig d’un conflicte obert amb l’ordre estatal. Temo que la demostració de força democràtica d’avui (inigualable pels espanyolistes nostrats) no alterarà els plans repressius del poder espanyol, dissortadament, i haurem de fer front a un estat d’excepció (o fins i tot de setge) encara no oficialment declarat. De moment, avui l’estratègia de la por a la violència atiada mediàticament des del règim no s’ha concretat.
El Regne d’Espanya no és un estat viable econòmicament ni políticament, no pot afrontar la realitat de la seva fallida (el transatlàntic de qui parla el portaveu del PP és el seu Titànic) i necessita la dominació política i l’espoliació econòmica dels Països Catalans per sobreviure. La majoria social i política que aposta per la prosperitat, la llibertat i la catalanitat és una potencialitat que troba en la fal·làcia de Colau, Iglesias i la seva trepa la darrera adversitat per poder retardar la seva plasmació. De totes formes, la dinàmica del conflicte serà (cada cop més) clarificadora i el front català d’ordre que somien els col·laboracionistes nostrats (encapçalat probablement per Duran Lleida) només serà possible amb una imposició forçada del poder espanyol, i per pocs temps.
Post Scriptum, 11 de setembre del 2022.
Cinc després de la Diada prèvia al referèndum del Primer d’Octubre i deu de la gran manifestació que va propulsar el procés independentista l’Onze de Setembre d’enguany ha estat el de la persistència del sobiraabisme cívic malgrat la fallida dels dirigents i fins i tot l’hostilitat d’ERC esdevinguda l’ariet del contra-independentisme. No ha tingut lloc la desmobilització programada dels còmplices del fals diàleg, però l’ANC per si sola no pot superar el bloqueig induït des del poder espanyol i el retro-autonomistes. S’obre la porta a un quart espai cívico-polític per capgirar la dinàmica claudicant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!